Vaig començar a escriure aquesta tribuna sota l'epígraf «Segles de la por». Tenia la intenció de rememorar les guerres del segle passat i les que portem d'aquest. Conforme m'anava informant i llegia documents, com per exemple, els tres discursos que Juan Negrín, president de la República Espanyola, va pronunciar davant l'assemblea de la Societat de Nacions, em vaig descoratjar i no vaig continuar buscant dades. Vaig pensar en els meus pares i en tots els meus avantpassats que van ser nens de la Guerra Civil o combatents en ella. La tristesa m'impedia continuar escrivint. Però volia exposar que aquella guerra continua marcant profundament la vida d'aquest país; encara ressonen els crits dels manifestants de la dreta a Madrid i en altres localitats de la geografia, contra una llei d'amnistia que encara no ha estat promulgada. Vaig desconnectar i vaig anar a buscar un llibre de poesies: Un país on lluïa el sol (poesia anglesa de la Guerra Civil espanyola). Rellegit, transcric alguns versos, que per si mateixos relaten el que va passar:

«No tinc temps per a tu», va dir aquell capellà,
Aplicant la seva ploma a propagar mentides.
Sobre màrtirs i víctimes de guerra
Va escriure amb vil afany, tancant els ulls
Davant Guernica i Badajoz sagnant,
Davant teu, Madrid, gloriosa capital de la Vida:
Va escriure en favor de la tirania, ignorant la veritat,
I va encomanar al Cel l'Infern feixista de Franco.
(Stanley Richardson)

Vuitanta-quatre anys després del final de la Guerra Civil, el règim franquista que d'ella va sorgir encara suscita debat, polèmiques i discussions que ens retrotreuen a un temps de destrucció construït ideològicament per feixistes i la cúspide episcopal espanyola. Allò que es va adjectivar com el nacional-catolicisme va arrelar per la seva condició de vencedors i va permetre imposar la repressió de la dictadura.

Aquella guerra, segons un poema de John Cornford, no la va buscar el poble, la van voler els oligarques, els monàrquics i els feixistes italians i els nazis alemanys:

«Però quan m'acomiadava amb una encaixada, un obrer
Anarquista em va dir: “Explica als obrers anglesos
Que nosaltres no vam fer aquesta guerra,
Que no la vam buscar.
Però si els feixistes tornen a manar a Barcelona,
Serà com un munt d'enderrocs amb nosaltres sota”.»

El passat 9 de novembre es va signar l'acord per investir president Pedro Sánchez. Aquest dia, festa de l'Almudena, patrona de Madrid, la presidenta d'aquesta comunitat i el president del seu partit van fer proclames apocalíptiques per l'acord aconseguit entre Junts i el PSOE. Aquella nit es van produir manifestacions a la capital del regne i en altres ciutats. La nit del 9 al 10 de novembre de 1938, les SA hitlerianes van destrossar locals i van fer fogueres i van cremar llibres; aquella nit la van anomenar la dels Vidres Trencats, nit en la qual la maquinària de l'odi nazi es va treure la careta. Un altre 9 de novembre, el de 2014, els catalans vam votar en un referèndum consultiu i no vinculant sobre el futur polític de Catalunya. Què deuen tenir els 9 de novembre?

L'esment i el record d'aquestes dates em fa pensar que l'agitació social, les revoltes o revolucions se sap com comencen, però gairebé mai com acaben. La Nit dels Vidres Trencats de 1938 a Alemanya va ser orquestrada des del poder i una massa prèviament fanatitzada la va executar.

L'acord d'aquest passat 9 de novembre, sigui d'investidura o de legislatura, i la seva resposta als carrers estan organitzats des del poder, el dels partits, el dels jutges i el d’alguns mitjans de comunicació, que des de les seves tribunes orquestren la revolta popular. I des del poder polític a Catalunya es va organitzar el referèndum del 9 de novembre de 2014. Les revolucions les fan els pobles cansats que els maltractin. Va passar a la Revolució Francesa, va passar a la Revolució d'Octubre de 1934, a l'Espanya de la Segona República, va passar quan després de les mentides i manipulacions sobre els atemptats de l’11-M de Madrid, es va sortir al carrer a protestar contra tanta ignomínia, i va passar amb les assemblees del 15-M, origen d'un moviment del qual va néixer Podemos. En totes i cadascuna de les revolucions i revoltes, siguin organitzades des de les elits polítiques o sorgeixin de la ciutadania, qui sempre acaba guanyant-les són els poders fàctics, que sempre escriuen el guió de l'esdevenir del món; narrativa que sempre tendeix a beneficiar-los.
Reprenguem el fil conductor.

Els meus pares van ser nens durant la Guerra Civil. Encara queden vius alguns d'aquells nens, encara, en algun racó de la seva memòria ressonen els sons de la guerra. Aquells nens, els que la van perdre i van poder sortir del país, van créixer a l’exili. Altres nens van viure un exili interior que els va inocular la por, inconscient, tal vegada, una por que va marcar les seves vides i que la societat d'aquest país sent en els seus cromosomes.

