Acabo de llevar-me d’una migdiada de «pijama y orinal», que deia l’oblidat Camilo J. Cela. El dinar ha estat auster: bledes i popets amb ceba i cigrons, sense vi ni pa. Règim al qual no podem acusar de motivar el son, sinó que és més aviat conseqüència d’una tradició ancestral sintetitzada en la dita popular: «Tot bon català té son desprès de dinar». 

Abans que els catastròfics titulars del dia no em desvetllessin, he tancat les notícies de la tele i he anat al llit amb el propòsit de fer l’article quan em llevés. M’he estirat i en tancar els ulls, tots els desastres de les notícies competien dins el meu cap buscant protagonisme, i no tan sols cap d’elles aconseguia imposar-se, sinó que  una batussa tan igualada m’estaven amargant la migdiada. He donat la volta decidit a deixar-les al darrere i m’he concentrat en el record, tècnica que normalment em funciona com a pas previ a quedar-me en blanc i tot seguit entrar en la fase REM del son.  

La tècnica del record és variada. En la meva època preadolescent, quan el pecat de la carn era una obsessió, la forma de donar-li la volta al sentiment de culpa era adormir-me pensant en noies, després el somni ja feia el que jo tenia vetat de fer i sense remordiments.

Ja de més gran, quan jugava a futbol, un plaer immens era adormir-me recordant les millors jugades del partit, que a mesura que es fonien, eren recreades  èpicament, passant fàcilment, al llarg del somni, a la categoria de primera divisió.

Traslladeu aquesta facultat de provocar el somni als moments més plaents de la vida i tindreu una explicació a la baba i orinal de les migdiades.

M’intriga la diferència semàntica entre la nostrada «migdiada» i la castellana «siesta». L’etimologia d’aquesta darrera prové del llatí, de l’hora «sexta» romana, que corresponia al migdia i que és quan els romans solien descansar i dormir una estona.

Val! Però i la catalana migdiada?  Google no m’explica l’origen de la paraula, que per altra banda és més evident que la de siesta, ja que parla del son que es fa al voltant del migdia, però fa una afirmació que subscric plenament: «Està demostrat científicament que una migdiada de fins a 30 minuts millora la salut en general i la circulació sanguínia en particular, i prevé l’angoixa, la pressió o l’estrès. A més a més, afavoreix la memòria i els mecanismes d’aprenentatge i proporciona la facultat d’allargar la jornada de treball, ja que permet resistir sense son i amb poc cansament acumulat fins ben avançada la nit. En canvi, fer una migdiada massa llarga pot alterar el rellotge biològic natural i causar insomni durant la nit».

No hem de confondre la migdiada amb la becaina, que segons el diccionari de la llengua catalana de l’IEC és: «Moviment de caiguda del cap que fa qui s’adorm sense estar ajagut». O be la més popular de: «Trencar el son».

Després d’aclarir els termes, haig de confessar que avui he fet una migdiada complerta i que, fruit de la mateixa, m’ha vingut la inspiració de parlar d’ella.

Els meus records més remots d’aquest repòs postàpat, provenen dels anys cinquanta del segle passat, quan jo era un marrec de cinc o sis anys i vivíem en uns baixos del carrer Grassot, a Gràcia. Recordo que després de dinar el meu pare, mentre escoltàvem el Diario hablado de Radio Nacional de España, que totes les emissores emetien en cadena, es creuava de braços sobre la taula, recolzava el cap a sobre i s’adormia, mentre jo, a sota la taula, estirat sobre els seus genolls l’imitava. No era gaire temps, simplement trencar el son —una becaina compartida—  però encara ho recordo.

Les que podríem classificar pròpiament  de migdiades van començar als estius a Elvetea, al Valle del Baztán, on vivien els meus avis i els germans de la mare i on vaig passar juntament amb el meu germà tots els estius de la meva infantesa. Eren vacances complertes, de dos mesos llargs, on nosaltres, nens entre adults, érem els reis de la casa. Allà, vaig aprendre a estimar tots els colors del verd —com diu en Raimon—, que anys després vaig tornar a trobar per enamorar-me’n en els camps de l’Empordà, fins al punt de venir a viure-hi. 

