Roses, 27 de juny de 2023

Senyora Elena Francis

Present.

Molt estimada senyora:

Em trobo en un dilema i m’agradaria que vostè em pogués respondre i aconsellar. Es tracta de com hauria d’entendre i afrontar el retorn d’idees que creia oblidades en el temps i que tornen amb una força i magnitud tal que he perdut tota capacitat d’enteniment.

Espero que em digui, amb tota franquesa i si no és inconvenient, què hauria de fer i com hauria de comportar-me davant d’aquestes idees que vostè coneix i defensa tan bé.

Gràcia que espero rebre de vostè, a qui Déu guardi molts anys.

Un cop escrita la carta a Elena Francis i per situar el lector més jove, escriuré unes línies sobre aquesta senyora tan important. El 1947, l’emissora Ràdio Barcelona va començar a emetre un programa dirigit especialment a les oients de ràdio, on la senyora Elena Francis responia els dubtes, consultes i confidències d’un públic femení en la seva totalitat. El programa va ser emès per la Cadena SER fins al 1966 i posteriorment es va emetre a Ràdio Peninsular i Ràdio Intercontinental fins al 31 de gener de 1984, a causa de la disminució dels índexs d’audiència.

El lector es preguntarà segurament pel contingut del programa. Doncs bé, cal dir que en la seva primera època, i em permeto afegir que fins als seus últims temps també, el consultori d’Elena Francis es va dedicar a difondre la doctrina franquista, és a dir, a inculcar una ideologia i moral conservadores: les dones havien de ser abnegades seguint el model de dona, mare i esposa que s’imposava en aquella època; havien d’aguantar i ignorar totes les violències de l’home i havien de fer-ho sacrificant-se pels fills i la família. A mesura que van passar els anys, el discurs es va anar adaptant als nous temps, però mai va deixar de ser un consultori conservador que incidia que les regles de l’activitat sexual de les dones estaven «lligades a la funció més important de la dona, que és la maternitat».

A la Wikipedia es pot trobar una definició de qui era el públic objectiu del consultori i quins eren majoritàriament els seus oients: «Les cartes descriuen un panorama de mestresses de casa soles, relegades a la llar i a les tasques domèstiques, i amb poca connexió amb el món real». En altres paraules, les dones sempre tenien la culpa de les infidelitats del marit, del seu alcoholisme, dels maltractaments que l’home els propinava i fins i tot de l’homosexualitat del cònjuge si aquest s’havia casat amb una dona perquè no se li apliqués la «Ley de vagos y maleantes». Davant de l’homosexualitat del marit, la dona havia de remeiar aquest «trastorn»; per això no calia «fer massa cas als rumors. Comporti’s com si no hagués passat res, amb la finalitat que el seu marit recuperi la confiança perduda. Incrementi les seves atencions, però sense que ell s’adoni de res. Creeu un ambient agradable a casa perquè ell no senti la necessitat de sortir», i si tot això no donava resultat i el «trastorn» del marit no remetia, la senyora Francis aconsellava acudir al metge per curar-lo. Finalment, per a la dona el matrimoni era indissoluble i l’home podia trencar totes les regles, mentre que la dona no en podia trencar cap, la qual cosa va ajudar a perpetuar el masclisme.

Senyora Elena Francis, no ha donat resposta a la meva carta!

He decidit prescindir de la part de l’escaleta del programa dedicada a la cuina, a la jardineria o la salut. Diré que els temes de bellesa van propiciar la creació de l’Institut de Bellesa Francis de Barcelona, que suposava una font considerable d’ingressos.

Enfadat per la manca de resposta, em pregunto: qui era Elena Francis en la vida real? La resposta me la proporciona un documental de La 2 on es documenta que la figura d’Elena Francis mai va existir. Un grup de guionistes, entre els quals hi havia un sacerdot, un psicòleg i un grup de dones (tots ells dirigits per un home), es dedicaven a classificar i respondre les més de 20.000 cartes que es rebien mensualment.

Arribats gairebé a la meitat de caràcters d’aquesta tribuna, el lector es deu preguntar sobre què nassos disserta aquest periodista quan parla o recorda una senyora inexistent.

Honestament, he de respondre que la idea d’escriure una carta a Elena Francis era divertida a la meva ment, probablement millor que en el resultat escrit, però, exposat el meu propi dubte, aniré al gra.

Vaig llegir, la setmana passada, la magnífica tribuna del mestre Jaume Torrent. Les seves lúcides paraules són una invitació a dissertar sobre el moment polític que vivim, un temps que pateix l’amnèsia del que va ser i sembla ser la història recent d’aquest país.

La democràcia, el seu evident deteriorament, és responsabilitat dels qui es dediquen a la política professionalment, aquells que viuen d’ella, que volen fer carrera política sense haver-se dedicat a una altra professió. Aquesta dependència, al meu entendre, és una de les causes del ressorgir de partits amb una única ideologia: el poder. 

