El passat diumenge 12 vam celebrar la festa major de Llampaies, Sant Martí, un sant «trending tòpic» en el refranyer, ja que té una pila d’entrades. Jo coneixia un parell de dites, la més coneguda en castellà i català: «A cada porc li arriba el seu Sant Martí», que la major part de les vegades l’he sentida referint-la a un humà, i una altra, relacionada amb l’anterior, però menys coneguda,  que és la que diu: «Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi».

Pel que fa a la primera part d’aquesta dita, en el poble ja queden poques famílies que facin la matança però, respecte al vi, dono fe que, en honor del sant, en el dinar de la festa major vam encetar un munt d’ampolles.

La dita, que aquest any també es va complir puntualment, ha sigut la que augura un bon temps, tan bo que l’anomenen «l’estiuet de Sant Martí», ja que semblava que estiguéssim a la primavera encara que, vista la sequera que estem patint, ningú s’hagués queixat si, mantenint la bona temperatura, el sant hagués fet pixar els núvols després de les sardanes.

Cercant en el refranyer dites sobre Sant Martí, n’he trobat una que no coneixia, i que aquest any comprovaré si és certa: «Com més fort és l’estiuet, guardat més del fred». Diumenge estàvem a 28 graus, haurem de veure al gener quants en tenim i si el sant l’ha encertat.

A casa nostra, pel que és més famós el sant és el seu arc, l’arc de Sant Martí, de coloraines, que es forma al cel els dies de pluja, segons li ve la llum del sol, arc que ara és el senyal identificatori del col·lectiu LGTBI.

Sabeu per què el tan generalment anomenat arc iris, rep  a casa nostre el nom d’arc de Sant Martí? 

Segons una llegenda empordanesa, sant Martí va fer una juguesca amb el dimoni per veure qui feia l'arc més bonic. Com podeu suposar, va guanyar el sant. El del dimoni era petit, de colors apagats i fet de gel. El de sant Martí era majestuós, de colors brillants i de vidre. El que va fer perdre la juguesca al dimoni és que, amb l’escalfor que arrossegava del infern, l’arc de gel es va anar desfent a mesura que el construïa.

Però abans que Martí fos un sant tan espavilat i artístic, quines eren les seves gràcies a la vida civil? La llegenda més famosa al voltant de la seva vida succeiria cap a l'any 337. Estant Martí a Amiens, va trobar prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred. De seguida va treure l'espasa, va esquinçar la seva capa de soldat i li’n va donar la meitat perquè s'abrigués, dient-li que no la podia donar sencera perquè la capa pertanyia a l'exèrcit romà, en què servia.

Aquella mateixa nit va somiar amb Jesucrist vestit amb la mitja capa. És per això que iconogràficament sempre el representen dalt d’un cavall, donant la  capa a un captaire mig despullat. 

Molt parlar del sant però, de la festa major d’enguany, què? 

Per posar-vos en situació, el millor que podeu fer és anar amb la imaginació al petit poblat de la Gàl·lia d’Astèrix. Llampaies també és un petit reducte, situat en un punta de la plana  empordanesa, habitada per uns éssers molts gelosos de la seva independència envers Camallera, la capital.  Una mostra del que dic és que la festa grossa, la de Sant Martí, és només per als de casa. Per als «romans» dels voltants queda la festa de l’estiu, oberta a tothom, amb el seu ball de nit, la festa de l’escuma per a la mainada i les banderetes penjades, tot guarnint la plaça de l’església.  

La festa d’hivern, la de la tribu, comença d’hora per als que han de fer bullir l’olla, part fonamental de la diada. La resta poden fer el mandra fins més tard, ja que l’ofici cantat no és fins a migdia. Arribada l’hora, l’església registra la millor entrada de l’any, i practicants i no practicants es reuneixen sota la volta romànica del segle xii. Toca música la cobla i els fidels canten, amb més empenta que entonació, els versos de l’ofici. 