A Elvetea la migdiada era obligatòria i no es tractava de la simple becaina hivernal als genolls del pare; allà era al llit i amb el meu germà. Un  llit alt, al qual costava enfilar-se, i sota un quadre tenebrós, de no sé quin sant amb una calavera als peus que feia por de mirar. Els primers dies ens rebel·làvem contra la tia, germana de la mare,  que ens portava al llit, però al cap de poc temps, cansats per la brega matutina pels camps i boscos del voltant, i  atuïts per la calitja que envaïa les primeres hores de la tarda, quèiem mansament en els dolços braços de Morfeu.

Ja més gran, recordo dolces migdiades de «vino y rosas»,  algunes amb premigdiada i d’altres amb postmigdiada. Marcades en el record com a imatge d’un lloc, i evocadores dels plaers de Venus.
Finalment hi ha un tipus de migdiada especial, que jo diria que té un cert aire universal, que és la migdiada del Tour. Una modalitat que reuneix el millor de les dues formes del son del postdinar: la migdiada i la becaina.

Objectivament, les etapes ciclistes tenen una mica el mateix problema que els partits de bàsquet: que l’important i decisiu passa en els darrers deu minuts. Però a diferència del dinamisme  de l’esport de la cistella, el ritme monòton del rodar de les bicicletes fa que, a la que et despistes, caiguis en una becaina, per despertar-te periòdicament i seguir veient aquells mateixos esportistes amb les seves monòtones pedalades, en un cercle infernal  del qual no et pots escapar. Són pedalades, corbes a la dreta, a l’esquerra i musiqueta d’anar fent que se’t barregen fins a l’infinit. Si falta molt per acabar l’etapa, i per tant no hi ha més emoció que la de veure seguidors embogits a banda i banda de la carretera, amb banderes diverses, disfressats de les més variades i estrafolàries vestimentes, acostant-se perillosament als «esforçats de la ruta», la becaina es transforma, sense solució de continuïtat, en migdiada, de la qual despertes quan queden quinze quilòmetres per arribar a la meta i la veu del locutor s’anima cridant  una mica més. Llavors, ple d’energia, contemples els darrers vint minuts que falten  per acabar l’etapa.

No cal dir que hi ha etapes, sobre tot les planes, en què em salto la becaina i passo directament a la migdiada. Profunda migdiada de la qual, a vegades, desperto quan ja estan fent els anuncis finals i haig d’anar a l’ordinador a veure qui ha guanyat l’etapa.

Aquesta migdiada esportiva no és entesa per tothom. A casa, per exemple, tan sols en Guillem la comparteix amb mi. Els altres ens miren com si fóssim bojos, però nosaltres no diem res quan ells la fan davant de qualsevol sèrie de migdia.

Finalment, no podem oblidar la que podríem qualificar de migdiada canònica o clerical. M’explico: l’Església catòlica, que al llarg dels segles ha anat marcant tendències pel que fa als pecats capitals, alguns de tan universals com la postura del missioner, entre les varietats coitals no recollides en el Kamasutra. A casa nostra, en matèria de migdiades, també te la seva, de reconegut prestigi, la coneguda com  «migdiada de canonge», que en la versió castellana la pugen de categoria per anomenar-la «siesta del obispo». Aquesta dormideta que, contràriament a totes les altres varietats, és la que es fa abans de dinar, se suposa que només està a l’abast de persones  d’una certa categoria, ociosos en un moment en què algú està treballant per servir-los el dinar a taula. D’una manera o d’una altra, anomenant-se així, algun  benefici espiritual deu aportar.  
Podríem seguir parlant de la migdiada, i és que entre les seves innumerables virtuts cal destacar la seva universalitat, i que no té edat, ni sexe, ni raça, ni patró, i des d’aquesta tribuna amb vocació universal, reivindico que es creï per la via d’urgència el Dia Mundial de la Migdiada i se la qualifiqui com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. D’altres coses amb molt menys mèrits ja tenen aquestes distincions.