Les guerres ens afecten a tots, també quan ens sentim alienes a elles. Edgell Rickword va dedicar un llarg poema «a l'esposa de qualsevol estadista defensor de la no intervenció» i en un dels seus versos avança el que vindria després de la nostra guerra:

«Les mines d'Euskadi aporten el mineral
Que alimenta als gossos de la guerra nazis:
La pluja incendiària de Guernica transpira
Amenaçadora fins als somiats capitells d'Oxford:
En la frenètica boira mental de Hitler
Cremen ja Hull i Cardiff, i la cúpula
Grisa de Sant Pau es bressola davant la ràfega
De projectils que passen xiulant en l'aire.
A modestos començaments, final impredictible,
De dir amics a generals rebels,
De cursar els estudis en escoles privades,
De creure estúpides les gents senzilles,
Espanya sagna, i Anglaterra aposta sense taxa,
Subornant el carnisser en ple escorxador.»

Llegeixo i rellegeixo el poema i sento que la covardia i l'estupidesa d'alguns polítics acaba sempre conduint a l'escorxador de la guerra als seus pobles.

Els nens de la guerra van créixer, es van convertir en homes i dones i van fer el camí de la seva vida amb major o menor sort i, ara, al final dels seus dies, senten els crits de l'extrema dreta i la dreta extrema encoratjant un enfrontament guerracivilista de la convivència. Avui, els que encara viuen, treuen el cap al final dels seus dies en un país en el qual les generacions posteriors a la seva no han viscut cap guerra, la qual cosa no vol dir que no sapiguem d'elles, que no les visquem a través de les pantalles del televisor, de l'ordinador o del mòbil. Les vivim, de tal manera que a vegades pensem que no són reals, i això crea en el nostre cervell un ressort d'indiferència molt perillós. 

La llista de guerres és llarga. Els morts són milions. Les armes són més sofisticades i mortíferes. Les elits d'aquest planeta saben que per mantenir la seva hegemonia necessiten la guerra. Vendre armes és sempre un negoci molt lucratiu; a més de grans ingressos, proporciona poder i coacciona els hipotètics enemics. L'aparença de la governança del món ha canviat però només això, l'aparença. La realitat és que els interessos que mouen als amos del món són els mateixos des de fa segles:

«Y si tienes dinero, tendrás consolación (...) 
Él crea los priores, los obispos, los abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades,
a los clérigos necios da muchas dignidades.
De verdad hace mentiras y de mentiras hace verdades.»
Juan Ruiz, Arcipreste de Hita (Libro del Buen Amor, any de publicació: 1330).

Deia la veritat el bon arxipreste, i sobre la guerra el poeta anglès Wilfred Owen va estremir els lectors de la seva època amb uns versos en els quals la pena de la guerra arribava a les ànimes dels lectors:

«Aquest llibre no tracta d'herois. La poesia anglesa encara no està
preparada per parlar d'ells.
Tampoc tracta de gestes, territoris ni res que tingui a veure
amb la glòria, l'honor, el poder, la majestat, el domini o la
força, sinó amb la guerra.
La poesia és en la pena.
Sobretot el que no m'interessa de la poesia.
El meu tema és la guerra i la pena de la guerra.
La poesia és en la pena.
Però aquestes elegies de cap manera poden ser un consol
per a la present generació. Tal vegada ho són per a la següent.
Tot el que un poeta pot fer avui és alertar-los. Per això els
veritables poetes han de dir la veritat.»
I els periodistes, si sabem la veritat, hem d'escriure-la.

Fa alguns anys vaig llegir un llibre que narrava l'última càrrega de la Brigada Lleugera: va ser una desastrosa càrrega de la cavalleria britànica en el curs de la batalla de Balaclava, el 25 d'octubre de 1854, durant la guerra de Crimea. En aquella batalla estava present un periodista del Times de Londres, W. H. Russell. Ell enviava les seves cròniques a la redacció descrivint amb tota cruesa el que estava vivint a Crimea. Quan va tornar a Anglaterra, va comprovar que les seves cròniques havien enderrocat el govern. La commoció que van suposar els seus articles va inspirar el poema d'Alfred Lord Tennyson. La pena del poeta i el dolor del periodista es van unir per narrar l'horror, la mort i la destrucció. Aquella desgraciada càrrega es va dir que la va iniciar un borratxo.
Però a modestos començaments, finals impredictibles.

La calma d'una manifestació pacífica la trenca qualsevol exaltat i la converteix en un disturbi i accidentalment algú pot resultar ferit, fins i tot morir. Llavors, encès el foc de la violència, pot derivar en una cosa impredictible, no desitjada en origen per l'escriptor del guió que s'ha volgut imposar.

Els carros de menjar no arribaven a París i els que arribaven duien viandes podrides; per contra, els carros amb bones fruites, verdures, carns i bons vins es desviaven a Versalles, i aquesta visió va encendre la metxa de la Revolució Francesa. Prèviament a aquests esclats sempre va haver-hi un abús de poder que va generar el malestar.

La meva opinió i el meu sentiment coincideixen amb les paraules dels poetes anglesos que m'han ajudat a embastar aquesta tribuna. La pena del poema és la pena de qui sent el dolor del món.