Molts recordareu la mítica novel·la gòtica faustiana de Oscar Wilde , adaptada al cinema El retrat de Dorian Grey, on un pintor narcisista, dandista i egòlatra s’estima tant que el seu deliri malaltís de conservar-se jove el porta a corrompre la seva ànima, palesa al seu retrat, mentre gaudeix d’una eterna joventut i accedeix als seus desitjos immediats.

La temàtica transcorre en un món elegant, una societat victoriana decadent, contrària a la burgesia i un egocentrisme digne del nostre estimat Pinotxo, que amb el somriure de Jòker al faristol del Congrés, va deixar clar la manca de respecte a les institucions, a la ciutadania i a l’adversari.
A hores d’ara, no tenim al nostre abast quins han estat els pactes secrets, ocults, il·lícits i il·legals, amb minories insidioses i amb esperit de revenja, que han portat el nostre dandi a la seva estimada cadira, si bé se’n pot intuir el resultat: caos i misèria a dojo.

No vull imaginar el pensament de frustració, impotència i desesperació  del familiars, amics, companys de partit i coneguts dels 800 assassinats o dels ferits en mans dels seus socis necessaris, els milers d’empreses que han hagut d’aportar l’impost revolucionari sota extorsions a les Vascongades, les comissions milionàries (+3%) del Barrufet, la mare superiora, els escolanets i la seva banda amb fugits inclosos que ara sota pal·li, com els grans estadistes, decidiran el nostre futur.

La societat actual s’està acostumant progressivament a reclamar els seus drets, sobretot en matèria de consum; de fet, el codi penal ja estableix els delictes relatius al mercat i als consumidors per informar de forma il·lícita o errònia, de manera deslleial o sota missatges subliminals, amb al·legacions falses i que pugui tenir conseqüències econòmiques o un perjudici greu per al consumidor o la mateixa competència comercial.

Tant de bo, es pogués aplicar el mateix text de la llei contra la «publicitat enganyosa» a la llei electoral i, com no, a les campanyes electorals que saturen els nostres sentits i carrers abans de qualsevol elecció amb promeses que després no es compleixen, i encara hem de sentir que ho fan pel bé de tots..., de tots els seus amics, parents i llepaesfínters. El que passa és que nosaltres, des de la nostra ignorància supina no ho sabem interpretar.

Potser algú recordarà els milers de vegades que vàrem sentir algunes proclames del Jòker: no pactarem amb aquest o aquell, els fugitius seran jutjats,  ha de prevaldre la igualtat de tots els ciutadans i altres falses promeses més pròpies dels venedors xerraires de l’oest americà, però milers de persones de bona fe s’ho varen creure.

El ben cert és que «on no n’hi ha, no en raja», és es que el mateix procediment permet la corrupció des del moment que es pot jurar o prometre la Constitució en acceptar un càrrec electe amb fórmules surrealistes o per imperatiu legal (perdona, t’ha obligat algú a presentar-te? T’ha obligat algú a acceptar el càrrec? Renunciaràs als teus privilegis i sou també per imperatiu legal?), però, es clar, això forma part de l’exercici democràtic i la llibertat d’expressió, com cremar contenidors, envair edificis oficials,  tallar carrers i carreteres, violentar els veïns dissidents del pensament únic feixista i excloent i empaitar-los a l’ostracisme i/o la seva mort social. 

Per sort, amb els pactes assolits, progressistes i pel bé de tota la ciutadania, gaudirem d’una nova fiscalitat més minsa, un augment de les pensions estratosfèric, un servei sanitari i de rodalies inimaginable, l’erradicació dels impostos, lligar les llonganisses amb gossos i comprovarem que l’economia tornarà a ser «ben rica i plena», que ressorgirà de les cendres com si fos  l’«Au Fènix» amb la implantació de mesures econòmiques progressistes, soclials i innovadores i, com no, amb l’allau de nouvinguts, pacífics, integrats i molt treballadors, afegits als autòctons mantinguts, per tal d’assegurar les pensions i l’estat del benestar que gaudim, que tant ens ha costat i malgrat que no li agradi a alguna diputada perversa i hereva dels terrossets, darrere una transició difícil, generosa  i d’una Constitució del 78 aprovada pel 91’81% dels vots.

Encara s’estan coent molts detalls d’aquests pactes plens de secretisme i redactats amb estima, solidaritat  i igualtat, i molta gent es pregunta si haurà de respectar les lleis, les normes, els impostos o simplement pel fet de formar part d’un col·lectiu exclòs ( o autoexclòs) o una minoria ètnica o política, ja n’hi haurà prou per passar-s’ho tot per l’arc de triomf i crear més lleis a mida.
La mentida té les potes molt curtes i tard o d’hora passarà factura, així com l’incompliment dels pactes i la retirada de suport.

Fent política ficció, preconitzo l’incompliment dels pactes amb l’excusa que el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, Europa o el Pato Donald no permeten aquesta disbauxa, l’emprenyament corresponent dels babaus que s’ho varen creure, els aldarulls i mobilitzacions corresponents i com a colofó de fi de festa, una aplicació del article 155 dura i extrema, amb el suport de la dreta, que no s’hi podrà negar, i d’aquesta manera, erradicar els partits minoritaris i tornar a la teòrica tranquil·la alternació bipartidista, sense lleis redactades per amebes unineuronals o sota els efectes de substàncies euforitzants 

És el que té el populisme comunista (erradicat a tota Europa, a l’igual que els partits separatistes) i els seus pactes amb el Diable, però ja es veia venir de lluny... «Bon cop de  falç», com diu l’himne, però jo afegeixo: «quien con niños se acuesta, meado se levanta». 

Bons pactes i bon pont de la Constitució i la Puríssima.