Fa uns dies, tota la família vam anar a veure la pel·lícula Oppenheimer. Tots, sense excepció, vam sortir una mica commoguts. Un dels meus fills, quan va veure les imatges de l’explosió de Trinity, la primera bomba atòmica, que es va provar a Los Alamos i, sobretot, com van celebrar l’èxit de la prova els científics i militars, va plorar. Els nord-americans no van trigar a llançar dues bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Aquests dies es compleixen 78 anys d’aquella crueltat. Vam comentar el nostre parer. El meu fill petit va confessar a la seva mare que ell no estava preparat per veure una pel·lícula així. A la matinada següent, vaig rellegir el poema Cero, de Pedro Salinas:
  

 «Ruinas que esparce un cero –autor de nadas,
    obra del hombre–, un cero, cuando estalla».

Cito al poeta, mentre, en el meu pensar, s’escola el record d’una lectura de ciència-ficció, Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. El pensament no neix del no res, d’aquest no res que va causar tantes llàgrimes. Neix d’una conversa en la qual el meu interlocutor es va declarar lector de ciència-ficció i que em va fer recordar com aquestes lectures m’han ajudat a imaginar les distòpies i les utopies del futur.

A Fahrenheit 451, l’autor incideix en la importància de cultivar un pensament crític i ho fa advertint que una societat fonamentada en el consum i l’entreteniment és un perill. Quan Ray Bradbury va publicar la seva novel·la, el 19 d’octubre de 1953, al nostre país es passava fam, la gent moria de tuberculosi i la nostra societat distava molt de ser una societat de consum. Quan François Truffaut va adaptar la novel·la al cinema, el 1966, aquella Europa tampoc era la del consum i l’entreteniment; en certa manera, tant la novel·la com la pel·lícula eren pura ciència-ficció. Ara, en el nostre present, la societat que descriu la novel·la és més real que fictícia.

La sinopsi de la història presenta un món en el qual els llibres estan prohibits i hi ha un cos de bombers dedicat a cremar-los per evitar que es propaguin les idees i els pensaments que es poden llegir als llibres. El protagonista, el bomber Montag, està orgullós del seu treball. És un home senzill, que no qüestiona res. Viu! Compleix amb la seva obligació. Un dia es troba amb la Clarisse i ella li pregunta:

    «¿És vostè feliç?» I, Montag, exclamà:
    «¿Sóc què?»
    

Aquesta simple i directa pregunta serà el germen d’altres converses. El bomber es qüestiona la seva vida: ¿És feliç? I, no, no ho és. Reconèixer la seva infelicitat, el seu buit li produeix inquietud i, aquesta, l’impulsa a voler saber què és el que està destruint. El paper crema a 451 graus Fahrenheit, però aquest paper, escrit, expressa sentiments i idees, emocions i pensaments. Montag llegeix un llibre i li canvia la vida. Li ha tret la seva màscara de felicitat.

El capità Beatty, el cap del bomber, cita la Bíblia mentre crema llibres i les cases que els contenen. És una contradicció, citar passatges d’un llibre mentre els crema. Els nazis van cremar llibres en una nefasta nit. Les dictadures prohibeixen llibres, la nostra ens va robar la lectura de tants i tants escriptors, filòsofs, poetes; són les maneres que utilitzen els totalitaris per adoctrinar-nos, perquè l’únic pensament sigui el seu, el que esborra uns versos de Miguel Hernández en un cementiri de Madrid, el que censura i prohibeix obres de teatre als ajuntaments governats per la dreta extrema i l’extrema dreta.

La Nada del cero creador de Nadas, l’instrument de la mort, la de tants, que ordenen sempre uns pocs, troba en els llibres el seu millor antídot per contrarestar l’odi.

El professor Faber li diu al bomber Montag: «No són els llibres el que vostè necessita, sinó algunes de les coses que hi va haver en els llibres. El mateix es pot veure avui a les sales... pot trobar-ho en moltes altres coses: vells discs de gramòfon, vells films i vells amics; cercar-ho a la naturalesa, al seu propi interior. Els llibres eren només un receptacle on guardàvem alguna cosa que havíem d’oblidar... la màgia resideix només en allò que els llibres diuen, en com cusen els parracs de l’univers per donar-nos una nova vestidura». Afegir, com a colofó a la cita, que la societat distòpica narrada no és com la societat en la qual vivim, però s’hi assembla.

El nostre avui té abundància de pantalles i de llibres. La pantalla del mòbil ens subjecta a la realitat que dicten les companyies tecnològiques, a les fàbriques de mentides que imposen el pensament únic del consum i l’entreteniment. Vivim lligats a les pantalles de l’ordinador, de la tauleta, del mòbil, del televisor, de les videoconsoles, dels llibres electrònics. També, és cert, que mai s’han editat tants llibres ni l’índex de lectura dels mateixos ha estat tan alt, però, com bé diu el professor Faber, allò que ens diuen els llibres converteix els nostres parracs en una vestidura per l’esperit i l’ànima.

