De ben petit que vaig aprendre que viatjar és una de les millors universitats del mín, i molt enriquidora: conèixer altres cultures, costums, gastronomia, idiomes, religions, etc., és un tresor que els llibres de text no assoliran mai.

També viatjant és important mantenir  el respecte i, sobretot, el respecte a les majories, petit detall que molt sovint oblidem.

Que unes minories sectàries a Espanya  vulguin fer prevaldre el seu malaltís desig lingüístic, i de retruc el Napoleó de torn que els riu la gràcia, ens costarà una bona quantitat de diners que es veu que no fan falta per eradicar barracons dels instituts i col·legis, les llistes d’espera, les residències de gent gran i d’altres necessitats imperioses.

I és que jurar la Carta Magna ha esdevingut com un acudit i molt més el respectar-la. Art.3 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 

Dit això, com a català i espanyol, tothom és lliure de renunciar al seu dret de parlar castellà, però no pot obligar la resta del món a entendre’l si allò que parla no és majoritari ni obligatori.
A la costa, el coneixement d’idiomes t’obrirà sempre moltes portes, degut a l’allau de visitants, a qualsevol negoci, botiga, restaurant, etc... De fet, a la feina, hi ha dies que gairebé no pronuncio cap paraula en castellà o català.

Haver de pagar traductors, ofimàtica, aparells audiovisuals i d’enregistrament, dietes, desplaçaments i tot l’enrenou que comporta, si més no, és ben surrealista quan podem parlar una llengua que tots coneixem.

I jo afegeixo... amb la IA (intel·ligència artificial), que es pot descarregar a qualsevol telèfon mòbil, no seria més fàcil i econòmic que els dissidents talibans lingüístics  escoltin les intervencions o discursos en la llengua que estimin convenient amb un auricular i deixin la resta del món en pau escoltant la versió original? 

Jo encara em faig creus intentant esbrinar quins han estat els nostres pecats per haver de patir la penitència bíblica d’aquest desgovern capitanejat per gent que a una empresa privada tindrien els dies comptats; d’aquí ve la gran labor social integradora i de beneficència de les arques de l’estat. 

Ara que s’han adonat que hi ha més mascotes que mainada, anem a treure benefici; com si no n’hi hagués prou amb la llei estatal i autonómica, molts ajuntaments han tret pit amb ordenances municipals en defensa dels animals, ben mirat, per dir el mateix que les altres amb alguna petita modificació per tal de justificar els sous.

Tenir un gos o un gat no costa pocs calers (menjar, vacunes, xips, llits, casetes, joguines, xampús, antiparasitaris, etc.) i ara haurem de contractar una pòlissa d’assegurança especial (fins ara només calia per als gossos potencialment perillosos) amb un cost d’entre els 25 a 50 € anuals. 
Fins ara, la responsabilitat civil com a propietari de gossos «normals» estava inclosa dins de l’assegurança de la llar, sense haver de contractar res a part, però ara hi  ha companyes asseguradores que sense cost addicional ho inclouran en el seu condicionat, i recomano que consulteu a les vostres asseguradores si teniu gossos.

I es ben curiós que aquestes normes de protecció animal prohibeixin entre d’altres temes, donar de menjar a gats, gossos i ocells al mig del carrer, per neteja, higiene, al·lèrgies, etc., i la permissivitat és evident, perquè ni s’informa els ciutadans amb cartells al carrer ni se sanciona.

L’altra genialitat és equiparar els gossos de treball (d’atura i cacera) com a animals domèstics.... Potser ens sortirà més econòmic portar-los a un hotel.

Res d’estranyar amb l’equip de descerebrats que redacten i dicten les lleis; només cal fer una ullada a la llei del NO és NO... Milers de delinqüents sexuals al carrer i d’altres amb beneficis penitenciaris (equiparant un petó a una violació en grup gairebé), gràcies a les genialitats jurídiques de gent molt «preparada i docta», i properament amnisties, beneficis fiscals  i canvis de lleis a suposats delinqüents i convictes per tal de mantenir la cadira.

Si no recordo malament, Napoleó va caure a Waterloo...Sovint la historia es repeteix i per duplicat.
Properament se celebrarà el Dia del Turisme al Castell de Biart; tant de bo no haguem d’escoltar per part dels nostres il·lustres dirigents una altra pujada de la taxa de pernoctació, amb aplaudiments inclosos, de l’impost de begudes sucroses, import d’emissions de CO2, de les bosses i recipients de plàstic i gairebé per respirar, i reconsiderin la gran oportunitat que ens brinda el mal anomenat «canvi climàtic» i l’augment de les temperatures a la tardor per tal de des­estacionalitzar la temporada turística com sempre han demanat els professional, amb ajuts per tal de mantenir els negocis oberts d’hostaleria i restauració al setembre i octubre, lluny de la canícula estiuenca i la seva massificació, sobretot, per la franja turística que no tingui obligacions laborals, de mainada o col·legis.

Tenim un altre punt de referència turístic amb la Casa Natal del Diví Dalí; esforç de l’Ajuntament, Diputació , Generalitat i Estat espanyol, malgrat que piqui a algú i com no, les benvingudes batudes de «neteja viària» que ens poden ajudar a consolidar novament l’Alt Empordà com una destinació segura i modèlica amb una comarca amb restauració de qualitat, de comerços, de cinemes, d’oci nocturn , de recursos i parcs naturals magnífics, rutes megalítiques, rutes verdes, platges, pantans, castells, esports d’aventura, d’aire i agua, etc.; no oblidem mai que som uns privilegiats al nostre entorn.

No sé com s’esdevindrà la investidura i la formació del proper govern o les noves eleccions, però allò que hem de tenir molt clar és que la vida no és per sobreviure, és per gaudir-la, malgrat els nostres dirigents.