nn Havíem deixat a Cèsar comentant els primers enfrontaments amb els homes de Pompeu a Hispania, com explica a la seva obra Commentarii de bello civile. Com escriu Pedro Barceló, la primera campanya hispana implica unes 14 legions i es distingirà per la gran operativitat i flexibilitat de les legions de Cèsar, que es capaç d’aprofitar el terreny en contra de l’enemic. Però l’inici no és favorable a Cèsar, que té pressa per poder tornar a Itàlia i evitar que Pompeu hi retorni des de Grècia. Cèsar pren la iniciativa i col·loca les seves legions davant les d’Afrani, general de Pompeu. L’intent de prendre el turó de Puig Bordel, que queda entre el seu campament i el de l’enemic, és frustrat per les legions d’Afrani i, a més, plou a bots i barrals, s’inunda el seu campament i s’ensorren els ponts del Segre, imprescindibles per a l’aprovisionament, amb la qual cosa Cèsar queda aïllat i en perill d’aniquilació del seu exèrcit. Però la professionalitat que demostren els salva i gira la truita: reconstrueix els ponts, aconsegueix provisions i les línies de comunicació es restableixen amb la Gàl·lia i pacta ajuts amb un grup de ciutats com Osca, Calagurris i Tarraco. Al mateix temps, els exèrcits d’Afrani i Petrei es retiren a la línea de l’Ebre on establir un nou front, però Cèsar els persegueix, maniobra i sense enfrontaments massius, aconsegueix acorralar l’enemic i tallar les seves línies de subministrament, amb la qual cosa la moral decau i Cèsar aprofita per fer ofertes generoses que conclouen amb la rendició i la capitulació d’Afrani i Petrei. Ho explica Cèsar en els seus Comentaris a la guerra civil «Cèsar havia concebut l’esperança de poder acabar sense combatre i sang dels seus, per haver tallat els subministraments a l’enemic. A quin propòsit, doncs, inclús guanyant, havia de perdre algun dels seus? Per què exposar els soldats a ferides, sent tan lleials? I, per damunt de tot, per què temptar la fortuna si podia vèncer amb diplomàcia en lloc d’espasa? També el preocupava la previsible mort de tants ciutadans. Però el que pensava Cèsar no era el que opinaven els soldats, que deien sense miraments que si es deixava escapar una victòria tan clara, més tard, quan Cèsar volgués batallar, ells no ho acceptarien». «Cèsar no havia volgut batalla malgrat comptar amb avantatge de tropes, lloc i temps. En lloc d’això, per aconseguir la pau, el seu exèrcit, havent rebut injúries i la mort d’alguns dels seus, va salvar els de l’altre camp que tenia a les seves mans, els soldats d’Afrani que havien demanat reconciliació després d’haver rebutjat la pau, violat els tractats i passat per les armes a homes desarmats i amistosos. Així, ara experimentaven en ells mateixos el que sol passar als homes tossuts i arrogants, que acaben demanant amb ànsia el que poc abans rebutjaven. Però tot això no farà que Cèsar s’aprofiti del seu abatiment, sinó que el que desitja és que es dissolguin els exèrcits que han lluitat contra ell. Ja que aquests exèrcits no es varen enviar a Hispània per pacificar-la, sinó per lluitar contra ell, com també s’enviaven generals, i en la seva absència retingueren molts anys dues províncies molt bel·licoses; inclús s’havia canviat l’ordre de successió dels càrrecs, enviant a governar les províncies no als pretors i cònsols, sinó als que aconseguien el favor i el vot d’uns pocs».

