Era el 17 d’agost. Es complien sis anys dels atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils i vaig posar la ràdio del cotxe per saber què en deien. Però, dijous passat hi havia la sessió de constitució del Congrés i el Senat i es retransmetia minut a minut l’inici de la votació. Opinaven els tertulians i s’entrevistava i narrava el que passava als passadissos del Congrés.

Mentre escoltava, anava camí de passar la ITV del cotxe. No ho vaig aconseguir! Camí de Roses, ja a la seva entrada, el cotxe es va aturar. Vaig trucar a la grua i vaig esperar dues hores fins que va arribar al lloc on vaig quedar-me aturat. Durant aquest temps, per pur avorriment, vaig escoltar tot el programa especial dedicat a la sessió de constitució de les càmeres.

Les meves neurones estaven socarrimades per la calor, vaig recordar un pòdcast en el qual s’entrevistava José «Pepe» Mujica, expresident d’Uruguai. El carismàtic polític defensava la necessitat de la política. A la pregunta de com havia de viure un mandatari, donada la seva reconeguda i alabada austeritat, ell responia que igual que la majoria dels ciutadans del país, és a dir, fora dels oripells de l’ostentació del poder. Així, mentre les neurones cremaven i cercava l’entrevista al meu mòbil, vaig pensar que el teatre de la política i els mitjans de comunicació, bé mereixien dedicar-los una opinió per la meva part.

En arribar a casa, vaig anar a la prestatgeria on guardo el diccionari de filosofia de José Ferrater Mora. Vaig buscar el que el filòsof va escriure sobre la teoria de les idees de Plató, on l’autor de La República, diserta sobre les raons ètiques, metafísiques i de filosofia política i, per aquesta última, sabem de la preocupació de Plató per les circumstàncies socials del seu temps. El filòsof grec parlava de la necessitat de la concòrdia social, una harmonia que s’aconsegueix només quan hi ha acord sobre qui ha de governar l’Estat i, dins del mateix, quin és el paper de la justícia, atès que és ella qui regeix les regles de la convivència.

De Plató a Aristòtil. Si el primer va opinar sobre la política a La República i Les Lleis, el segon ho va fer a la Política i les dues ètiques: a Eudemi i a Nicòmac, ambdues van entendre que la política és l’art o la ciència de governar, i així ho entén la RAE: «Art: doctrina o opinió referent al govern dels estats», i, per extensió, l’activitat a la qual es dediquen els qui volen, poden o aspiren a governar els assumptes públics. Donada la meva inclinació natural cap a l’epicureisme, he volgut seguir el savi consell d’Epicur de viure una vida tranquil·la i, per tant, no ocupar-me de la vida política, origen sempre d’innombrables disgustos, però les meves neurones estan seriosament afectades pel bombardeig mediàtic.

Em pregunto: si la política és una activitat que comporta una actitud reflexiva, per què l’esperpèntic de la política mediatitzada i opaca la converteix en un conflicte permanent que allunya la ciutadania dels polítics i les seves pràctiques?

Després de preguntar-me, em responc i investigo en la teoria de la filosofia política, amb la finalitat d’entendre i comprendre els aspectes de l’autoritat, el govern, les lleis i, sobretot, allò que concerneix la llibertat dels individus. El primer que descarto són els camps que afecten el dret, és a dir, les lleis i les seves contràries que promulguen els governs segons la seva ideologia. Em centro en les polítiques públiques, és a dir, en les accions dels diferents governs.

Les neurones em juguen una mala passada, interrompen la meva escriptura i m’assetgen amb una frase escoltada fa uns dies i atribuïda a Warren Buffett: «Al món hi ha una guerra entre pobres i rics. I, estem guanyant els rics». Desconec si la frase és del financer o li atribueixen, el cert és que en aquest país guanyen els rics per golejada davant dels pobres o, exposat d’una altra manera, una minoria imposa les seves regles del joc a una immensa majoria, cosa que no sembla excessivament democràtica, d’aquí la importància d’implicar-se en la política i incidir-hi per condicionar la construcció de la realitat.

No tots els polítics són iguals ni totes les polítiques són iguals. No faran les mateixes polítiques de seguretat o d’ocupació la dreta que l’esquerra. No enfrontaran la inflació de la mateixa manera. Cal recordar: després de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig passat, la coalició de PP i Vox no aplica els mateixos criteris que els partits d’esquerra o de centre-dreta com el Partit Nacionalista Basc.

Hi ha altres maneres d’exercir la política. Són maneres perilloses, però ocultes. Hi ha persones influents i institucions que no es presenten a eleccions, que no són votades per ningú i, tanmateix, intervenen en els processos que permeten la presa de decisions dels governs. Són els anomenats poders fàctics: financer, militar, econòmic i religiós, entre d’altres.

Què s’entén per mitjans de comunicació?