Quan es fa referència al poder, rarament ens preguntem qui és aquest poder. A veure. Hi ha un poder polític, sense cap mena de dubte, però no és el veritable poder. Hi ha un poder judicial, però no és el veritable poder. Hi ha un poder mediàtic i tampoc és el veritable poder. Tots junts conformen una autoritat que serveix als interessos de qui de veritat mana: els diners.

No tinc paraules per definir aquells que dominen el destí de la societat, però, des que vaig llegir el 2001 la novel·la Lo real, de Belén Gopegui, tinc una noció de qui decreta i qui som els que obeïm: «Duros y mullidos son los ojos con que miro las vidas de los otros y mi vida. Y ahora, érase una vez... Nosotros no disfrutamos. nosotras no disfrutamos. Hacemos y seguimos. Somos periodistas y cada gesto nuestro calla y dice sin embargo que nunca tendremos un periódico de nuestra propiedad, una emisora nuestra, un semanario que atienda y obedezca nuestras intenciones. Somos técnicos y técnicas de empresas de producción de energía y cada gesto calla y dice sin embargo que nunca poseeremos una finca con residencia aparte para guardese que enciendan la calefacción días antes de nuestra llegada y dejen a punto las habitaciones cuando hayamos partido. Somos enseñantes de colegios privados, somos subdirectores y subdirectoras de sucursal, directoras y directores de área, coordinadores y coordinadoras, somos gerentes, colaboradores, colaboradoras, empleados y empleadas de clínicas de estudios de arquitectura, jefes y jefas de planta, empleados y empleadas de empresas de informática o de restauración o de la industria del entretenimiento y cada gesto nuestro calla y dice, sin embargo, que nunca tendremos libertad para criticar públicamente a nuestros superiores, libertad para tomar lo que nos pertenece. Nos sobra comprensión. Los lunes, martes y miércoles, jueves y viernes venimos a rellenar nuestro cupón de nada y no esperamos».

Podria continuar exposant algun altre episodi de la meva pròpia experiència. No calen més classificacions, la potestat autoritària és tan inclassificable que de sobte aquest periodista que no té un diari de la seva propietat, ni un setmanari, ni una emissora, ni tan sols té habilitat en les xarxes socials, sent la necessitat de comprendre el retrocés ideològic i social i el que suposa això per a la convivència l’evident deteriorament democràtic que estem patint.

Hi ha qui es consola amb certes opinions, com ara la d’Arnaldo Otegi quan prediu que una futura coalició entre el PP i Vox, a Euskadi i Catalunya, comportarà un auge de l’independentisme, la qual cosa evidenciarà que la idea d’imposar una idea d’una sola Espanya ni la fa gran ni la farà més lliure. Al meu entendre, la riquesa d’aquest país resideix en la seva pluralitat, en les seves diferents maneres d’expressar-se: res hauria estat més avorrit que el món anterior a Babel, la destrucció de la torre va ser una benedicció. Parlar només una llengua universal hauria impedit la floració de la cultura, hauria convertit el món en un lloc sense esperança, ja que aquesta s’expressa a través de les mil i una llengües naturals amb les quals la humanitat es comunica.
La igualtat d’homes i dones no hauria de ser motiu de cap debat. Som iguals! Les dones que escrivien a Elena Francis estaven sotmeses a un paper que les denigrava. Quantes eminents metgesses, professores, advocades, pintores, escriptores, pensadores es van perdre només per ser dones, mares i esposes? De debò que hem de tornar a aquest passat?

Penso que cap relació entre persones hauria de respondre a la submissió d’una a l’altra. A més de ser una relació injusta, sempre es perd. Entenc que l’estructura social és jeràrquica i molts ciutadans l’accepten com si fos el més natural d’aquest món. Però no ho és. Som éssers socials. Ens necessitem mútuament, necessitem el suport recíproc; sense aquesta ajuda mútua, la supervivència és molt difícil. M’estic embolicant! Torno a la lectura i transcriuré el vers de John Donne:

Quan mor algú em faig més petit,
perquè sé que jo soc un amb el gènere humà.
No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.

En els primers anys de la transició democràtica, es van estrenar pel·lícules prohibides pel franquisme, es van editar llibres prohibits i ens va semblar que érem lliures. Avui, els neonazis, neofranquistes i neofeixistes volen tornar a un temps en què Elena Francis o Montserrat Fortuny imposaven el jou a les dones per viure sotmeses als homes. Avui ens volen fer creure en aquesta idea d’Espanya unitària. Gran i lliure no la volen. Ens volen imposar himnes de Montañas nevadas, Cara al sol i la Marcha Real, amb lletra de Pemán. I enfront de tot això, aquest periodista vol votar el proper 23 de juliol.

Post data. Senyora Elena Francis: Ja no necessito els seus consells. He entès que el control, el poder, el domini, l’autoritat, la jurisdicció o la subordinació poden ser substituïts per la col·laboració, pels drets i deures de tots, per la responsabilitat individual i col·lectiva en la creació del bé comú sense cap discriminació, i per una llibertat que ens permeti defensar els valors de la democràcia.