El Ministeri del Temps era una sèrie que va emetre RTVE durant diverses temporades. En la meva opinió, era una manera excel·lent de narrar la història d’aquest país i abordar els seus mites i llegendes, els seus herois i els seus tirans. Així doncs, amb el permís del lector, em convertiré en un d’aquests viatgers per cercar pels racons de la Història i intentar comprendre, des del nostre present, les similituds amb el passat.

Quan es publiqui aquesta tribuna, sabrem quin partit ha guanyat les eleccions generals i quins partits tenen possibilitat de formar govern. Seria una gosadia atrevir-me a exposar la meva opinió sobre els resultats abans de conèixer-los. Per la meva part, els recomano l’opinió, del passat 15 de juliol, d’Antonio Muñoz Molina al diari El País. El títol és tota una declaració d’intencions: «L’era de la vilesa». Inspirat per les paraules de l’escriptor, busco als arxius de la Història les dades de les mentides i les vileses.

La meva primera cerca la faig a la pàgina web del Congrés dels Diputats, on hi trobo un resum sobre la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Una altra font d’informació és un atles històric per comprendre el context mundial durant el període d’entreguerres (1918-1939) i el paral·lelisme amb la situació política a Espanya. Finalment, un exercici de comparació: a la segona i tercera dècada del passat segle xx, l’auge de les dictadures i els totalitarismes va tenir el seu apogeu a Europa. A l’Eu-ropa de la nostra dècada, el fantasma de les dictadures i els totalitarismes torna a ressorgir.

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra i el seu final van propiciar el reforçament de les consciències nacionals i afirmar el principi d’autodeterminació dels pobles. El final de la guerra va imposar uns tractats de pau mal resolts que van fomentar controvèrsies que no trigarien a propiciar nombrosos cops d’estat a diversos països europeus, els quals, al seu torn, van dur a governs totalitaris.

Mussolini va fer una marxa cap a Roma a l’octubre de 1922. Tres anys després, va eliminar qualsevol oposició al seu règim. El 9 de juny de 1923, Bulgària va patir un cop d’estat executat per les forces armades sota el comandament de l’Unió Militar del general Ivan Valkov, cop que va ser legitimat pel tsar Boris III de Bulgària. El 13 de setembre d’aquell mateix any, Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat a Espanya.

Enumero els successius cops d’estat a Europa: a l’octubre del 1923, Turquia; el 1925, Albània; el 1926: Polònia (mes de maig); a l’octubre, Portugal, i al desembre, Lituània. El gener de 1930, Iugoslàvia i, aquell mateix any, també a Romania; el 1932, al juliol, Salazar s’alça amb el poder a Portugal; el gener de 1933, Hitler puja al poder a Alemanya; el 1934, cop d’estat a Àustria, i aquell mateix any, també a Letònia. El 18 de juliol de 1936 esclata la Guerra Civil a Espanya, un mes més tard, cop d’es-tat a Grècia.

Seguint l’atles històric i sense entrar en profunditat, és fàcil comprendre el que van ser les dècades dels anys 20 i 30 del segle xx. El malson semblava acabar per a molts països d’Europa en finalitzar la Segona Guerra Mundial; per a altres països, com Portugal i Espanya, la dictadura va continuar fins a l’abril de 1974, amb la Revolució dels Clavells a Portugal, i fins al 15 de juny de 1977 a Espanya, amb la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques en 41 anys.

Apropar-nos a la Història, recórrer a fonts i dades fiables i no a tergiversacions del passat, ens ajuda a comprendre alguns aspectes del present i a desmentir construccions interessades i no exactes del nostre passat. Un exemple. Si la Transició cap a la democràcia va ser tan exemplar i democràtica com ens expliquen, avui, en aquest país, tindríem una altra realitat política.

Per no enumerar les dades de l’anomenada anomalia espanyola, començaré, succintament, a recordar els esdeveniments més significatius de la dictadura a Espanya des del 1923 fins al 1930 i des de gener de 1930 al 14 d’abril de 1931, dia en què es va proclamar la Segona República Espanyola. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, dona un cop d’estat, amb el qual s’obre un període marcat per la suspensió de les garanties constitucionals: es van prohibir altres llengües que no fossin el castellà, es van dissoldre les diputacions provincials i es va censurar la premsa. Al mes de novembre, Melquíades Álvarez, president del Congrés dels Diputats, i el comte de Romanones, president del Senat, van visitar el rei Alfonso XIII per recordar-li la seva obligació de convocar Corts. El rei es va limitar a donar-se per assabentat, mentre el Directori destituïa els presidents del Congrés i del Senat. Entre els èxits de la dictadura de Primo de Rivera es troba el desembarcament a Alhucemas i la rendició d’Abd-el-Rim, la qual cosa va apaivagar el territori marroquí. El 12 de setembre de 1927 es va promulgar el reial decret llei en el qual s’establia que l’Assemblea tenia l’objectiu de fiscalitzar i ser òrgan consultiu del govern. Aquell any, es va canviar el rètol del Congrés i va ser substituït pel d’Assemblea Nacional. Com tot govern, encara que sigui una dictadura, va tenir durant els seus primers anys els seus èxits socials i econòmics; no obstant això, la dictadura va patir un progressiu aïllament. Al gener de 1930, Miguel Primo de Rivera presenta la seva dimissió a Alfonso XIII. Al març d’aquell any, mor a París. Després de la renúncia del dictador, s’obre un període ambigu que acaba amb la convocatòria de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, la qual cosa va donar pas a la convocatòria d’unes Corts Constituents per part del govern de concentració presidit per l’Almirall Aznar. El 14 d’abril d’aquell any es va proclamar la Segona República Espanyola.

