Publius Cornelius Scipio Africanus (235-184 aC). A la batalla de Zama, que va posar final a la Segona Guerra Púnica, Anníbal va ser derrotat per Escipió l’Africà. Anys més tard, Anníbal residia exiliat a la cort d’Antíoc Selèucida, quan va arribar una ambaixada de Roma amb l’Africà. Els dos antics rivals  es varen veure cordialment, i en el decurs de la trobada Escipió li va preguntar a Anníbal: «Qui creus que ha estat el més gran general de la història?», a la qual Anníbal contestà: «Sens dubte, Alexandre el Gran». «I el segon?». «Pirros de l’Èpir». «I el tercer?». «Jo», digué Anníbal. «Pels Déus! Què hauries dit si m’haguessis derrotat a mi?», demanà Escipió. «Llavors m’hagués posat el primer, el més gran dels generals». Resposta reivindicativa i a la vegada afalagadora per a Escipió que ens explica Tito Livi.

D’Adrian Goldsworthy, aquesta píndola està extreta del seu llibre, prenem la descripció de la infància i el caràcter d’Escipió: sensible, intel·ligent i carismàtic; tenia la il·limitada confiança en ell mateix que dona el ser patrici, coneixedor des de la infància que estava predestinat a ocupar un lloc preeminent en la vida pública de Roma. Alguns relats de la seva infantesa tenen molt en comú amb anècdotes relacionades amb prínceps i reis hel·lenístics. Inclús un mite calcat d’un altre atribuït a Alexandre el Gran insinua un parentiu diví en afirmar que la seva mare s’havia allitat amb una serp enorme. Tocant realitat, Escipió va ser una persona molt religiosa que ja de jove acostumava anar de matinada al temple de Júpiter al Capitoli i asseure’s en silenci solitari. De més gran, afirmava que els seus plans els guiaven els somnis que els Déus li enviaven. L’historiador grec Polibi, que va viure a la casa dels nets d’Escipió l’Africà i va tenir accés  als relats de la família i estret contacte amb tots ells, incloent Leli, amic i company de l’Africà al llarg de totes les seves aventures, afirmava que en realitat Escipió no es creia les seves pròpies afirmacions «divines», però les utilitzava per als més crèduls. Com molts dels grans líders, Escipió tenia dots teatrals. L’aprenentatge bèl·lic real el va començar aviat, seguint el costum romà que els fills seguien el pare en les seves campanyes com a companys de tenda (contubernialis), ja que es considerava un bon mètode que els joves aristòcrates adquirissin experiència militar. Publi Escipió pare va ser nomenat cònsol l’any 218 aC i comandava dues legions amb l’encàrrec d’aturar l’exèrcit cartaginès d’Anníbal, que es dirigia cap a Itàlia des d’Hispània a un ritme endimoniat, de manera que Publi pare va desembarcar a la desembocadura del Roine, convençut que allà tindria temps d’organitzar-se i atacar Anníbal quan arribés. Però els cartaginesos, preveient que la zona de la costa seria perillosa, havien arribat al riu prou més amunt, a tres o quatre jornades des de la costa, i allà el varen travessar, arrasant les tribus que se’ls varen enfrontar. Veient que ja no els podien atrapar, Publi pare envià el seu germà Gneus cap a Hispània amb les dues legions per tallar les vies d’aprovisionament dels cartaginesos i ell, atès que Anníbal es dirigia cap a Itàlia per una ruta insospitada travessant els Alps, va tornar per fer-li front. I efectivament, en contra de  l’esperat, Anníbal i el seu exèrcit arriben al nord d’Itàlia, tot i que pateixen molt per la fred, els atacs de tribus i caigudes. Prop de Placentia corre el riu Ticino. El cònsol Publi ordena construir un pont format per naus posades de costat, per on fa passar la cavalleria i una part dels vèlits (soldats amb armes lleugeres). L’objectiu, conèixer les posicions de l’enemic i la seva força real. Però es va trobar de front amb l’exèrcit complet d’Anníbal, que va fer atacar la seva cavalleria, superior en nombre i en preparació, en bona part formada per genets númides. La càrrega va ser brutal, a galop, i travessà les files dels vèlits.  A continuació, Anníbal va enviar els dos grups que havia reservat a envoltar els romans per rereguarda, i així el cònsol i la seva guarda van quedar rodejats. El fill del cònsol, amb una turma de cavalleria, contemplava la batalla des de posició de rereguarda, astorat i compungit, però no li va faltar valor per ordenar, amb els seus disset anys, una càrrega en ajuda del seu pare, el cònsol. Inicialment, els legionaris no el varen seguir i la cavalcada solitària de Publi fill semblava abocada a morir junt amb el pare, però, per vergonya o per sentit del deure, finalment els legionaris es varen llançar contra l’enemic. La sorpresa dels cartaginesos va permetre el rescat del cònsol, tot i que malferit, i varen emprendre la retirada al galop cap al pont de naus, i allà el cònsol donà ordres de creuar-lo i destruir-lo, per evitar que els cartaginesos els poguessin seguir. I va anar ben just, el pont es desfeia quan ja començaven a creuar-lo els enemics.

Dies més tard, el desembre del 218 aC, prop del riu Trèbia es reuneixen les legions del cònsol que acaba d’arribar des de Sicília, Tiberi Semproni Llong, després d’haver fet 1.800 kilòmetres en 40 dies, amb qui els romans passaven a tenir superioritat numèrica. Degut a l’estat del cònsol Publi, ferit, Semproni es posa al comandament de les quatre legions i busca l’enfrontament directe amb l’exèrcit d’Anníbal, que l’atrau cap a una zona que ha escollit mitjançant enviaments de cavalleria que es retiren un cop iniciat l’enfrontament. Anníbal havia ordenat el seu germà Magó que se situés en una zona de bosc del camp on preveia presentar batalla. Els legionaris varen haver de travessar el riu Trèbia per arribar a la dita zona, en una matinada gèlida, de manera que en arribar a l’altre costat, estaven glaçats i tremolosos. La batalla començà amb l’enfrontament de la cavalleria, que per nombre i per habilitat, es va decantar a favor dels genets númides d’Anníbal, i els romans es van retirar, deixant els flancs de les legions al descobert i patint atacs de front i d’ambdós costats. Al cap de poc, ja amb les legions buscant una via de retirada, els mil genets i mil infants que tenia Magó amagats al bosc situat a rereguarda de les legions varen iniciar un atac per l’únic punt que els quedava als romans per fugir. La derrota va ser inapel·lable, més de vint mil romans varen quedar estesos al camp de batalla, juntament amb el prestigi i quelcom més del cònsol Semproni Longo. Ja com a amos de la vall del Po, els cartaginesos hi passaren l’hivern descansant i Anníbal va enviar missatges a les ciutats italianes: era allà no per conquerir, sinó per alliberar Itàlia del jou de Roma.

Publi pare, un cop recuperat de les seves ferides, surt cap a Hispània com a procònsol per reunir-se amb el seu germà Gneus, i Publi fill es queda a Itàlia i contrau matrimoni amb la filla de Luci Emili Paulus, cònsol l’any 216. Publi exerceix com a tribú militar a la Segona Legió, una de les vuit reunides per Roma sota el comandament dels dos cònsols de l’any, Luci Emili Paulus, el sogre de Publi, i Gai Terenci Varron. Algú ha descrit aquell exèrcit de vuit legions com un «juggernaut», un monstre enorme difícil de comandar i maniobrar, destinat a destruir aquell insolent enemic. Seguirem amb l’apassionant història de l’Africà en la propera píndola.