Així conclou  aquesta primera campanya, sense una gran batalla i sense que Cèsar prengui grans represàlies, sinó que fa dissoldre l’exèrcit de Pompeià, sense obligar els legionaris a incorporar-se al seu exèrcit, tot i que accepta als que voluntàriament ho demanen. Tot això passava a la Hispània Citerior, però quedava la Ulterior, on Varró amb dues legions, forces auxiliars i una flota manté l’enfrontament. Però la gran impopularitat de Varró, que havia incrementat desmesuradament els impostos, enrolant forçosament a gent de la província i aquarterant tropes a diferents ciutats, fa que, quan apareix Cèsar, un important nombre de ciutats s’aliïn amb ell, com Carmo, Còrduba, Hispalis i Gades, a més de desercions massives dins les legions de Varró. Finalment, Varró veu la inutilitat dels seus esforços i entrega les legions, avituallaments i altres recursos a Cèsar, qui deixa Hispània en mans del seu llegat Quint Casi Longino amb quatre legions i s’embarca cap a Itàlia des de Gades. La gestió de Longino a Hispània és nefasta i provoca que vàries ciutats de la Hispània Ulterior tornin la lleialtat a Pompeu. Mentrestant, Cèsar venç definitivament Pompeu a la batalla de Farsàlia i aquest ha de fugir a Egipte, on és assassinat. Les restes dels exèrcits de Pompeu, capitanejats pels seus fills Gneus i Sext, es concentren al sud d’Hispània, convertida així en el darrer reducte de resistència davant de Cèsar. La situació, però, és diferent al que havia passat a Ilerda (Lleida), on no hi van haver grans batalles. Aquesta darrera part de la guerra va ser la més sagnant i despietada de tota la guerra civil. Cèsar arriba a la vall del Guadalquivir l’any 45 aC havent reunit nou legions i amb l’esperança d’acabar aviat la guerra amb una batalla que sigui decisiva, però que l’enemic no li concedeix, ja que es refugien a les ciutats i es fortifiquen, neguitejant les tropes de Cèsar amb cops per sorpresa i talls dels avituallaments. Setges, retirades, avenços i moviments de les tropes es succeeixen a una de les àrees més urbanitzades d’Occident. Finalment, a mitjans de març, els dos exèrcits es troben a Munda (probablement entre Osuna i Écija) i Cèsar, malgrat que està en inferioritat numèrica, s’imposa en un duríssim combat gràcies a l’expertesa i la veterania dels seus legionaris, dirigits des de la primera línia pel mateix Cèsar. L’exèrcit pompeià és pràcticament aniquilat i Gneus es refugia a Carteia (prop de Gades) on aviat és mort, en tant que Sext es refugia a Celtibèria. Cèsar es dirigeix a Còrduba, la pren a sang i foc i fa el mateix amb Hasta Règia (Xerez), Hispalis i Carteia. Abans de tornar a Roma, Cèsar convoca assemblea de ciutats i recrimina el suport a Pompeu d’algunes i les sanciona redoblant les càrregues fiscals i confiscant terres i alhora concedeix privilegis a les ciutats lleials. Aprofita Cèsar per satisfer la necessitat de terres per assentar els veterans i emprèn un programa de colonització amb reforma agrària, que corre a càrrec de les ciutats deslleials. Es funda la colònia Genetiva Iulia Urbanorum d’Urso (Osuna); a Iulia Romula d’Hispalis (Sevilla) hi envien soldats veterans; i altres colònies són Hasta Règia (Xerez), Itucci Virtus Iulai (Baena), Ucubi Claritas Iulia (Espejo), Norba (Càceres) i Metellinum (Medellín). Altres premis concedits per Cèsar són les concessions del dret de ciutadania romana a Gades, Constantia Iulia Osset (San Juan de Aznalfarache) i Oilisipo Felicitas Iulia (Lisboa). Amb aquestes mesures, Cèsar provoca la progressiva acceptació de la romanització d’Hispània.

I amb aquests moviments acaba la guerra civil. Cèsar, de retorn a Roma, és investit dictador perpetu i esdevé l’amo indiscutible de la situació. Manté, en aparença, l’ordre republicà, però el vertader poder passa a les seves mans, la República basada en la igualtat aristocràtica ha mort.