Abans de començar a dissertar sobre el que està passant a Gaza, els explicaré l’emoció que vaig sentir a la ciutat alemanya de Bonn, el 5 de juny de 1982. Aquell dia es va convocar una manifestació contra la instal·lació de míssils Pershing-2 a Alemanya. Tots els manifestants érem molt joves i pacíficament deambulàvem pel campus de la universitat. En un instant, es va fer un passadís per deixar passar un grup de gent gran. Els manifestants vam deixar de cridar els eslògans i vam començar a aplaudir aquells homes i dones que es manifestaven amb nosaltres, i ells, al seu torn, ens mostraven els tatuatges dels seus braços, per dir-nos sense paraules que eren supervivents dels camps d’extermini nazis. Aquella imatge, cada vegada que la recordo, em fa tremolar i em fa preguntar què opinarien aquells supervivents de l’Holocaust sobre el que estan fent els governants israelians amb els palestins.

I què opinen alguns d’aquells joves, en aquests dies, de les declaracions del seu canceller Olaf Scholz quan el passat 12 d’octubre, en el seu discurs al Bundestag, va declarar i va afirmar: «la seguretat d’Israel és la raó de ser d’Alemanya (...) La nostra història, la nostra responsabilitat deriva de la Shoah, ens imposa el deure permanent de defensar l’existència i la seguretat de l’estat d’Israel. És aquesta responsabilitat la que ens guia». El canceller alemany i un servidor vam néixer el mateix any, potser també ell es va manifestar el 10 de juny de 1982 a Berlín. Aquell dia, amb altres joves, portàvem una pancarta en què es llegia: «Ave, Ronald Reagan, morituri te salutant». Aquest record de la meva joventut ha vingut a la meva memòria com un ressort en el meu esforç per entendre el conflicte entre Israel i els palestins.

Després del record, començo a escriure:

Les primeres imatges de les massacres comeses per Hamàs, bàrbares, cruels i terribles, fereixen, són condemnables i no es poden justificar de cap manera. La violència genera més violència, l’odi alimenta més odi, per molta raó que es tingui en una reivindicació justa, quan es mata indiscriminadament, la raó i la justícia es perden.

La resposta d’Israel és també condemnable, ho són les atrocitats i crims contra la humanitat que estan cometent. Són condemnables i inhumanes les declaracions del ministre de defensa israelià, Yoav Gallant: «Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència». Declaracions que s’assemblen molt a les de qualsevol jerarca nazi de les SS, ells, que van desnodrir i maltractar de manera deliberada els presoners dels camps de concentració. El senyor Gallant ha obert la veda per matar de gana i de maltractament els habitants de Gaza.

Gaza és una presó a cel obert. Gaza bombardejada, destruïda, assetjada. Gaza és un gueto com ho va ser Varsòvia. Descendents de l’Holocaust cometen el mateix crim amb els palestins que els nazis van cometre amb ells. Gaza es mor de set, de gana o de manca de medicaments per guarir els ferits.

El dissabte 21 d’octubre, Israel va permetre l’entrada de 20 camions amb ajuda humanitària i, immediatament, va tancar el pas de Rafah. Aquesta ajuda és del tot insuficient: l’aigua que transportaven aquests camions cobria les necessitats de vint-i-dues mil persones, una quantitat insuficient per a una població de dos milions i mig d’éssers humans. El pas obert i tancat el mateix dia a Rafah pot ser una imatge que comprin les opinions públiques dels països que defensen la manera d’actuar d’Israel. Ara bé, aquesta petita ajuda no és humanitària, ja que no satisfà les necessitats dels habitants de Gaza.

Terra Santa és una terra inundada de sang, vessada a sang freda. Cada dia l’equilibri de víctimes augmenta. Les estimacions, que quedaran antiquades quan es publiqui aquesta tribuna, diuen que han mort 1.300 israelians, i 2.400 ferits. El passat divendres, segons informaven diverses agències de premsa, el balanç aproximat de víctimes a Gaza, causades pels bombardejos israelians, era de més de 4.100 morts i 13.000 ferits.

Aquesta és una història coneguda que mai acaba, que es perpetua des del 14 de maig de 1948, quan David Ben-Gurion va proclamar la independència de l’estat d’Israel. Podria ressenyar la història i recordar totes les guerres entre el món àrab i Israel, però crec que es coneixen prou com per no enumerar-les. Convé ressenyar, això sí, el que és l’actuació de l’estat israelià i separar-la del que és el poble jueu. En paraules del filòleg Manu Levin: «Escolti, miri, no. L’estat d’Israel no és el poble jueu. La majoria dels jueus del món ni vivim a Israel, ni som sionistes, ni el govern ultradretà d’Israel parla en el nostre nom». Seria un error per la meva part confondre un estat amb un poble. Com seria un error confondre les declaracions dels dirigents polítics amb l’opinió de la ciutadania dels seus respectius països. Els interessos dels estats poques vegades estan en sintonia amb els sentiments dels pobles.

