Arriba setembre i es recupera la normalitat del dia a dia. També s’inicia el nou curs polític i ho fa amb les primeres sensacions d’aquest nou mandat.

Amb només dos mesos de tasca és molt complicat treure conclusions, però sí que penso que es poden començar a albirar les dinàmiques que marcaran aquest mandat. En aquest sentit, les sensacions que teníem en campanya sobre aquest govern municipal es van acomplint i van prenent forma.

És una obvietat que Figueres és una ciutat amb diverses problemàtiques (com totes les ciutats) a les quals cal atendre per millorar la vida dels figuerencs i les figuerenques (de tots i totes). El més important davant aquesta obvietat és identificar de forma adequada quines són les problemàtiques a les quals cal fer front i, sobretot, fer-hi front intentant resoldre-la al màxim d’arrel possible per crear solucions reals. 

La meva sensació a dia d’avui és que el que més importa al govern municipal i a moltes de les persones que surten a aplaudir les seves mesures és la forma i no el fons. És un símptoma que estem veient molt en la nostra societat: controlar el relat (la forma) ens fa pensar que els problemes es resolen (per alguns) i que tot avança quan en realitat aquests (el fons) no estan essent resolts d’una manera adequada; simplement és com xutar la pilota endavant.

Per explicar-me millor i baixar això a la terra, m’agradaria posar l’exemple de la notícia que va sortir sobre la prohibició de jugar a pilota a certs espais de la nostra ciutat. Puc entendre perfectament que per molta gent que un grup nombrós d’infants i adolescents estiguin jugant a la plaça Catalunya (i altres llocs) a pilota els pugui provocar molèsties. Jo mateix, quan era petit, recordo les molèsties que causava als meus veïns i veïnes quan ho feia.

Alhora, també entenc que els infants estan jugant a la plaça perquè no tenen un altre espai on fer-ho. A més, disculpin-me si soc agosarat en dir que a mi m’encanta veure una plaça de la meva ciutat plena de vida com el que passa la majoria de les tardes a la plaça Catalunya (parlo molt d’aquesta en concret perquè hi visc molt a prop i hi passo diàriament). 

Aquesta és una problemàtica molt evident amb un conflicte d’interessos entre les persones que pateixen molèsties perquè es juga a pilota a una plaça i els infants que no tenen on jugar a pilota i ho fan, com s’ha fet sempre, a la plaça del poble. Vagi per davant que soc conscient que és complicat trobar equilibris i trobar una solució que arregli el fons de la qüestió, l’essència del problema.

Però, en aquest cas, com actua el consistori? Prohibeix jugar a pilota a les places. Totes les persones que reclamaven aquesta mesura en pro del «civisme», contentes i celebrant àmpliament la mesura. El problema rau a pensar que el problema (el fons) s’ha resolt amb aquesta mesura, quan realment el que ha passat és que s’ha invisibilitzat i resolt de manera fictícia (forma). I no s’ha resolt perquè tenim un grup d’infants amb unes necessitats que no ha desaparegut i, per tant, no s’ha trobat una solució real al conflicte. A més, en aquest conflicte s’hi respiren uns tints racistes que són preocupants. Sempre és molt més fàcil que els perjudicats siguin persones amb menys veu i recursos per protestar. 

En conclusió, quan una problemàtica es resol de manera aparent (forma), però no es fa de manera real (fons) és com xutar la pilota endavant, sabent que tard o d’hora tornarem a tenir la pilota davant nostre. I ja fa massa temps que ens anem trobant pilotes del passat que van ser xutades endavant.