Les guerres civils de Sertori a Hispània han provocat canvis importants en les relacions amb les comunitats hispanes. Sertori i també Pompeu estableixen forts vincles personals amb la població hispana i s’asseguren fidelitat i ajuda, sent els primers governadors que no prioritzen el seu enriquiment personal per damunt d’establir lligams amb les comunitats del país. Amb aquest procés, la romanització d’Hispània s’accelera i es constitueixen xarxes comercials, personals i de tota mena entre romans i hispans. Això no vol dir que no segueixin havent-hi rebel·lions contra l’explotació, però ja no són generalitzades ni la explotació és tan brutal com en dècades passades. I el més important, s’estableixen pactes i aliances entre els nouvinguts de Roma i les elits hispanes, i així es va configurant un mapa polític i social amb extenses zones ja molt ben integrades en el marc cultural romà, d’altres que s’hi estan adaptant i encara algunes que queden fora de la influència de Roma, com a l’Atlàntic. L’any 69 aC arriba a Hispània un jove qüestor que està a les ordres del governador Antisti Veto; el seu nom Juli Cèsar, el qual arribarà a ser un dels més notoris impulsors de la romanització d’Hispània i el seu destí quedarà permanentment lligat al país. Les fonts de què disposem, recollides per Pedro Barceló, ens parlen de la seva activitat judicial, en funció de la qual visita freqüentment les ciutats importants de la Hispània Ulterior, Gades, Hispalis, Corduba, a les quals presideix els tribunals que dirimeixen els plets de ciutadans romans i també dels hispans que demanen ser atesos per l’administració de justícia de Roma. Cèsar ho aprofita per captar seguidors que més tard el puguin ajudar en la seva carrera política i amb aquesta finalitat demana al Senat l’abolició d’un impost establert per Metel. A Gades, es fa amic de Luci Corneli Balb, nou ciutadà de Roma, que es convertirà en un dels seus homes de confiança i arribarà a tenir un paper clau en la política de Roma. A Gades, visita el temple de Melqart o Heracles, on hi havia una estàtua d’Alexandre el Gran que havia estat visitada per Anníbal, davant de la qual, diuen, Cèsar es va queixar de no haver fet res memorable a la seva edat, 32 anys, quan Alexandre amb la mateixa ja havia conquerit mig món. Anys més tard, Cèsar atorgarà a Gades el privilegi de municipi «Civium Romanorum». Abans de ser nomenat governador de la Hispània Ulterior l’any 61 aC, Cèsar aconsegueix arribar al més alt sacerdoci de Roma, «Pontifex Maximus», però queda enormement endeutat amb els pagaments que ha de fer per aconseguir-ho, suborns, fins al punt que ha de demanar a Marc Licini Cras que l’avali per poder sortir de Roma, aval que Cras li atorga esperant obtenir avantatges del nou governador d’Hispània Ulterior. Aquest destí és el primer amb caràcter militar que obté Cèsar, i el seu objectiu és fer botí per poder pagar deutes i mèrits militars per adquirir prestigi suficient que l’ajudi en el «cursus honorum» i arribar a cònsol un cop retornat a Roma. El seu comandament a la Hispània Ulterior té dues parts ben diferents, la del sud, la vall del Guadalquivir, pròspera i pacificada, amb nombrosa població itàlica, i al nord del Tajo, zones deprimides i no totalment sotmeses, amb contrastos econòmics que fomentaven les guerres tribals. La col·laboració de Balb, promogut al càrrec d’intendent militar, li serà molt útil per reclutar noves tropes fins a arribar a 15.000 efectius, amb els quals ataca els bandits i més tard els lusitans, i permet que els seus soldats facin botí en el seu territori. Una part dels enemics fuig i es refugia en una illa atlàntica la situació de la qual ens és desconeguda avui, i ha de recórrer a una flota que li envien des de Gades