A La idea de celebrar un nou congrés de cultura catalana, que iguali en ambició el celebrat als anys setanta, al final de la dictadura franquista (i que fou decisiu en les polítiques que en aquesta matèria posteriorment s’aplicaren), es va fer pública aquest passat mes d’agost en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que se celebra anualment a Prada de Conflent. Els organitzadors i animadors de la iniciativa han estat els de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que des de finals dels anys setanta ha estat la institució encarregada de preservar i potenciar les resolucions que en aquell famós congrés s’adoptaren. La previsió és que el proper any 2024 es comencin a fer tot un seguit d’actes preparatoris per tal que el desenvolupament ple del congrés es porti a terme el 2025.

Té sentit, ara i ací, amb els grans canvis esdevinguts al nostre país i al món d’ençà de les darreres dècades del segle passat, reprendre una iniciativa així? Personalment penso que sí. I crec que no tan sols té tot el sentit del món fer-lo (perquè un congrés serveix per revisar i actualitzar les decisions d’un d’anterior), sinó que ara és un molt bon moment per posar-s’hi, ja que respon a una necessitat molt sentida.

Ara com mai, hem pogut constatar les limitacions que, en l’àmbit cultural, tenen les institucions de govern autonòmiques per preservar la llengua, la cultura i la nació catalanes. En el cas del País Valencià, Mallorca i la Catalunya del Nord, hi ha una explícita voluntat per part de les mateixes institucions, ocupades per forces estatistes (espanyolistes i/o francesistes), de marginar i anorrear la llengua i la cultura pròpies. Al Principat de Catalunya, s’ha fet palesa la impotència institucional per assegurar uns mínims que en puguin garantir la continuïtat. Andorra, reconeguda com un estat a l’ONU, constitueix un cas a part.  

En aquest context de crisi institucional i d’ofensiva de les forces que pugnen per fer desaparèixer tot signe d’identitat catalana (i de la mateixa nació), la societat civil d’arreu dels Països Catalans ha d’assumir un renovat protagonisme. Un Nou Congrés de Cultura Catalana ha de servir per determinar una política de mínims, en aquest àmbit tan ampli, que sigui compartida pel conjunt de territoris de parla catalana. Una política que sigui concebuda i elaborada pels mateixos protagonistes del fet cultural; és a dir, pels treballadors de la cultura i pels ciutadans i ciutadanes que no es resignen a ser mes consumidors passius, sinó veritables agents culturals. I que pugui enllaçar la modernitat i la innovació més agosarada amb la tradició pròpia. Ara és més clar que mai que sense una mobilització general de la societat civil no es pot assegurar la continuïtat cultural, lingüística i nacional. Posem-nos-hi!