Veure la teva terra en perill ens encongeix el cor i l’ànima a tots. L’incendi de Portbou i Colera és un d’aquests episodis que atemoreix i ens mostra la situació del nostre territori. Les conseqüències d’aquest incendi van molt més enllà de tot el territori cremat i del mal tràngol que han passat totes les persones afectades per aquest. Cal sumar-hi que l’incendi ens permet albirar la fragilitat del nostre territori i la nostra incidència directa en aquesta.

La meva intenció en aquest article d’opinió era parlar de la situació d’emergència climàtica en la qual ens trobem i que té els seus efectes evidents en la sequera que patim i les elevadíssimes temperatures que estem registrant aquest estiu. Ja el tenia gairebé enllestit quan divendres es va declarar l’incendi a la nostra comarca i m’he vist obligat a reformular-lo. Faig aquest petit afegitó perquè em sembla molt il·lustrador de la situació que vivim: els desastres més evidents son simples mostres d’un problema de fons que cal que ens prenguem molt més seriosament del que ho fem avui dia.

No ens hauria de fer falta patir unes conseqüències molt greus i irreversibles (com en aquest cas seria l’incendi) per fer canvis estructurals que intentin anar a l’arrel del problema. I el primer que cal per fer-ho és deixar de normalitzar les situacions que estem vivint a nivell climàtic i prendre consciència de la nostra incidència directa (parlo com a societat) en la problemàtica.

Perquè és evident que tota la vida ha fet calor a l’estiu, però no és normal arribar a les temperatures que ho estem fent i que realment a les hores de més calor no es puguin fer activitats al carrer. Fa 10 anys que treballo com a monitor en casals d’estius (i hi havia anat tota la vida) i no recordo haver d’adaptar tant les activitats que realitzem a causa de la calor i l’impacte del sol com en els darrers 2 o 3 anys. Així que sí, a l’estiu ha de fer calor, però hem de ser conscients que els estius són cada cop més llargs i amb temperatures molt més extremes.

Perquè és innegable que hi ha hagut períodes de sequera anteriorment al nostre país, però la situació en la qual ens trobem és del tot alarmant i anormal. És difícil recordar una primavera tan seca i que vingui precedida per un darrer any en què les pluges són del tot anecdòtiques. I el problema ja no és (només) les xifres en les quals es troben els nostres pantans, sinó que tota la nostra biodiversitat està en perill i el procés de desertització i el risc d’incendi estan a uns nivells mai vistos.

La presa de consciència de la qual parlo és el primer element per poder construir una alternativa. I cal ser molt clars, aquesta alternativa ha de venir a canviar molts dels nostres hàbits i la relació entre nosaltres i el medi natural. I el més important, la construcció d’aquesta alternativa no és una opció, és una obligació. Perquè si no fem aquests canvis des del debat polític, sense voler deixar enrere i, sobretot, des de la pròpia decisió, aquests canvis ens vindran sobrevinguts de forma inevitable i serà una situació de campi qui pugui en la qual veurem situacions encara més dramàtiques de les que ja veiem.

Els canvis estructurals són lents i difícils, ja que tenen molts costos i és molt complex arribar al consensos necessaris. Deixar els hàbits enrere i canviar és molt complicat i ho és encara més quan no es veu del tot el motiu pel qual s’estan duent a terme. Per això és tan rellevant que veiem que el que estem vivint no és normal.