Escric davant d’una pantalla. Darrere de l’escriptori i damunt d’una vitrina tinc dos quadres, un me’l va regalar Toni Garcés, il·lustrador de llibres de ciència-ficció. El quadre acompanyava un article que vaig titular: «Somien els androides amb ovelles elèctriques», en clara referència a la novel·la de Philip K. Dick. L’altre quadre és una fotografia en la qual en primer pla hi ha un vell, darrere d’ell, un altre quadre amb la fotografia d’Ernest Hemingway i, al seu torn, un altre quadre fotogràfic on l’escriptor està retratat amb un nen al costat d’un vaixell de pesca i sostenint un peix espasa. El vell del primer pla és el nen de l’últim quadre; la composició fotogràfica és la sinopsi del llibre El vell i el mar. Contemplo la fotografia que em va regalar i dedicar el fotògraf Pepe Navarro del retrat que va fer a Cuba a un vell que havia ajudat a pescar, quan era un nen, a l’escriptor Ernest Hemingway.
La contemplació em fa recordar que Ray Bradbury va ser un bon poeta i en un dels seus poemes fa referència a l’esdevenir de la vida, quan un vell recorda al jove que un dia va ser:

    «Vell, està el jove aquí?
    Sota la pell, sí, per aquí sota.
    Vell, en quin barri?
    A la sang, idiota, a la sang.
    I què somia, vell, què somia?».

En aquestes pàgines he escrit en més d’una ocasió un pensament recurrent, fill d’una lectura: «Ja no somiem, ens somien». Potser perquè sóc un vell que imagina que sota la pell encara viu el jove que un dia vaig ser o, potser, perquè els quadres que acompanyen les meves hores d’escriptura em recorden que quan perdem la capacitat de somiar som éssers androides als quals indueixen a complir amb el pensament únic imperant.

¿Ets feliç? Em pregunto i la pregunta em transporta al temps de la meva adolescència quan, en una acampada als llacs de Carança, ens dedicàvem a filosofar davant de les nostres tendes i al voltant d’una foguera que ens escalfava i il·luminava la nit. Una d’aquelles converses ens va portar a preguntar-nos per la felicitat, nosaltres que érem joves feliços i sense coneixement sobre les realitats de la vida. Llavors va surgir una d’aquelles opinions no pensades, una pregunta a un mateix, que m’acompanya des dels disset anys: Què vols ser, una ment lúcida i amargada o un imbècil feliç? Recordo que em vaig respondre que el primer. Anys després, em vaig dir que podia ser lúcid i no amargat i, avui, no sé bé per què recordo la frase i la transcric, només puc afegir que cada matí quan em llevo intento ser lúcidament coherent amb el que penso i sento. Crec, honestament, que podria respondre que soc feliç, sense sentir una felicitat anestesiada ni induïda, soc feliç complint cada dia el que li vaig prometre a la meva companya de vida: una vida senzilla amb onades de tristesa i alegria.

Revisat aquest últim paràgraf i decidit a reprendre el fil argumental d’aquesta tribuna, conservant la reflexió i el record personal, torno a l’argument de la novel·la distòpica, quan la major rebel·lia és convertir-se en un home llibre que recorda les ensenyances escrites. Un home llibre de pensament crític que recorda totes i cadascuna de les paraules impreses.

Probablement, com bé es reflecteix al refranyer, la saviesa popular està escrita a l’aire i, de vegades, recollida i guardada al paper imprès, saviesa popular crítica sempre i lliure com l’ànima humana, saviesa de paraules sinceres i senzilles que ens recorden les veritables i importants coses de la vida.

Les altres coses essencials, tot i que no són senzilles, cal lluitar per elles i no donar-les per conquistades. Són aquelles coses que el poeta Miguel Hernández va descriure com a ferides: la de l’amor, la de la mort, la de la vida. La ferida de l’amor, quan la tenim, sabem que és un sentiment que dia a dia hem de guanyar-nos i no deixar que la rutina pugui destruir-lo. La ferida de la vida és l’essencial ferida de l’ésser, la ferida a la qual no podem deixar de preguntar, ja que és l’única manera de defensar l’alegria d’estimar i ser estimat, de sentir l’alegre responsabilitat de viure. La ferida de la mort és l’única certesa que tenim els vius: un dia qualsevol es complirà la nostra hora i els nostres ulls deixaran de contemplar la llum del món. De nosaltres, quedarà el fugaç record d’aquells que ens van estimar, poca cosa més.

Hi ha una altra ferida vital, sense la qual un servidor no sabria viure, la ferida de la llibertat, un sentiment que cal defensar dia a dia perquè sempre hi ha qui ens la vol treure. Ho intenten aquells que sent els nostres iguals es creuen que tenen el poder d’imposar-nos els seus criteris, el seu ordre i comandament.

Acabo aquesta tribuna recordant un mestre de periodistes que va morir el passat dimecres 2 d’agost. Transcric les paraules de Ramón Lobo: «Pienso en los muertos de mi camino, los que me adelantaron en dirección a Ítaca. La última, nuestra queridísima Alicia Gómez Montano. Pienso en mis amigos y compañeros de batallas Miguel Gil, Julio Fuentes y Ricardo Ortega. Me emociona sentirles tan cerca en un mundo paralelo. En eso soy muy africano. No creo en el Más Allá, pero sí en el poder de la imaginación. Me siento feliz porque mi segunda biografía da sentido a mi vida. Es un privilegio sentirse colmado y poder seguir. Alcanzo la edad de jubilación (aún deberé esperar unos meses) en plenitud profesional, la cabeza más o menos en su sitio y sin olvidar ni un instante quiénes son las víctimas y quiénes los verdugos. No tengo banderas, solo valores y principios».
    

Lector, ¿és vostè feliç?
    

Abans de respondre, penseu que tots viatgem cap a la nostra pròpia Ítaca i mai és bo enganyar-se a un mateix.