Acabat aquest acte, els músics es traslladen a l’estrada, a on un cop acomodats, refila el flabiol i comença la primera sardana. Algú va comptant els passos que s’han de repartir i a poc a poc es forma la primera rotllana, petita. A mesura que avança la música, s’hi van afegint altres balladors fins que pràcticament tots els que fa una estona compartien els bancs de l’església ara estan agafats de les mans i saltant. Els més petits corren pel voltant o demanen la mà de la mare per ballar també. Pràcticament no hi ha tafaners, Tan sols algun reumàtic que ja no pot saltar, o mandrosos, que en un racó de plaça fan comentaris sobre la manca d’aigua o de com va la collita de les olives.

Els de mitjana edat, tots ells pares de les criatures que van darrere la pilota o corren perillosament al voltant de la rotllana en petites bicicletes, són a baix, sota la plaça, al local social, traginant taules i cadires. S’ha de preparar lloc per dinar per a un centenar de persones. Tot els cens veïnal.
I ara entrem a la cuina, com en el poblat d’Astèrix, l’altre punt neuràlgic de la festa. Aquí no hi ha un senglar coent a la graella. Com a bons empordanesos, som més del mar i la muntanya,  ja ho diu la lletra de la vella sardana: «A dalt de la muntanya hi ha un pastor, a dintre de la mar hi ha una sirena», i en conseqüència, la nostra olla és una immensa paella de pollastre amb escamarlans.
Tornem a dalt de la plaça on està a punt d’acabar la tercera sardana —fem només mitja ballada per no cansar al personal. Acabades les repeticions, els balladors estiren les mans cap al centre cridant «Visca!» i desfan la rotllana, suats i amb ganes de baixar cap al local. Tothom s’afanya a buscat el seu nom, escrit prèviament en el paper que cobreix les taules. Com si fos una boda, prèviament s’han distribuït, apuntant els noms, de manera que tothom pugui dinar amb els que els són més propers i ningú s’atabali buscant lloc, o quedi en una punta junt amb aquell amb qui té alguna qüestió pendent.

A les taules, ja parades,  s’han posat plates d’amanides amb tomata i tonyina, ampolles de vi i aigua i pa. Els plats, gots i els coberts se’ls porta cadascú, al seu gust i, en acabar, tothom se’ls frega a casa seva,

Arriba el moment culminant de la festa. A Llampaies no entra el cap del poblat damunt d’un escut portat per uns forçuts, sinó una gran paella de mida equivalent, plena de talls de pollastre i totalment coberta d’escamarlans vermells, de bona mida. El seguici és una cassola amb  uns quants quilos de patates fregides, i  de seguida ens adonem que ens hem quedat curts, com sempre.

De postres, coques de crema i xocolata. El moscatell casolà, aportació generosa d’uns veïns, els acompanya de meravella, al temps que fa pujar el volum de les converses. Mentre prenem el cafè, els nens agafen les seves pilotes, bicicletes i altres andròmines i pugen altre cop a la plaça. Una colla d’avis treuen cartes i comencen a jugar a la botifarra. Alguns els miren, d’altres xerren en grupets aquí i allà. Del dinar no n’ha quedat ni una engruna. Tothom està content.

Per acabar la festa, avui es dona la casualitat que  el Barça juga a les quatre, així que es toca a sometent i tot el poble es mobilitza: uns baixem la pantalla i engeguem el projector, mentre altres desparen les taules i traslladen les cadires, i ho deixen tot ben endreçat a un racó. En un tres i no res, el menjador de cent places s’ha convertit en la platea de quatre fileres per als amants del futbol, que es permeten certes ironies  quan, només començar el partit, al Barça li fan el primer gol, mentre que el Girona, que ha jugat abans, segueix consolidant la posició de líder. 

A la mitja part, els entrenadors que tots portem a dins opinem de forma no gaire favorable a la situació del Barça. Estàvem massa ben acostumats, eren molts anys de tenir en Messi i la seva tropa i ara costa veure uns partits avorrits que, finalment, es guanyen gairebé per xamba. Però bé, amb xamba o no, s’ha guanyat, diuen els més conformistes. 

Quan sortim ja és fosc, els joves es queden fent neteja, els més grans marxem cap a casa. Ens nens segueixen jugant. Avui no soparem.