En el temps que vivim, és possible escriure sobre alguna cosa optimista? És una pregunta que darrerament m’he estat fent en plantejar-me la redacció de l’article mensual per a aquest setmanari.

El dia viscut avui no convida a l’optimisme. De bon matí, esmorzant a la guingueta (abans xiringuito) de la Cubana, a la plaça del Teatre Jardí, la lectura del diari m’ha deprimit. Si la guerra d’Ucraïna ha passat a segon pla, no és perquè s’hagi arreglat res, sinó perquè palestins i jueus els han pres la primera plana, tornant-se a enfrontar ferotgement, volent demostrar qui és més salvatge dels dos. Les morts es compten a centenars i aviat per milers. Em faig una pregunta estúpida en referència a l’atac de Hamàs des de la franja de Gaza: devia fer temps que entraven a la franja coets i altre armament, i els del Mossad, no en sabien res?

Quan torno del despatx de Figueres, poso la radio del cotxe i surt la notícia  que hi ha hagut un fort terratrèmol a l’Afganistan  que ha causat milers de morts, la major part d’ells són infants i dones ja que, pel que diuen, en aquest país no poden sortir de casa i els ha caigut a sobre. Coses de l’integrisme talibà!

Arribo a Llampaies a dinar, posem les noticies de TV3 i quan estic menjant un plat d’ensaladilla (ja no diem russa, per no donar lloc a males interpretacions) ens mostren, en primer pla, un reportatge fastigós sobre els llots de les depuradores que, a banda de la merda, que ja es dona per descomptat,  mostra en primer pla unes pastetes plenes de microplàstics, que mirat a l’hora de dinar, no és precisament el que menys fàstic fa.

Les notícies de casa nostra tampoc són gaire encoratjadores: manifestació de Societat Civil Catalana, colonitzada per la societat política madrilenya. Els d’aquí responen cridant: ni oblit ni perdó, frase que ja els va bé als altres per replicar amb la mateixa consigna i  seguir tirant-se mútuament l’amnistia i la constitució pel cap. 

Fastiguejat he decidit que el millor que podia fer, si volia inspiració per escriure, era tancar la tele i anar a fer la migdiada.

Com que no és tan fàcil netejar el cap de les influències malèfiques dels mitjans, m’he posat a llegir un llibret que en Roger, de Llibres del Segle, em va regalar ahir, a la recuperada Liberisliber, la fira d’editorials independents de Besalú, un volum d’El petit gran joc de la botifarra, joc de cartes que no practico, perquè no en sé i com que els jugadors habituals que ens reunim cada setmana a fer la partida som sis, juguem a «la Podrida». Són jocs que pel nom poden semblar de poc nivell i, per descomptat, molt menys glamurosos que els anglosaxons  bridge o pòquer, però que, si en sou jugadors, sabeu que tant un com altre són del tot engrescadors.

Deixem el joc i tornem a Liberisliber, sens dubte una de les fires que dins l’entorn privilegiat del nucli antic de Besalú, sempre ha mostrat una organització modèlica. Va fer un dia espectacular i vam vendre molts llibres. Què més podem demanar? Una injecció d’optimisme. Mentre el món queia a trossos, la fira de Besalú era un oasi de pau, cultura i bon rotllo: un altre món, en definitiva.
El llibre, i sobretot el record del fi de setmana a la fira, em va portar a un son plàcid i profitós, del qual desperto amb un propòsit: ja que el món està fet una merda i això, d’una manera o altra, tothom ho explica, jo parlaré del meu entorn, i la meva quotidianitat que, per quotidiana, és molt més agradable. 

Un cop  llevat de la becaina, he baixat a obrir la porta del galliner perquè, com cada tarda, sortissin a picotejar les cinc gallines i el gall que tenim a casa. Un aviram heterogeni: dues gallines Plymouth Rock, una raça que prové dels Estats Units però que en el meu cas l’origen és molt més proper, perquè  va ser obsequi d’en Jaume de Can Sort de Calabuig. Són ratllades blanques i negres i molt bones ponedores. Les altres tres i el gall són gallines periquitas, tenen la meitat de grossària que les ianquis, molt maques en la seva petitesa, posen menys ous, però són magnífiques per covar. 
El gall mereix un punt i a part. És també petit, però ben plantat, més xulo que un vuit i més matiner que l’albada. Ara, a quarts de sis del matí, ja desperta el seu harem i tot el veïnat. A l’estiu encara matina més. Ja fa tres anys que el tinc, i encara ens respectem. Quan entro al corral a donar-los de menjar, haig d’entrar de cara i vigilant perquè no em salti a les cames amb les urpes per davant, en defensa del seu territori.

Mentre l’aviram passeja pel jardí, he baixat fins a la riera a veure si collia algunes nous, perquè ja és l’època. He portat un cubell per si hi havia sort, encara que amb la calor que ha fet aquest estiu, no hi confiava gaire. L’arbre és gran, el vam plantar fa uns 25 anys amb un fillol d’una noguera molt vella que sobreviu en el marge. He mirat cap a dalt i he vist que ja li havien caigut moltes fulles però encara es veien nous. He començat a buscar per terra i, en una hora, he emplenat el recipient. Començava a fosquejar i  ja no veia si agafava una nou o una pedra rodona i ho he deixat per tornar-hi demà. 

Abans d’anar a dormir, quan m’he aixecat per anar al lavabo, m’he sentit la ronyonada un pèl castigada, fruit de les desenes de flexions fetes per collir les nous. N’haig d’obrir alguna, només faltaria que fossin corcades!

Ara que hi penso, aquest article no portarà l’habitual il·lustració feta exprés per en Dani, ja que és a Bratislava, rebent la Golden Apple de la 29ª Biennal d'Il·lustració de Bratislava (BIB), un dels premis mundials més importants del camp de la il·lustració. Segons un WhatsApp que ha enviat, avui està convidat a sopar a l’ambaixada, per celebrar el guardó.

NOTA: La il·lustració que acompanya l’article forma part del llibre Piu piu, fet per en Dani l’any 2011 i publicat per Cal·lígraf.