per desallotjar-los. A continuació, embarca les seves tropes i puja cap al nord, fins a Brigantium (Betanzos) i aconsegueix que les tribus galaiques reconeguin la sobirania de Roma i, el més important per a ell, un substanciós botí que li permet resoldre l’endeutament que tenia i inclús aportar a l’erari de Roma en forma de repartiment amb els legionaris, que l’aclamen com «imperator». Altre motiu de la incursió de Cèsar era el prestigi que li aportava que a Roma es conegués que un general havia arribat als confins del món, de la civilització coneguda, havia franquejat el límit i arribat a la Finis terrae. Tornat de la campanya a Lusitània, Cèsar desenvolupa una activitat intensa per millorar les condicions de vida de la província, també per crear noves xarxes de «clients» fent favors a tort i a dret, actuant com a mitjancer en qualsevol conflicte, promovent obres públiques, reduint càrregues fiscals i reparant les conseqüències de les guerres Sertorianes. A finals del seu mandat, abans de concloure’l, Cèsar surt disparat cap a Roma, esperant que se li atorgui un «triomf»  i presentar-se a les eleccions a cònsol. Així, Hispània constitueix un esgraó important en el «cursus honorum» de Cèsar, però no serà aquesta la darrera visita que hi fa. Hi tornarà dos cops més, en situacions ben diferents, els anys 49 aC i el 45 aC, en plena guerra civil amb Pompeu, després d’haver conquerit la Gàl·lia en deu anys, a diferència dels dos segles que Roma tarda a conquerir Hispània.

El triumvirat que havien format Cèsar, Pompeu i Cras s’esquerda després que Cras caigui davant els parts i es trenca definitivament quan Pompeu aconsegueix que el Senat l’investeixi governador de les dues províncies hispanes, Citerior i Ulterior, dotat amb un exèrcit de vuit legions, que l’equipara a les tenia Cèsar a la Gàl·lia. Però Pompeu no viatja a Hispània, es queda prop de Roma per així controlar el poder, i envia delegats a Hispània, els generals Afrani, Petrei i Varró, per inicir un model d’administració provincial delegada que August continuarà. Cèsar, en situació complicada per mantenir la seva carrera política, ha d’escollir i ho fa reclutant legions i donant a entendre que està disposat a obtenir el que pretén inclús per la força. Vista l’actitud de Cèsar, el Senat ordena l’estat d’excepció (Senatus Consultum Ultimum) i en resposta, Cèsar travessa el riu Rubicó i s’inicia la guerra civil. Travessar el Rubicó significava desobeir explícitament la prohibició d’entrar a la ciutat amb tropes i, per tant, posava a Cèsar totalment fora de la llei. Cèsar ocupa Itàlia i Pompeu fuig amb bona part del Senat cap a Orient, on comptava amb recursos i aliats. Cèsar queda al mig de les vuit legions de Pompeu a Hispània i les que organitza a Orient. Escull l’enfrontament a Hispània, amb el perill que Pompeu torni de Grècia i ocupi Itàlia, per la qual cosa era vital fer-ho ràpid i obtenir l’èxit immediat. A Hispània, com hem dit abans, s’ha d’enfrontar a Afrani a la Citerior, amb tres legions, Petrei a lusitània amb dues legions i dues legions més de Varró a la Ulterior. En saber que Cèsar viatja cap a Hispània, Petrei i Afrani s’agrupen a Ilerda (Lleida) i recluten noves tropes celtiberes i càntabres, i construeixen un enorme quarter per als 60.000 combatents de què disposen. Els fets següents els podem seguir amb detall a la obra de Cèsar Commentarii de bello civile, tot i que hi trasllada múltiples valoracions pròpies i interessades. Com ens continua explicant Pedro Barceló, la primera campanya hispana implica unes 14 legions i es distingirà per la gran operativitat i flexibilitat de les legions de Cèsar, que és capaç d’aprofitar el terreny en contra de l’enemic. Seguirem a la propera píndola amb les hostilitats!