Ahir vaig anar a demanar informació per comprar un cotxe nou, ja que el meu estimat PT Cruiser ha decidit jubilar-se i, per tant, demana ser retirat de la circulació. Ho ha fet d’aquesta forma subtil  en que ho fan aquells que t’estimen, no fugint de cop deixant-te tirat al mig de l’autopista o a dins del bosc quan has anat a caçar bolets. No, ell ho ha fet buscant-se una reparació més costosa que el valor residual que li quedava al pobre: ha deixat de funcionar la direcció assistida. El mecànic de capçalera, al que darrerament hem anat més sovint del desitjat, ha determinat de forma inapel·lable que no valia la pena que em gastes el que costava la reparació ja que valdria molt més el farciment que el gall. Mentre parlàvem del seu futur, el cotxe se’l mirava amb indiferència, amb els seus fars davanters una mica entelats per les cataractes, com si la cosa no anés amb ell i a mi em tocava un cop més decidir pels dos.

No ha estat fàcil, encara que conduir sense direcció assistida des del taller fins a casa m’ha recordat els temps heroics de quan vam venir a viure a Llampaies, fa més de quaranta anys, i teníem un vell, ja llavors, Land Rover sense direcció assistida. Era com moure un tanc i, amb el cotxe aturat, havies de ser un veritable atleta per fer girar les rodes. Ara, que les facultats físiques estan notòriament minvades, he vist clar que allò no era pla de vida ni per al cotxe ni per a mi.

L’he aparcat a l’ombra ampla del til·ler, ara que és ple de flors aromàtiques i el perfuma en el seu repòs de vell jubilat.

No és feina fàcil substituir-lo, ja que les seves formes peculiars, diferents de la resta, i el fet de que porti més de vint anys suportant alegrement el pes del meu cos i el de tota la família, que objectivament mirat potser resulta una mica pesat, fan dolorosa la decisió.

He pujat a casa ple de nostàlgia i he buscat a Spotify la cançó de Maria Dolores Pradera No se estila, que em fa reviure les sensacions de passejar amb el meu PT Cruiser de formes antigues i m’han vingut llàgrimes d’emoció als ulls.

Vamos amarraditos los dos
Espumas y terciopelo
Yo con un recrujir de almidón
Y tú, serio y altanero
La gente nos mira
Con envidia por la calle
Murmuran los vecinos
Los amigos y el alcalde
(…)
Nos espera nuestro cochero
Frente a la iglesia mayor
Y a trotecito lento, recorremos el paseo
Tú saludas tocando el ala
De tu sombrero mejor
Y yo agito con donaire mi pañuelo
No se estila, ya sé que no se estila
Que te pongas para cenar
Jazmines en el ojal
Desde luego parece un juego
Pero no hay nada mejor
Que ser un señor de aquellos
Que vieron mis abuelos

Desprès de la malenconia, la crua realitat s’ha imposat: tot passa. O com més poèticament ho deia Machado: Todo pasa y nada queda, pero lo nuestro es pasar.

Resignat per la fatalitat del destí, vaig anar a veure com estava el mercat per trobar un substitut digne del meu PT Cruiser. Vaig fer un parell de visites frustrades. Els cotxes que fan ara són vulgars i plens de pantalles que embruten el tauler i atabalen amb les seves ordres constants. Estàs perpètuament sotmès a la tirania del vehicle i sonen timbres d’advertència per tot: per si portes el cinturó, per si t’acostes massa al del darrere, per si trepitges les ratlles de la vorera, etc. Vius en una constant tensió, comparat amb el meu PT, que t’avisava discretament, tres o quatre xiulets, pel cinturó i callava deixant-te conduir en pau i sota la teva responsabilitat.
Per fi, de no gaire bon humor, vaig anar a parar a un concessionari que el seu propietari havia estat client meu del despatx i on continua treballant el seu fill. Quan vaig entrar, l’home  em va reconèixer i la primera cosa que em va dir va ser: «Senyor Torrent! Què tal? Està més prim, veritat?»  Em va deixar una mica desconcertat ja que no feia gaire m’ho havien tornat a dir. Amb un somriure li vaig agrair l’observació i vam passar a parlar del tema pel qual hi havia anat, els cotxes. 

Vaig sortir amb un garbuix de contradiccions al cap: necessitem veritablement un nou cotxe? Gasolina o elèctric? Petit o familiar? Amb aquests dubtes vaig arribar a casa i, desprès d’explicar-li el meu periple a la Mercè, vaig anar al lavabo a mirar-me al mirall. Estava més prim? Si em mirava de front, com ho he fet tota la vida, no em veig malament i amb una certa tolerància, diria que fins i tot sense panxa. Visió que queda totalment enrunada en el moment de la visió  de perfil. Una visió perversa i traïdora que procuro evitar i que no tinc en absolut interioritzada. 

Es curiosa la diferència que hi ha, en alguns individus entre els quals m’incloc, entre la percepció que un té d’ell mateix i la realitat. No és exactament que em senti com un Apol·lo de Belvedere, però tampoc com aquell «baixet i panxut» del mirall impertinent. Això ens podria portar a una pregunta transcendent: com ets en realitat?, com et sents o com et veus si et mires al mirall? La meva resposta és com et sents. Malgrat que quan et compres uns pantalons t’adones d’un altre contradicció del nostre món: la meva cintura correspon a uns camals d’un tipus de dos metres d’alçada. Jo ho tinc fàcil, ja des de petit la mare aprofitava el retall que sobrava dels camals per fer-hi pedaços per tapar els forats dels genolls castigats pels partits de futbol en un pati d’escola de ciment. 

Però si el jugador de bàsquet d’alçada desproporcionada no té la meva cintura, com s’ho fa perquè el pantaló li quedi bé? S’ho haurien de mirar millor això de les talles.

Ja he emparaulat el nou cotxe, és ECO, gasolina i una mica elèctric. Ja li he dit al PT, però no m’ha fet puto cas. Sé que està emprenyat i el que més li dol és que l’esquarteraran i una part la vendran per peces de segona mà, per trasplantar-la a germans seus més afortunats. Però no es pot queixar, ha tingut una bona vida al llarg de quatre-cents mil quilòmetres. També cap la possibilitat que acabi en un museu o el conservin per filmar pel·lícules de gàngsters. 

L’enyoraré, sobretot els escalfadors de cul i esquena dels seus seients de cuir, ara els nous, moltes pantalles i molt ECO, però si vols escalfar-te el cul a l’hivern t’has de posar calçotets de llana.