“No tenen música a les seves ànimes”
William Shakespeare

Abans de res, cal deixar clar que el títol d’aquesta tribuna no fa referència a la novel·la de Victor Hugo, “Els miserables”. No hi haurà cap romanticisme, ni cap Jean Valjean, tot i que potser es dibuixi una personalitat semblant a la del comissari Javert. La tribuna és una opinió sobre aquells éssers amb ànimes sense música i una reflexió sobre com, en un moment o altre de les nostres vides, perdem aquesta música o simplement necessitem que un diapasó ens torni a afinar l’ànima.
Les nostres vides, les nostres consciències tenen d’origen el bé i el mal en la seva composició biològica. Som agressius i depredadors per naturalesa, i ho mostrem en les nostres maneres socials de relacionar-nos. Ho veiem a les empreses, a les escoles i fins i tot en els nostres moments d’oci. Només cal assistir a un partit de futbol o de qualsevol altre esport, la violència està a la pròpia gènesi del joc, això sí, és una violència regulada i jutjada pels àrbitres i jutges, com ho és la nostra convivència social.

En l’àmbit laboral, la nostra agressivitat i violència es converteixen en servilisme: necessitem un cap, un líder que ens guiï i mani en el nostre deambular pel dia a dia. Si qui exerceix el lideratge és intel·ligent i està realment preparat per a això, segurament, l’àmbit laboral serà agradable i, sens dubte, repercutirà en la bona gestió de l’empresa. Aquests lideratges són poc freqüents; en canvi, sovint passa que els càrrecs directius i de gerència estan ocupats per autèntics miserables o persones que, exercint aquest lideratge, es comporten com a tals. Aquests càrrecs de responsabilitat solen ser exercits per empleats de les empreses, ja que els propietaris de les mateixes es reserven la presidència de la companyia i els càrrecs més alts i representatius. Quan el miserable es dedica, ja sigui per maldat o  per incompetència, a crear un mal ambient de treball, ho transmet als empleats que té sota la seva supervisió i, entre ells, hi ha qui es converteix en eficaç seguidor d’una mala gestió i intenta imitar al seu superior.

A les escoles, als instituts i a les universitats, l’agressivitat pren el nom de assetjament cap als dèbils, d’exercici inadequat de la tasca docent o de supèrbia injustificada per part del catedràtic que no exerceix bé la seva càtedra, sigui per desconeixement pedagògic o sigui perquè es sent obligat a impartir docència quan la seva vocació és la d’investigador.

A vegades, les nostres relacions afectives estan dominades per l’ús de la força en el nostre àmbit de la intimitat, per l’intent de sotmetre i imposar autoritàriament el nostre criteri. Llavors, no estem tractant com iguals a les persones o a la persona amb la qual convivim, sinó que creiem que estan per sota nostre i hem de sotmetre’ls. I quan els nostres iguals, la persona o les persones amb les quals convivim, es cansen de suportar-nos i ens deixen, la nostra impotència i supèrbia ens impulsa a cometre actes cruels. Desgraciadament, la violència contra les dones la exercim els homes. Som nosaltres, majoritàriament, els assassins, els maltractadors, els qui agressivament imposem mitjançant la por i creant sentiments de vergonya i culpa a les nostres víctimes el nostre miserable i violent comportament.

La nostra societat es regeix per les regles no escrites de la llei del més fort. Possiblement, quan seguim aquesta llei, sense saber-ho, sense voler-ho i fins i tot sense creure-ho, ens convertim en miserables i cruels: en aquesta mena d’individus tòxics, de dolents companys i pitjors líders per a aquells que tenen la desgràcia de suportar els seus infames comportaments. Els tòxics miserables poden actuar d’aquesta manera pel poder que tenen, tot i que sigui petit; ells exerceixen el seu poder mitjançant la por a la seva ira i despotisme. Les víctimes suporten al miserable per por de perdre la feina, una por que els fa callar, una por per covardia de posar al seu lloc al miserable que es creu indispensable.

Hem estat educats en la submissió. Som bombardejats diàriament amb mil missatges que ens conviden a ser submisos amb aquells que creiem que tenen cert poder sobre nosaltres. Cal respectar això i allò, ens ho diuen les lleis, l’autoritat competent, el polític o l’encarregat del departament on treballes. El problema de tot plegat és quan qui ha de donar exemple és qui té el comportament menys exemplar.
La nostra agressiva espècie es denomina a si mateixa com Homo sapiens i, d’un temps ençà, amb supèrbia, ens autodenominem sapiens sapiens; no obstant això, la nostra història conforma una realitat política i social on l’horror ha estat i és una constant vital. Si estudiem la Història humana, comprovarem que totes les èpoques han tingut guerres, massacres, violacions, tortures, saquejos. En totes les històries, el vençut ha estat sotmès a l’esclavitud pels pobles vencedors. Aquestes pràctiques les van exercir romans, tàrtars, huns, vikings i així fins als nostres dies. Els crims contra la humanitat continuen cometent-se on hi ha un conflicte armat. No hi ha arxiu històric on no hi consti un acte violent, sigui per dret de conquesta, sigui per abús de poder o sigui per pura avarícia.

