El refranyer popular ens abasteix constantment de les respostes o els resums de la nostra quotidianitat. 

Ja ho deia el meu pare; de porc i de senyors se n’ha de venir de mena, fent referència a què hi ha persones que per molt que s’esforcin, no són res més que misèria i vulgaritat, mediocritat pura i dura encara que en el cas que ens ocupa, que voltegi amb un Falcon, porti un seguici de pilotes, assessors i llepaesfínters i sembli un maniquí.

Només una ment malaltissa, psicòpata, narcisista i egòlatra (i encara em quedo curt, ja que Rosa Díaz, al seu llibre Caudillo Sánchez el deixa ben planxat) amb un sentiment d’odi i revenja constant, se l’hi podia haver ocorregut convocar eleccions en ple mes d’estiu, amb festes majors i vacances a la vista. («para lo que me queda en el convento... »).

I és que, des del passat 28M, els ciutadans ja han començat a obrir els ulls i és evident la davallada del «rojerío», la indeterminació taronja, el podemisme i els llacistes, malgrat que les enquestes pagades amb diners públics ens volen fer creure el contrari.

De fet, ara que és la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona de la gent de la mar, pescadors i l’Armada, aprofito el terme mariner que tots sabem que les rates són les primeres en abandonar el vaixell quan s’enfonsa i és que el nostre estimat maniquí ja busca un càrrec a l’ONU o similar, ben remunerat... Jo me n’alegraré molt i quan més lluny se l’emportin, millor.

Les municipals del 28M han canviat de color molts municipis i això ha comportat que els que no saben perdre, immersos en la seva insídia particular, demanin a tort i adret diàleg, que se’ls tingui en compte a les Juntes de Govern, participar en les decisions municipals... aiiii.

I jo pregunto als ara nous demòcrates: quan manàveu vosaltres teníeu en compte l’oposició? És clar que no, però ara fan servir, amb traïdoria i anonimat, plataformes veïnals, xarxes socials i difamacions diverses per tal de dinamitar la gestió dels nous equips de govern que hores d’ara acaba de començar.

S’ha de comprendre que pels que han viscut de les mamelles de la política durant molt de temps, ara els és molt dur haver de guanyar-se les garrofes com qualsevol de nosaltres i més si han perdut els padrins de la Diputació, Gencat, consells comarcals o d’altres administracions paral·leles i les seves txequeres amb les quals compraven els vots. 

De plens de constitució dels ajuntaments, n’hi ha hagut de surrealistes, divertits i denigrants; ningú t’obliga a què et presentis, ningú t’obliga a què acceptis el càrrec i si no hi estàs d’acord, no et presentis com a candidat.
La formula del jurament o la presa del càrrec és molt senzilla i està regulada al RD 707/1979; «jureu o prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de ..... amb lleialtat al rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat?»

Doncs sent tan senzill, han hagut personatges que han fet referència a països o repúbliques imaginàries, que ho fan per imperatiu legal i altres ocurrències surrealistes; repeteixo, si no t’agrada el sistema o el jurament, ningú t’obliga, deixa lloc a un altre que es comprometi a respectar les lleis. 

Novament, haurem de patir els cartells de festes i concerts barrejats amb caretos retocats per Photoshop, debats manipulats pels presentadors, sobres amb propaganda electoral a les bústies (menys dels partits constitucionalistes que es perden massa sovint) i actes per mirar d’estripar al contrari.

Soc balança i, com a tal, força indecís ja que encara no sé de qui ficaré el meu vot a l’urna el proper 23J.

El que sí sé és que el meu vot anirà a parar a un partit que protegeixi les dones i no faci fora els violadors ni els rebaixi les condemnes, que derogui les lleis existents que ajuden i provoquen l’okupació d’habitatges i perjudiquen a la propietat privada i treguin un okupa en 24 hores, que assoleixi construir habitatges socials a càrrec de l’Estat o les autonomies (recordeu els habitatges de VPO del Tito Paco?)  no a càrrec de la iniciativa privada, que no permeti la invasió silenciosa i programada que patim a Espanya i a Europa dels nostres sicaris que a sobre mantenim amb ajuts socials en detriment del nostre estat de benestar que tant ens està costant.
Votaré un partit que elimini els barracons on estudia la mainada (Figueres, Vilafant, Empuriabrava, entre centenars...) que són forns a l’estiu i congeladors a l’hivern mentre els nostres condecorats fugitius republicans secessionistes viuen a cos de rei en un xalet ben maco a Waterloo en una de les monarquies més antigues d’Europa.

Votaré un partit que elimini l’adoctrinament de l’odi a les escoles, universitats i instituts i es dediqui a promulgar l’ensenyament de les matèries pròpies, la convivència, el respecte, la diversitat, els idiomes, etc. 
Votaré un partit que promulgui lleis amb juristes i especialistes en cada matèria, no amb grups de xupipandis veneradors del «macho alfa» després de beure un parell de cubates o fumar plantes exòtiques.

Votaré un partit que controli els empadronaments massius i fraudulents per tal d’accedir als beneficis socials «gratuïts» que paguem els de sempre i que en lloc de donar ajuts, paguetes i subvencions, faciliti la creació de llocs de treball i no escanyi els empresaris.

Votaré un partit que tregui la nacionalitat a aquell que no respecta les nostres lleis ni els nostres costums i que en cas de delinquir els deporti perquè els mantinguin al seu país d’origen (cada pres ens consta a nosaltres 2.450 euros al mes, igual que una persona gran a una residència) o que adopti el sistema del Salvador.
Votaré un partit que no pacti amb formacions contràries a la Constitució, partidaris de comunismes obsolets, secessionistes o hereus del terrorisme (tot prohibit a Europa). 

Estic indecís encara, però les meves reflexions en veu alta ben segur que qualsevol pare de família i amb seny no les hauria de  veure gaire esbojarrades. 

Sayonara Falconetti!