És una història coneguda, repetida, com si fos un bucle continu. Us demostraré amb un exemple aquesta repetició continuada de la mateixa història. Al mes de juny de 2021 vaig rebre el Quadern de Cristianisme i Justícia, on en cada número s’adjunta un suplement anomenat Papers; el d’aquell mes era el número 258 i tenia per títol «Palestina: la reivindicació impossible». L’autor del text, Jaume Flaquer, escrivia: «Aquest conflicte no provocarà refugiats, perquè, a diferència d’altres, la població civil de Gaza no té on anar. El control total de les seves fronteres per part d’Israel i l’obstinació d’Egipte per evitar ser un altre Líban acollint els palestins converteixen aquesta regió en una presó per als seus habitants». Sembla escrit fa uns dies. Què han fet els Estats Units, la Unió Europea, la Xina o Rússia per canviar aquesta situació? És una pregunta que no sé respondre. I, si ho fes, només podria donar una resposta, segons la meva opinió: res!
Llançar míssils des de Gaza, des del Líban per les milícies d’Hezbollah, no millorarà la situació dels palestins. L’únic aconseguit per Hamàs és demostrar la seva ràbia, ràbia, a la qual Israel ha respost amb bombardejos i amb un major assetjament als habitants de Gaza, i a més, reforça el govern de Netanyahu en la seva idea de considerar Israel com un estat jueu, la qual cosa exclou el 20% de la població israeliana que és d’origen àrab i els converteix en ciutadans de segona classe.
La desesperança dels palestins creix. La idea dels dos estats que va proposar en el seu dia Nacions Unides és una solució que ha deixat de ser possible. No existeix, ni tan sols entre els països musulmans ni molt menys a Israel, qui treballi per la convivència de dos estats; al contrari, «sempre que hi ha un atac terrorista o es llancen míssils des de Gaza, es potencia la por i la inseguretat a Israel i es dona ales als partits d’extrema dreta. La resposta desproporcionada del govern no fa sinó reforçar aquesta dinàmica» (Jaume Flaquer, text citat).

Una Palestina lliure i amb un estat propi segueix esperant una resolució. L’única que semblaria possible és la d’un sol estat en què convisquin en igualtat tots dos pobles, el jueu i el palestí. En ambdós pobles, hi ha persones que creuen que seria possible la construcció d’un sol país, un lloc per conviure jueus, cristians i musulmans. Aquesta possible pau, aquesta concòrdia possible, no trobaria impediment en les religions: el nacionalisme palestí és tradicionalment laic. Una part important de la població israeliana no és especialment religiosa; la que si que ho és, que són els colons ortodoxos, és tan extremista en les seves creences religioses que considera il·legítim l’estat d’Israel ja que no ha estat fundat pel Messies, com ells esperen. Creença extrema que els separa de la resta dels seus conciutadans israelians.

La guerra entre Ucraïna i Rússia, el conflicte entre Israel i els palestins... estan portant el món a una situació d’escalada bèl·lica molt perillosa. Com a europeus, com a mediterranis que som, ambdós conflictes estan succeint molt a prop nostre, a molt pocs quilòmetres de les nostres ciutats. No són guerres allunyades ni que no ens afectin. Ens afecten i hem de ser conscients d’això.
El diumenge 22 d’octubre vaig deixar de llegir els diaris, vaig deixar de veure telenotícies i canals de notícies de 24 hores. No vaig voler estar informat. Em feia mal llegir, sentir i veure qualsevol notícia sobre cap guerra. Em vaig dedicar a veure alguna pel·lícula a les plataformes digitals, a passejar per Roses i, per buscar un veritable consol, em vaig posar a llegir poesia. Llegint, fluïen en la meva memòria els versos d’un poeta que no llegia. Persistent la imatge d’un llarg poema del qual no recordava amb exactitud ni el seu ritme ni la seva cadència. Tan sols venia una frase: «però l’home va seguir morint». Vaig tancar els meus llibres i vaig buscar a la xarxa els poemes de Vicente Huidobro. Vaig llegir diversos poemes i no vaig trobar el vers que buscava i en la meva memòria es repetia una vegada i una altra: «però l’home va seguir morint». Vaig recordar que a la biblioteca de casa guardava un monogràfic que la revista Poesia va dedicar al poeta xilè. Vaig perdre temps buscant-lo. No el vaig trobar. De sobte vaig recordar que el poema era de César Vallejo. Vaig buscar i vaig trobar el poema i vaig decidir que no podia escriure res millor per expressar la meva opinió que aquests versos:

Al fin de la batalla,
y muerto el combatiente, vino hacia él un hombre
y le dijo: «¡No mueras, te amo tanto!»
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Se le acercaron dos y repitiéronle:
«¡No nos dejes! ¡Valor! ¡Vuelve a la vida!»
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Acudieron a él veinte, cien, mil, quinientos mil,
clamando «¡Tanto amor y no poder nada contra la muerte!»
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Le rodearon millones de individuos
con un ruego común: «¡Quédate hermano!»
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Entonces todos los hombres de la tierra… »

Per a mi, els nens, les dones, els homes que moren en qualsevol guerra no són un cadàver, són éssers humans als quals altres éssers humans han assassinat. I, com a home, aquesta és la meva pena.