S’entenia per mitjans de comunicació els clàssics: premsa escrita, ràdio i televisió, que ho són, però amb l’adveniment d’internet i les xarxes socials el concepte s’ha ampliat, així que hauríem de separar el que serien els mitjans d’informació socials, independentment de les tecnologies utilitzades, de les comunicacions que emeten xarxes socials com Twitter, Instagram o Facebook, tot i que siguin utilitzades per informar-se, ja que interactuar amb aquestes xarxes socials no significa que la informació que hi circula les converteixi en mitjans de comunicació, tal i com els entenem.

Comunicar és posar en comú. Seguint aquesta premissa, totes les persones som un mitjà de comunicació. Però, posar en comú el nostre pensar o la informació que tinguem no ens converteix en periodistes, necessitem el coneixement i les eines del periodisme: respecte a la veritat. Estar obert a la investigació del succeït (s’utilitza l’expressió la veritat dels fets, però és una expressió incorrecta, ja que els fets poden ser certs o incerts, però no veritables o falsos). Perseguir l’objectivitat, tot i saber que és inassolible. Contrastar les dades amb tantes fonts periodístiques com siguin necessàries. I diferenciar amb claredat entre informació i opinió, com el lector pot llegir al final d’aquesta tribuna: «Hora Nova no comparteix necessàriament l’opinió dels seus articulistes habituals o col·laboradors», així que el responsable d’aquestes paraules és qui les signa.
Segur que el lector pot enumerar infinitat d’informacions i opinions que es divulguen en programes aparentment informatius i que no compleixen les mínimes normes de la deontologia del periodisme. No n’hi ha prou de cridar «Més periodisme» si no es compleixen les normes del sentit comú, per exemple, no informar sobre allò que no puguis defensar. No presentis cap informació sense cura, presenta la informació com si fos una notícia sobre tu mateix. Pensa que tota història té més d’una versió, més d’un punt de vista, però no menteixis ni inventis per defensar la teva postura. I, sobretot, pensa que el lector, el radiooient, l’espectador és tan intel·ligent i bona persona com tu. I, pel que fa a aquesta tribuna, he de separar amb cura la informació de l’opinió i l’anàlisi.
No citar una font d’informació per protegir-la és un dret dels periodistes, el que no implica que els periodistes ens puguem permetre citar a cegues o apel·lant a fonts anònimes. Pel periodista de televisió nord-americà, Jim Lehrer: «Les notícies no són una mercaderia. Les notícies són informació que es requereix en una societat democràtica».

Un anàlisi sobre el periodisme escrit: els diaris, siguin en paper o digitals, informen sobre l’actualitat més immediata. Els setmanaris poden tractar els temes amb més profunditat i permetre’s obviar temes d’actualitat sense transcendència real i centrar-se en temes de major rellevància. Altres formats permeten publicar investigacions realitzades per persones especialitzades en el tema tractat i allunyades de l’actualitat quotidiana.

A les xarxes socials circulen els rumors, les notícies falses amb total impunitat i sense la comprovació de la informació, de l’anàlisi i sense la verificació de l’opinió emesa. També, aquestes xarxes socials emeten i divulguen històries comprovades i opinions profundament assenyades i veritables. Per concloure: cal diferenciar i distingir el que és informació i el que és entreteniment, ja que massa vegades es barregen impunement ambdós gèneres i no són el mateix.

He parlat sobre fets i opinions. Un exemple: quan el procés obert a Catalunya el 2017 estava en la seva màxima tensió, vaig escriure sobre l’origen del conflicte. Recordem-ho succintament: La Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser publicada al BOE número 172, de 20 de juliol de 2006 i va entrar en vigor el 9 d’agost d’aquell mateix any. El Partit Popular va recórrer l’Estatut al Tribunal Constitucional el 31 de juliol de 2006. El Tribunal Constitucional va dictar la sentència el 28 de juny de 2010. «Recurso de inconstitucionalidad 8045-2006. Interpuesto por noventa y nueve diputados del Grupo Parlamentario Popular del Congreso en relación con diversos preceptos de la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña». Fins aquí els fets.
I ara la meva opinió: aquest recurs i aquella sentència van ser el detonant de l’auge de l’independentisme a Catalunya, de la indignació d’un poble i de manifestacions pacífiques i multitudinàries com no s’havien vist a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. El PP va crear un conflicte que no va voler negociar ni resoldre quan va poder fer-ho. Una possible solució és la restitució total i absoluta de l’Estatut d’Autonomia afegint-li un sistema de finançament semblant o igual al d’Euskadi i Navarra o un nou Estatut, és a dir, un nou compromís de convivència. La ferida i l’odi generat contra Catalunya en molts llocs del Regne d’Espanya costarà anys en tancar-se i a qui ha creat i fomentat aquest odi, la Història no els absoldrà encara que el seu procedir els doni vots.

Política i mitjans d’informació estan íntimament connectats, tots dos són necessaris per a la convivència democràtica, per això cal vigilar-ne les maneres de procedir.