El català ha fet fins ara un gran paper de cohesió social. Una persona és catalana gairebé pel sol fet de proclamar-se’n. Si ho fa i, a sobre, parla en català, és reconeguda com a tal pel conjunt de la comunitat catalana. I això passa sigui quin sigui el seu origen territorial, la seva raça, ètnia, religió o adscripció ideològica i política. És, ara per ara, el factor d’identitat més obert que existeix, ja que, a sobre, el coneixement i ús de la llengua pròpia, a títol personal, no exclou el coneixement i ús d’altres.

Certament, no és l’únic element identitari que existeix i per si sol no assegura automàticament una incorporació plena a la societat catalana, però és una condició sense la qual no es pot produir una incorporació satisfactòria. Encara avui és l’eina més important de cohesió social que tenim. Quan el català trontolla, trontolla la mateixa cohesió de la societat catalana.

Per això un dels principals objectius del nacionalisme espanyol més intransigent és el d’eliminar el català (o expulsar-lo de la vida pública i reduir-lo a la mínima expressió). Així, sense la llengua pròpia, quedaria més difusa la identitat catalana i la submissió política i ideològica seria més efectiva. Aquesta ha estat una constant històrica d’aquests sectors i aquests darrers anys s’ha fet especialment evident: creació de partits obertament contraris al català, declaracions contra la llengua de líders de partits espanyols de tots els colors polítics (i d’intel·lectuals orgànics de l’espanyolisme), resolucions judicials contra l’ensenyament del català, mesures institucionals adverses quan tenen el poder (com passa ara al País Valencià), etc.

El mateix govern de la Generalitat hi ha donat respostes molt tèbies i clarament insuficients, i la normalització lingüística, que havia estat assumida pels principals partits catalans, sembla més llunyana que mai. Però l’ús del català és una qüestió política i només pot tenir una solució política. Cal un renovat compromís de les institucions i, sobretot, una resposta de la mateixa societat civil, que adquireix un especial protagonisme en situacions de crisi política i d’emergència social com l’actual. D’aquest darrer àmbit, ja han sortit algunes iniciatives especialment rellevants, com ara la campanya “Mantinc el català”, que crida els catalans a no canviar de llengua quan l’interlocutor en parla una altra (i sabem que l’entén). És una campanya que cadascú la pot seguir en la mesura que pugui o que consideri oportuna i que penso que ha de tenir una especial aplicació en casos de gent pròxima, amb qui mantenim una relació continuada i amb la qual tenim l’hàbit de no parlar en català tot i que sabem que l’entenen perfectament. L’estiu pot ser un moment especialment idoni per començar a aplicar-la. Som-hi!