Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922 – 1992) ja té més de cent anys. La celebració del seu centenari, al llarg del curs 2022-2023 que ara tanquem, ha servit per corroborar que és la gran figura intel·lectual catalana de la segona meitat del segle xx. La gran quantitat d’actes de tota mena que s’han celebrat han servit per evidenciar la seva condició de ser l’intel·lectual més influent del seu temps i ser un referent imprescindible ara i aquí.

La raó de la seva actualitat no és altra que la seva condició de clàssic del pensament i de la literatura catalana contemporànies; cosa que vol dir també de la literatura i del pensament europeu contemporani. 

I en què es basa aquesta seva condició de clàssic? En la vigència de la seva proposta, en  la famosa vigència dels clàssics. En el seu cas és doble: com a  pensador (i sobretot com a pensador polític) i com a literat (com a escriptor pròpiament dit).

És tan important la seva reflexió política (la seva proposta dels «Països Catalans» entesos com a una mateixa nació –lingüística, històrica, social… política), que ha arribat a eclipsar la resta de la seva obra. I una cosa no ha de treure l’altra, naturalment. 

Cal remarcar, d’entrada, que la definició de l’àmbit nacional és una qüestió metodològica fonamental, ja que estableix quin és l’àmbit d’estudi preferent de la cultura catalana. Una premissa bàsica per a tota recerca científica o analítica que ens proposem. I que va més enllà de les ciències humanes i socials, ja que afecta el conjunt dels coneixements (cultura científica inclosa). Així mateix, defineix també un àmbit polític. Un projecte polític que als anys seixanta i setanta va tenir una acceptació majoritària per part dels partits democràtics catalans oposats a la dictadura franquista. Un projecte que es va sacrificar durant l’anomenada «transició política» postfranquista, a causa de l’oposició suscitada pels poders fàctics espanyols. 

La base de la seva proposta és de caràcter lingüístic (ja que aplega els territoris de parla catalana), però això no és sinó un resultat de caràcter històric. I d’aquí la gran importància que Fuster concedeix a la història en el conjunt de la seva obra, fins al punt que el podem considerar com un clàssic de la nostra historiografia.

Però l’escriptor, l’intel·lectual, Joan Fuster no és reduïble «només» a aquesta aportació teòrica tan transcendent. La seva obra més específicament «literària» és també importantíssima. És un dels nostres assagistes més brillants i sòlids. Estem, doncs, davant d’un clàssic de la literatura catalana contemporània. I els clàssics es defensen sols. Però, atenció! Cal facilitar que puguin ser llegits per tal que aquesta condició de clàssics pugui ser constatada pels lectors. I cal llegir-los, naturalment.