Després del foc

Acaba el mes en el qual ha cremat per tercer cop la muntanya de Portbou, en un foc dramàtic que la tramuntana va empènyer furiosament cap a Colera. Tot i les amenaces i el perill vigent, encara avui, de grans incendis, com els que assolen diferents indrets d’Europa, no ha estat un cas freqüent que hagi cremat diverses vegades un mateix municipi. Però al meu poble ha passat.
Transcorregudes les setmanes, la humitat de les nits que es comencen a allargar ens porta encara l’olor penetrant de la fusta cremada i tot un seguit de reflexions. Després del foc, ens omple la immensa tristesa de pensar en aquells arbres que hem vist créixer any rere any, ja morts o amb greus dificultats per sobreviure. La tristesa de pensar què se’n farà del bosc mort, dels nius que també han cremat, els caus i totes les bèsties que hi han deixat la vida. Després del foc reapareixen les feixes que van construir els nostres avantpassats. El fruit de la feina titànica de la gent valenta que ens ha precedit poblant les nostres valls. Aquells pagesos i pastors, o aquells ferroviaris que feien de pagesos, o aquells pagesos que van haver de posar-se a treballar per «la companyia» i van esdevenir treballadors ferroviaris, plantant vinya a les feixes o construint bancals per plantar hortalisses o fruiters i complementar així el seu minso jornal. El foc ens torna a la terra, ens fa reflexionar sobre la nostra vulnerabilitat i la nostra dependència de l’aigua i del vent. Que un no arribi, que l’altra hi sigui, que el tercer afluixi. El foc ens torna a les pors primitives i a la fragilitat d’aquest món que finalment continua pendent de mirar el cel, que pateix per la calor, l’aigua i el foc. Després del foc cal que ens demanem per què les feixes de pedra seca continuen esperant que les tornin a cultivar, per què les pastures són buides. Per què hem abandonat el treball de la terra que és el millor tallafoc, per què és tan difícil –un homenatge sincer i ple d’admiració a les persones que per amor a la terra encara cultiven vinyes, horts i fruiters, al Celler Hugas de Batlle de Colera, al pastor de les cabres de Portbou i el ramats de vaques de Colera– viure dignament de la terra, produint productes de quilòmetre zero: els vins, les verdures, les fruites, la carn i els formatges. Després del foc ens hauríem de donar l’oportunitat d’intentar fer alguna cosa, o moltes, perquè el proper foc no torni i si torna ens sigui lleu. Perquè no ens deixi aquesta tristor, aquesta por, aquesta olor d’adrenalina cremada, passada i desesperança.

