La gent no s’equivoca quan va a votar. Tampoc s’equivoquen les persones que decideixen no anar-hi. Convindrem que si la democràcia parlamentària és el menys dolents dels sistemes de representació i govern del que ens hem pogut dotar, la seva bondat no pot ser interpretable en funció dels resultats que en derivin. D’altra banda, a l’Estat Espanyol, com a molts d’altres, el vot no és obligatori. Per tant és evident que davant uns resultats decebedors (parlo personalment però diria que no és una situació poc freqüent avui) cal cercar, l’esmena i el marge de millora en les persones que d’una manera o altra, amb menor o major responsabilitat ens dediquen a “la política” i la seva comunicació a la ciutadania.  La notabilíssima davallada dels partits independentistes, que fins i tot en deixa un sense representació, és un missatge inequívoc, com també ho és l’abstenció. Que una part notòria del vot a l’independentisme s’abstingui, en alguns casos, i en d’altres hagi passat a un vot en clau espanyola, és un fet sobre el que necessàriament hem de reflexionar i llegir bé nacionalment, perquè finalment és aquest – i no altre- el motiu d’existir dels partits catalans. Que l’extrema dreta hagi perdut vora la meitat de la seva representació parlamentària és una bona notícia molt relativa. Perquè una part important dels vots van transferits directament al Partit Popular, guanyador en vots de les eleccions. I sobretot perquè el seu discurs de negació de drets, d’odi, de discriminacions i assenyalament de tot allò que representa llibertat i molt especialment Catalunya es transvasa igualment amb els vots i per tant veurem incorporat a l’hereu Partit Popular (que també el porta integrat de sortida). 

Ha arribat l’hora doncs d’una seriosa i profunda reflexió en relació a aquests resultats: sobre la capacitat de llegir i donar sentit a la voluntat política de la ciutadania, de respondre a anhels i esperances que sis anys després no són tan diferents, d’entendre i fer entendre perquè s’hi va i a què fer, a les corts i senat espanyol. I no és gens, gens senzill. Però és imperiós perquè potser d’aquest exercici n’haurà de sortir alguna línia de treball, d’entesa i de comunicació amb la ciutadania més imperiosa i necessària que mai, per donar continuïtat i credibilitat al patrimoni d’esperança i futur que vàrem acumular fa tan pocs anys. Perquè els grans patrimonis, com les grans esperances, tenen capacitat de perviure al llarg del temps i malgrat les adversitats. Però tampoc cal que ho allarguem passa. Tenim pressa, dèiem. Doncs espavilem a llepar aquesta ferida i posem-nos a explorar en com sortir d’aquest atzucac.