Ha vingut una amiga molt estimada d’Itàlia a celebrar amb nosaltres l’arribada de l’estiu i la nit de Sant Joan (és sempre un orgull compartir amb amistats forasteres les nostres tradicions més boniques, i constatar la força i encant que a vegades nosaltres, per habituals, no apreciem). 

Ella m’explicava que la seva mare, la senyora Fausta, centenària des d’aquest maig, es va fer portar, malgrat la seva fràgil salut i les dificultats de mobilitat, a votar a les eleccions municipals. La mare, resistent antifeixista, defensora dels drets de les dones i activista tota la vida, va ser de la generació de les primeres dones que va poder anar a votar a Itàlia, i davant de l’estupefacció del jove que comprovava el seu document d’identitat en el qual constava el 1923 com a any de naixement, recordava la transcendència del vot, molt especialment davant els avenços de les dretes i els retrocessos dels drets. Perquè no sempre hem pogut votar (recordar, per si tinc algun lector o lectora jove i/o amb poca memòria, que les dones no vàrem poder fins ben entrat el segle passat i que a l’Estat espanyol ningú ho va poder fer durant quaranta anys). Certament no votar és també un dret (no a tot arreu, hi ha països del món en què el vot és obligatori), i la motivació personal de l’abstenció és diversa i sempre sempre legítima. Com també és cert que massa sovint la distància entre el que es proposa des de la política i el que es percep en el dia a dia és massa gran i això genera desafecció i malfiança. Però les passades eleccions del 28 de maig, municipals a Catalunya i autonòmiques en diferents comunitats de l’Estat, ens han mostrat com l’abstenció, fos quina fos la seva motivació, ha acabat facilitant l’accés de la dreta i la ultradreta a uns nivells de representació que fins ara mai s’havien vist en comicis electorals. I que com a primeres derivades veiem l’atac directe a la unitat dels Països Catalans i la nostra llengua i cultura al País Valencià i les Illes, l’atiament de l’anticatalanisme fervent i els altaveus posats als discursos de crítica oberta  —o directament negació— de drets de les dones, dels drets LGBTI+...  o fins i tot els objectius 20/30 de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides! I això no acaba aquí ni serà anecdòtic. És una onada que s’escampa per Europa i el 23 de juliol hi ha una nova crida al vot. La nova convocatòria electoral és espanyola, al bell mig de l’estiu i fa molta mandra, sí. Però no anar-hi no és, segurament, la millor opció, i té unes derivades polítiques favorables als enemics de Catalunya i els nostres valors fonamentals: dret a l’autodeterminació i defensa dels drets humans. Penseu-hi (i si de cas reserveu alguna estona del 23 de juliol). Com va fer la senyora Fausta.