Les ciutat són un dels grans invents de la humanitat que han estat capaces de sobreviure en el temps i sempre amb més vitalitat. 

Però ara ens trobem en un moment històric i que el que decideixin els respectius governs municipals afectarà de plè les possibilitats de futur de cadascuna d’elles. En els propers anys veurem ciutats guanyadores i ciutats perdedores. Més que ara, ja que el repte que tenen davant és molt més gran i la manera com l’encarin marcarà el seu futur.

Els factors que marquen aquesta nova època són molt clars i ens hi hem anat acostumant tot i que estem tant sols a l’inici d’aquest nou cicle: habitatge, mobilitat extrema, canvi climàtic, turisme urbà, baixa natalitat i oferta laboral desperdigada. En tots aquests sis àmbits s’estan produïnt canvis importants i no podem encarar un dels problemes sense tenir en compte els altres, per què tots estan relacionats.

Davant d’això, els governs totalment desconcertats per una situació que ni tan sols entenen, només són capaços de donar dues respostes.

Per una part, hi ha aquells governs que per ideologia o per demanda de la ciutadania, s’han focalitzat en un dels problemes. I l’intenten resoldre amb mesures imaginatives però que no tenen en compte cap dels altres factors que també impacten a la seva ciutat. Talment com si fós un problema aïllat. Així veiem com alguns governs estan centrats en fer ciutats més aptes davant el canvi climàtic, d’altres intenten limitar el turisme i d’altres lluiten per intentar revertir la manca d’habitatge accessible.

Després, hi ha altres governs, que han entés que la situació era més complexa i que no es resol atacant un sol problema, però per donar resposta a aquest col·lapse que suposarà un canvi d’època, només veuen una resposta maniqueísta i opten per reduïr la situació a dues possible opcions: o una ciutat que es tanca, centrada en els seus veïns i que protegeix o una ciutat oberta, que es “ven” a totes els projectes, inversions i turistes que vinguin. En el primer cas, s’opta per restringir la mobilitat privada i la segona, per afavorir aquesta mobilitat. 

La majoria de governs actuals es troben en aquesta segona situació i opten per un dels dos models, sense tenir en compte que es fan trampes al solitari, ja que la situació és molt més complexa. Els serà impossible millorar la situació, fer que la ciutat avanci, sense entendre que part de les respostes estan en tots dos models. I que optant només per un, es generen més problemes que solucions.

Pensem per exemple, en el triangle habitatge-mobilitat-oferta laboral. A dia d’avui, les ciutats catalanes expulsen ciutadans cap a altres pobles i ciutats de l’entorn. Algunes ho fan per l’encariment dels preus de l’habitatge o per la gentrificació, d’altres, per la manca d’oferta residencial unifamiliar. El cas és que aquest factor continuarà així, bàsicament per què ni Barcelona, ni Girona, per exemple, tenen gaire més sól residencial. A aquest factor i afegim que més enllà de l’àrea metropolitana, no hi ha una oferta transport públic digne, i que a més, aquestes ciutats concentren molts llocs de treball i els serveis per a la majoria de ciutadans de la demarcació. Si no entenem que una ciutat de serveis com Figueres és usada per a molts més usuaris que els seus veïns no etenem què significa una ciutat a dia d’avui. 

Figueres, té una població vinculada de 312.000 persones per una població de 48.000. I això sense contar estudiants, turistes, usuaris de centres sanitaris, treballadors, etc.

Tampoc la solució pot ser una ciutat pensada només pels que venen temporalment, ja que a la ciutat hi viuen persones tot l’any i han de tenir garantida una certa qualitat de vida.

Davant de tot això, què es pot fer doncs? Bàsicament, entendre com funciona la ciutat amb tota la seva complexitat i prendre mesures però sense partir de la visió d’una sola problemàtica local o del maniqueísme entre ciutat oberta o ciutat tancada. S’han de fer equilibris en tots els àmbits per què si en algun es falla, l’equilibri es trenca.

I finalment, no ser dogmàtic. Us posaré un exemple. Com que sembla que els problemes de Barcelona siguin els de tot Catalunya, hi ha la sensació que hi ha un problema general amb els pisos turístics. Certament a Barcelona hi és, i al Barri Vell de Girona, i a la majoria de municipis de costa. Però no a la majoria de ciutats mitjanes com Figueres, que tenen els centres històrics buits. Per aquestes ciutats, la restauració d’habitatges degradats al centre històric per fer-hi apartaments turítics és una bona opció, per què rehabiliten espais degradats i a més, en un futur es poden convertir en habitatges permanents de qualitat al centre. Per tant, per encarar aquesta nova època, cal entendre la seva complexitat i estar obert de ment, per què cada ciutat és un món. I no és el mateix la situació de Sant Cugat del Vallès amb un 90% d’oferta d’habitatge amb una o dos plantes, que Figueres que pràcticament no té oferta de vivenda unifamiliar.

Entendre la complexitat, buscar respostes obertes i estar oberts als canvis.