És temps de llibres.  Ha acabat la Setmana del Llibre en català a Barcelona. La gran trobada anual en la quals els de Cal·lígraf, un any més, hi hem estat presents. Avui, un cop a casa, hem desfet els paquets dels llibres, que han retornat a les estanteries del magatzem, a punt per a la propera fira. Aquests dies al Moll de la Fusta, en els moments tediosos en els quals no passaven compradors, pensava que  l’article d’aquest mes podria ser, com no, sobre la Setmana i els plaers de la lectura, però ara, després de sopar, estirat al sofà, veig per televisió els desastres naturals que les constants agressions de l’home estan provocant i, impotent davant la rebel·lió de la Terra, tanco l’aparell i me’n vaig de cap al llit.

Per tal d’esbargir-me una mica de les males notícies, agafo un llibre que un bon amic, sabent que des de fa anys  és un dels meus preferits, m’acaba de regalar: Martes de Carnaval, de Ramón del Valle-Inclán. Un llibre extraordinari, tant pel seu llenguatge com per la ironia del text i el sarcasme amb què el tracta, i fins tot  per l’actualitat del tema.

És una antiga edició impresa, segons consta en el «cul de got» final, «a los III días del mes de junio de MCMXXX». El paper és gruixut; la tipografia,  agradable a la vista, i la caixa, ampla; en resum, una joia.

Ja l’havia llegit en edició de butxaca, però avui, rellegint-lo, influït per l’especial sensació de fàstic i impotència davant les desastroses notícies d’arreu del món, m’he identificat profundament amb el sentiment que devia experimentar Valle-Inclán davant dels esdeveniments  que succeïen en aquells anys: la guerra de les Filipines o els desastres d’Annual i la guerra del Rif al Marroc. Traslladant l’acció a Europa i a la vergonyosa guerra d’Ucraïna, el text manté total l’actualitat.

Transcric literalment l’inici de l’esperpent valleinclanès Las galas del difunto. És un diàleg entre un soldat, Juanito Ventolera, i una meuca, la Daifa, a qui troba pel carrer, tan bon punt desembarca tornat de les Filipines. Conversa  que, escrita en ucraïnès o en rus, podria  passar pel diàleg entre un home que torna del front de batalla del Donbàs i una dona que vol saber com i per què  ha mort el seu company.

(...)
L. D.: ¿De verdad has conocido tú a Aureliano Iglesias?
J. V.: Y tanta verdad.
L. D.: ¿Sabes cómo murió?
J. V.: Como un valiente.
L. D.: ¡A los redaños que tenía, algunos mambises habrá tumbado!
J. V.: Muchos no habrán sido… Siempre se tira de lejos.
L. D.: Pero alguno doblaría.
J. V.: Pudiera…
L. D.: ¿Tú no crees?
J. V.: Allí solamente se busca el gasto de munición. Es una cochina vergüenza aquella guerra. El soldado, si supiese su obligación y no fuese un paria, debería tirar sobre sus jefes.
L. D.: Todos volvéis con la misma polka, pero ello es que os traen y os llevan como borregos. Y si fueseis solos a pasar penalidades, os estaría muy bien puesto. Pero las consecuencias alcanzan a los más inocentes y un hijo que hoy está criándose a mi lado, lo tengo en la Maternidad. Esta vida en que me ves se la debo a esta maldita guerra que no sabéis acabar.
J. V.: Porque no se quiere. La guerra es un negocio de los galones. El soldado solo sabe morir.
L. D.: ¡Como el mío! ¿Oye, tú, le envolverían en la bandera?
J. V.: No era para tanto. ¡La bandera! Pues no dice nada la gachí. La bandera es la oreja. ¡Esos honores se quedan para los jefes!
L. D.: ¿Y por eso tenéis todos tan mala voluntad a los galones?
J. V.: De esas camamas, al soldado poco se le da. ¡Nos roban en el rancho y en el haber!
(…)

Estava jo donant-li voltes al diàleg transcrit, on queda palès que, fins i tot davant la mort, existeixen les diferències de classe o, més ben dit, de galons, i m’ha vingut a la memòria que, quan feia la mili al Sàhara, vaig poder constatar com els oficials de cuina es feien una paga extra, a compte de les minves en el ranxo dels soldats. 

Aquest matí esmorzant, fullejant La Vanguardia, he pogut constatar, com s’ha dit infinitat de vegades, que la realitat supera la ficció: a les pàgines internacionals llegeixo: «Empresonat un alt comandament de l’exercit ucraïnès per acceptar suborns de 15.000 euros, per lliurar falsos certificats a ciutadans per evitar ser reclutats, per anar al front de batalla.» El coronel Borisov encarregat de la mobilització i reclutament a la regió d’Odessa, a canvi de suborns, ordenava als seus subordinats que no reclutessin certes persones, en plena invasió russa del país, iniciada al febrer de 2022. El cas va ser revelat per un influent mitjà ucraïnès, segons el qual, la mare d’en Borisov, al desembre de 2022 va comprar una vila a Marbella per 4 milions d’euros. La seva dona, unes oficines a la mateixa població per 740.000euros i la sogra, diversos cotxes de luxe. 

Sembla ser que comencen a minvar els herois que volen anar a morir en defensa de no se sap ben be què. L’actuació del cap de la caixa de reclutament ucraïnesa podria formar part perfectament, com a protagonista principal, d’un nou esperpent de la versió actualitzada de Martes de Carnaval. El tal Borisov posava preu a la vida, si tenies 15.000 € per a ell, no anaves al front; si no pagaves, tenies tots els números per morir per la pàtria. 

Com diu en Juanito Ventolera, el soldat que torna de les Filipines: la guerra és un negoci. I és un negoci fastigós. Aquest coronel Borisov es feia d’or cobrant suborns, per lliurar gent d’anar al front. Altres se’n fan venent les armes, que allà llançaran a tort i a dret. No sé a quin preu surt el quilo de bomba, que diria en Gila, o el cost d’una bala de canó, d’aquestes que es llencen a milers, però el que és segur és que amb el temps que porten llençant-les —«allí solamente se busca el gasto de munición»—, el negoci que han fet fins ara les grans multinacionals de la indústria d’armament és monumental. 

I no parlem de la quantitat de guerres en països miserables, que no tenen ni per menjar, però els seus exercits, i els contraris, porten armament supersofisticat que no es compra als Encants precisament. El negoci és el negoci. Després ja reconstruiran, que aquesta és la segona part.