Aquella primera dictadura, la va succeir la Segona República i, aquesta, va ser substituïda, després de la Guerra Civil, per la dictadura de Franco. A la mort del dictador, es va restaurar la monarquia en la figura del successor designat pel general: Juan Carlos I, que va ser obligat a dimitir pels escàndols de corrupció que l’afecten.

Un resum en tres línies és insuficient, però, d’aquí, puc deduir que des de les primeres eleccions de juny de 1977 fins a l’abdicació del Campechano, no tot va ser tan exemplar i democràtic com el relat oficial ens ha explicat.

Es repeteix la Història?

Crec que no, per molt que la majoria dels polítics no siguin capaços d’enfrontar-se als veritables problemes del nostre temps. La Història no sol repetir-se; no obstant això, pot succeir que la guerra a Ucraïna provoqui un conflicte mundial o que un incident bèl·lic a Taiwan es converteixi en una guerra contra la Xina. Tot és possible i, tanmateix, esperem que la sensatesa s’imposi. Si triomfen els vils i els mentiders, el paral·lelisme històric pot ser possible.

Un govern de la dreta extrema amb l’extrema dreta, si compleixen el que pregonen en els mítings, sens dubte, suposaria tornar al 13 de setembre de 1923: es suspendrien les garanties constitucionals, es prohibirien el català, el gallec, l’eusquera i fins i tot l’asturià i l’únic idioma oficial al Regne d’Espanya seria el castellà i, sens dubte, l’única premsa que s’acceptaria seria l’afí a ells, la que elogia la mentida, la que promou la vilesa, i l’altra premsa, la lliure (n’hi ha molt poca), patiria la censura més rigorosa. Exposades aquestes possibles similituds, vull afegir que aquesta política es deterioraria, quedaria aïllada i seria derrocada. I, llavors, és possible que tot canviï i els polítics es dediquin a donar uns anys de la seva vida al seu país, però no a viure professionalment de la política. També s’obriria un període d’una veritable transició democràtica: s’acabaria amb els grups de poder i les seves corrupcions, s’educaria els ciutadans perquè tinguessin un pensament crític i fossin capaços de discernir entre la veritat i la mentida, entre la demagògia i la realitat dels fets. I, el més vital: es donaria per acabada l’edat de la vilesa.

A la entrada de l’opinió esmentada d’Antonio Muñoz Molina, es llegeix: «Las redes sociales han universalizado la antigua grosería de la barra de bar y el muro del retrete. La rima cruel, la gracia, la consigna, ahora la repiten en público personas que ocupan cargos públicos y que están seguras de poseer una educación exquisita». Prossegueix, en un dels paràgrafs:  «Un rasgo de la edad de la vileza es la repetición metódica del abuso, la injuria y la mentira. Al volverse habituales no pierden su veneno, pero cada vez provocan menos escándalo. La vileza nos intoxica a todos con solo respirarla».  

Les xarxes socials multipliquen la mentida i la vilesa. Aquestes tàctiques no són noves, són una versió actualitzada del «calumnia que algo queda». La desinformació, les noticies falses o les simples i planes mentides són estratègies que van utilitzar els nazis per imposar la seva ideologia i fanatitzar el poble alemany, tàctiques injurioses utilitzades per José María Aznar López quan va mentir una i altra vagada assegurant que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva, mentides, que per cert, continua mantenint. I, no obstant això, la manipulació més cruel, injuriosa i mentidera va ser l’orquestrada sobre els atemptats de l’11-M a Madrid.
Quan el lector llegeixi aquesta tribuna, segons el resultat de les eleccions, la mentida corejada pels mitjans de comunicació governarà durant els propers quatre anys, fins i tot pot prolongar-se per més temps si es manté en el poder polític. Utilitzo el passadís secret del Ministeri del Temps cap al futur: el càntir de la corrupció i la vilesa va anar tant a la font que va acabar trencant-se i, llavors, una vegada trencat el càntir i el seu miratge, la ciutadania d’aquest país es donarà per al·ludida i, potser, s’instaurarà una democràcia sense corruptors ni corruptes.

Com a conclusió, en aquest futur immediat, els periodistes seran independents. Escriuran en els diferents gèneres periodístics i intentaran informar sense cap mena de partidisme, desemmascarant la falsedat i contrastant dades perquè el relat sigui el més objectiu possible. És un somni que va ser una realitat als albors d’aquest ofici, per mi, el més bell del món.