Reconec que jo sempre he viscut en un món proper a la utopia, en què creia en coses no reals, que dibuixaven futurs millors en mons imaginaris. Vaig començar de ben petit creient en Déu i pregant i sacrificant-me perquè aquest fes el miracle de salvar i portar al cel el meu pare per tota l’eternitat, malgrat que no anés a missa el diumenge i no em deixés seguir la crida de Déu per fer-me capellà.

Superada satisfactòriament aquesta etapa misticoterrorífica, vaig entrar en la terrenal, més satisfactòria encara que més perillosa físicament perquè incloïa el risc d’anar a presó o rebre una pallissa a càrrec de les forces de seguretat, col·loquialment coneguts com «els grisos». Va ser a la universitat on vaig participar en les primeres eleccions democràtiques de la meva vida, les de delegats al SDEUB, el sindicat clandestí d’estudiants. El dia de les eleccions anàrem a votar amb devoció religiosa, quasi amb el mateix fervor amb què uns anys abans havíem anat a combregar, i vaig sortir escollit delegat d’esports de la Facultat de Dret.

El càrrec, delegat d’esports, no tenia gaire complexitat ja que, des de la clandestinitat, l’esport majoritari era la cursa dels cent metres llisos fugint de la policia, per a la qual no calia entrenament previ, ni ens entreteníem a computar les marques, però, això sí, et deixava la sensació de pertinença a un grup que lluitava per una universitat més lliure i, en definitiva, per un món millor. 

Les properes eleccions que recordo foren també clandestines. Acabada la carrera, amb uns altres companys crearem el Col·lectiu d’Assessorament Jurídic. Es tractava d’un despatx laboralista on ateníem afiliats dels diferents sindicats, abans que aquests creessin els seus propis gabinets jurídics. De tant en tant, els sindicats convocaven eleccions per cobrir els seus càrrecs directius, a les quals es presentaven els afiliats més preparats i sobretot aquells que tenien més ascendent moral sobre els seus companys. Eleccions que tenien un aire entre esotèric i místic, d’una peculiar comunió entre electors i elegibles.

Quan va morir Franco, va semblar que s’obria el cel i sortia el sol després de molt de temps de fosques tempestes, i la possibilitat de votar es va revelar quasi com un regal dels déus, perquè votar portava aparellada una paraula màgica: democràcia, govern del poble, que, en la nostra ignorància, la uníem a: llibertat, participació de tothom en la construcció d’un país, caient en un error de concepte fonamental, hereu de la nostra formació en l’oposició al règim franquista, de pensar que era equivalent a govern dels millors, ignorant que els grecs —pares del nostre saber occidental— tenien una altra paraula per definir aquest concepte: aristocràcia.

El temps ha corromput el significat de les paraules i de la mateixa manera que actualment l’aristocràcia no està integrada pels millors, la democràcia tampoc és el govern del poble. 

Ingènuament vam creure que amb la instauració de la democràcia governarien les millors persones, perquè així ho havíem constatat durant tota l’època clandestina, on els líders eren les persones més preparades i clarividents, formades en la lluita del dia a dia i això mateix es va confirmar en les primeres eleccions democràtiques. Els que s’hi van presentar eren treballadors, professionals i empresaris que aparcaven la seva feina quotidiana temporalment per dedicar una part del seu temps i del seu coneixement pràctic i teòric a la política, en el sentit més noble de la paraula. Fou un gest conseqüent amb la seva actuació durant l’època franquista, fruit del convenciment que en la nova etapa que començava, els somnis democràtics de llibertat i participació en la gestió de la comunitat es complirien.

El miratge va durar una legislatura; ràpidament es va anar consolidant una classe política professionalitzada, amb vocació de continuïtat en els càrrecs. 

El poble participàvem multitudinàriament i de forma apassionada a les eleccions. La ideologia era la columna vertebral de les diferents opcions polítiques. Els partits eren reconeixibles en les seves sigles. Com que a mi, personalment, les utopies em seduïen més que les realitats, el meu vot sempre anava per a aquells partits d’esquerres que predicaven la solidaritat, un millor repartiment de la riquesa i el foment de la cultura com a base de la llibertat però que de forma reiterada, i incomprensible per a mi, perdien les eleccions.

En el meu entorn pròxim, aquesta també va ser la trajectòria  que vaig fer com a membre de candidatures d’esquerres en el meu poble contra l’hegemònica i totpoderosa Convergència i Unió de l’època. No vaig guanyar mai cap elecció.

A la facultat, la major part dels meus amics militaven en el PSUC, mentre que jo ideològicament em sentia més proper a les idees anarquistes i, con més anava llegint, més em convencia la teoria de l’estat com a causa de part dels mals de la societat. L’altra part és la incultura que fa que la gent no pensi, no analitzi per si mateixa ni tingui un criteri propi. Però, en aquell context, no ho podia dir en veu alta, si no volies que els amics se’n riguessin, sense prendre-s’ho seriosament.

A dia d’avui a on hem arribat? A una classe política gens «aristocràtica», dins un estat de funcionaris on els ciutadans hem perdut la il·lusió que el vot faci arribar al llocs de poder governants intel·ligents i valents, capaços de portar a terme canvis que millorin la societat. És clar que aquesta possibilitat seria més certa si es votés per llistes obertes i no les confeccionades pels partits.

Tots aquests pensaments podrien portar-me a la conclusió que l’abstenció és la conducta més sensata, però veient el tracte que en el recompte de vots es dona a aquesta opció, que és ignorant-la totalment, crec que aquesta sanció moral que significa l’abstenció es perd.

L’abstenció s’hauria de veure reflectida d’una manera o altra en el resultat de les eleccions, per exemple reduint proporcionalment el mateix tant per cent de nombre d’escons que correspongui al de l’abstenció. Si més no, serviria per reduir significativament la nòmina de parlamentaris i senadors electes.

Tenint en compte la nul·la repercussió de l’abstenció i, malgrat el meu pensament àcrata, aniré a votar i votaré una vegada més per la utopia que l’esquerra de veritat guanyi i faci un país més just i igualitari. 

No és el que diuen les enquestes. 

Però tampoc ha estat mai la meva vocació la de profeta.