La notícia de la mort de Tristan Barbarà m’ha arribat de manera tardana. Esdevinguda aquesta primavera, no la vaig saber fins al passat mes de juny. Nascut a Barcelona, havia aconseguit consolidar-se com un gran referent en el món del gravat calcogràfic, de l’edició d’art i del comissariat d’exposicions d’alt nivell, en què mostrava la producció del seu taller i, sobretot, l’obra del seu pare, Joan Barbarà (1927-2013), també gravador i artista de renom.

Amb Tristan Barbarà ens vam conèixer als anys vuitanta perquè havia instal·lat el seu primer taller de gravat a Figueres, al carrer Pere III, gairebé davant per davant de la Clínica Santa Creu, i tots dos anàvem sovint al Cafè Royal, de la Rambla, aleshores veritable cenacle cultural i polític de la ciutat. En aquella època inicial, ja havia treballat amb Joan Miró i era molt amic amb el poeta Joan Brossa i amb Antoni Tàpies, amb els quals va establir una fructífera relació que tingué una repercussió ben important a la ciutat i a la comarca. Així, en el taller figuerenc es va editar la Sextina en el Museu de Joguets de Figueres (1985), de Joan Brossa, amb gravats d’Antoni Tàpies. I d’aquest mateix taller van sorgir els gegantins gravats de Tàpies, de dos metres per un, que es van poder mostrar al monestir de Vilabertan i que després van anar al MOMA de Nova York.  
En aquells moments, Tristan ja tenia en el seu catàleg obres dels aleshores joves Miquel Barceló, Jaume Plensa, Riera i Aragó, Rafa Forteza i d’altres. No era sorprenent que destacats artistes de renom internacional anessin a treballar al seu taller figuerenc, com era el cas de l’artista alemany Emil Schumacher, ja que fou un pol d’atracció de creadors de primer nivell. Figueres també se’n beneficià, d’aquesta circumstància. Així, un dels assidus del taller, Riera i Aragó, va donar (a instàncies de Tristan) una escultura a la ciutat, Avió, ubicada al costat de l’edifici de l’antic escorxador. La idea de Tristan era de convertir l’antic escorxador en un centre d’art contemporani i la donació de l’escultura era com una «primera pedra» del projecte, que va anar acompanyada d’una exposició del mateix artista en l’esmentat edifici. Però les autoritats municipals de l’època se’n van desentendre.

Tanmateix, el prestigi del taller no va parar de créixer, sobretot a nivell internacional, i Tristan decidí traslladar-se, a la dècada dels noranta, a Barcelona. Allà obrí una galeria davant del Born, al carrer Fusina, on podia mostrar la seva producció i donar a conèixer l’obra d’artistes amics, com Joseph Beuys, Víctor Mira, Oteiza o Joan Miró. S’inicià així una nova etapa de la seva trajectòria que el consagrà com un referent internacional del gravat contemporani.