El cinema, la televisió, les plataformes digitals i els mitjans de comunicació són utilitzats per bombardejar-nos amb tots els horrors possibles. Aprenem, per visió directa, les atrocitats que cometem els humans, algunes són pintades amb tots els detalls de la maldat, mentre que d’altres s’emboliquen i perfumen com a heroïcitats de persones bones que maten en nom de la llei o la pàtria. Aquests i altres arguments s’utilitzen perquè interioritzem els comportaments violents i agressius que conformen la història de les nostres societats.

Les pel·lícules i les sèries de televisió, ja siguin de gènere policíac, bèl·lic o romàntic, tenen en el seu argument, nus i desenllaç un esdeveniment violent. Engeguem la televisió o cerquem a una plataforma digital la pel·lícula o sèrie més vista del dia. El capítol començarà amb un assassinat o un acte de guerra on es mata en defensa de valors i banderes. L’assassinat pot ser d’un home misteriós que resultarà ser un espia al servei d’una potència enemiga o la víctima serà una dona que passejava per un carrer poc transitat i és apunyalada sense pietat pel psicòpata malfactor de torn. La brigada d’homicidis resoldrà el crim fent ús de les seves habilitats detectivesques i exercint la violència legal per sotmetre l’assassí. El nostre cervell entendrà que el que ha passat és una ficció, però guardarà els actes violents.

Altres arguments de sèries o pel·lícules es basen en trames financeres on l’home és un llop per a l’home, on tot val per guanyar diners i poder. Tot i així, sempre hi haurà un jove noble que lluitarà per aconseguir aquest poder i, un cop assolit, es donarà compte que és un miserable més. Lluitarà per redimir-se i començarà de nou des de baix per arribar per mèrits propis a la cima. Ell serà una persona íntegra, i aquí acaba la pel·lícula o la sèrie sense saber en què es convertirà el jove.
A les sèries i pel·lícules de metges i infermeres sempre hi ha personatges sense escrúpols, ja sigui el director que busca que prevalgui el benefici més que la salut del pacient. Sempre hi haurà un grup de metges i infermeres abnegats seguidors del jurament hipocràtic: lluitaran contra el consell directiu de l’hospital, contra l’assetjador que acompanya una dona que ingressa per urgències amb evidents símptomes de violència de gènere. L’equip mèdic, on no hi ha cap miserable, s’enfrontarà a l’agressor per fer justícia.

Fa uns anys, en aquesta tribuna, vaig escriure sobre la narrativa dels esdeveniments que es construeixen per guiar el dia a dia de les nostres societats. Escric la narrativa del meu pensar a través de l’exemple i la pregunta: Per què totes les notícies incideixen sempre sobre el pitjor de l’ésser humà? Em responc que la Humanitat avança i fa que aflori el millor de si mateixa en activitats considerades inútils: l’art, la poesia o la música, no incloc la novel·la, ni el teatre ni la ficció cinematogràfica sabent que són obres d’art plenes de bellesa; no les incloc sabent que són útils per crear relats que afavoreixen els interessos del poder. Aquestes suposades arts inútils són les que forgen el bé que portem al nostre ADN.

De vegades, quan crec que el meu interlocutor és una persona capaç de comprendre la importància del que és inútil, li pregunto si em pot dir el nom d’algun banquer de Felip II. Poques vegades, per no dir mai, obtinc resposta. En canvi, si li pregunto si coneix Lope de Vega, Quevedo, Cervantes, Góngora o Velázquez, la seva resposta serà afirmativa. A l’imaginari col·lectiu ens queden els creadors de paraules i els retratistes del món i la seva època.

He avançat en el paràgraf anterior, sense mencionar el seu protagonisme, el paper que juguen els mitjans de comunicació en la configuració de la realitat social, a través d’ells, assumeixen la violència en els informatius o els magazins. Allò que veiem, escoltem i llegim no és ficció, és una realitat fonamentada en la violència.

Ens commou veure els morts dels naufragis de les pasteres. Ens commou el comportament solidari i humà de les persones que ajuden a salvar-los. Ens indigna el comportament de les  guàrdies costaneres que no fan res per evitar les morts d’aquells que creuen que les nostres societats són un paradís. Aquestes imatges ens afecten, i després vindran altres amb la notícia d’una dona assassinada a mans de la seva parella. Una rere l’altra, l’escaleta de l’informatiu relatarà esdeveniments violents o agressius en qualsevol de les seves seccions.

A mesura que ens acostumem a veure aquestes imatges, ens anem tornant insensibles a elles fins a construir un inventari d’atrocitats sense fi. Són les vacunes per suportar la narrativa de l’horror i es converteixen en l’analgèsic de la nostra sensibilitat. Vull trobar una explicació a aquest continu bombardeig informatiu. Vull trobar una resposta al sofriment que uns éssers humans infligeixen a altres éssers humans. Però ja sé que hi ha ànimes que no tenen música.