Hi ha un sentiment d’involució històrica, de pèrdua de conquestes socials. Sentiment que es cris-tal·litza en l’auge de l’extrema dreta i la dreta extrema. Resultaria injust atribuir tot el retrocés en l’àmbit social, econòmic i polític a una sola ideologia. Crec que els passos endarrere són un problema de tots, tot i això, hi ha qui té una major responsabilitat i qui, per deixar-se portar o per pura indolèn-cia, es senten excusats de culpa i també la tenen, la tenim. La involució no és només política, també ho és econòmica i social. La involució política es visualitza en la manca d’acords en les polítiques anomenades d’Estat: no hi ha una llei d’Educació consensuada i duradora que permeti una política educativa a llarg termini; no hi ha acord en les polítiques de salut, habitatge, igualtat o laborals. L’ú-nic en què sembla haver-hi un pacte és en la protecció de la monarquia i en la defensa.

Respecte a la involució econòmica, cal incidir en la pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de les persones assalariades o autònomes. Sigui per les crisis, per la inflació o pel canvi tecnològic, l’empobriment d’uns tants i l’enriquiment d’uns pocs és evident. Algun expert en economia ho denomina inflació de l’avidesa, una inflació que s’exemplifica en la pèrdua del 5% del poder adquisitiu dels ciutadans i en l’augment exponencial de beneficis de les grans empreses. Les ajudes socials alleugen fins a cert punt les deficiències de la desigualtat. Les polítiques socials solen trobar un obstacle evi-dent en la burocràcia. Els tràmits digitals exclouen la majoria de ciutadans que necessiten protecció social. Només cal demanar al lector que sol·liciti una cita prèvia o faci alguna gestió telemàtica per comprovar per si mateix la complicació que implica fer aquests tràmits. A priori, la paraula política hauria d’evocar i convocar al diàleg, al consens, a l’acord, al debat.

Si dediquem part del nostre temps a informar-nos sobre l’actualitat política, les paraules amb les quals adjectivarem aquesta activitat essencial seran enfrontament, desacord, insult, acusació, ximple-ries, fake news o, sense eufemisme: mentides. Convertir-ho en un factor de divisió de la societat ens converteix en una societat tancada, enfrontada i poc plural. La divisió en dretes i esquerres es converteix en una manca de política. En aquest país, sabem que la política de bàndols ocasiona cops d’Estat, guerres civils, magnicidis i fins i tot revolucions i auge dels extremismes.

En el nostre present, l’auge de l’extrema dreta i la dreta extrema és un fantasma que s’estén per Europa, els Estats Units i altres nacions sotmeses per dictadures que es mantenen pels interessos inconfessables de l’economia de l’avidesa.

Observar la realitat i informar-ne sobre ella és la tasca principal del periodisme. Els mitjans de comunicació tenen propietaris i les línies editorials dels mitjans solen respondre als interessos dels consells d’administració i dels accionistes dels mateixos. El deteriorament de la pràctica del periodisme el van evidenciar Noam Chomsky i Edward S. Herman quan van escriure «Els guardians de la llibertat» (llibre publicat en espanyol el 1990), on denunciaven com a través de la premsa, la ràdio i la televisió es construeix la veritat oficial, es manipulen dades perquè puguin ser interpretades de manera que afavoreixin els interessos dels poderosos. Repeteixo, els mitjans de comunicació tenen propietaris, consells d’administració i accionistes, davants d’aquesta realitat hem de preguntar-nos: De debò és lliure la premsa a les nostres societats desenvolupades i democràtiques?

Per què ningú creu en els fets i s’accepten les mentides com a veritats?

Manipular les emocions, creure que és veritat el que desmenteixen els fets és una responsabilitat del periodisme i de la política per crear les condicions perquè les mentides i les falsedats proliferin. Ni l’exercici del periodisme és del tot lliure, ni la política tampoc ho és, d’aquí, una de les causes que les nostres societats desenvolupades i democràtiques siguin cada vegada més desiguals i menys lliures.

Intentaré, mitjançant l’exemple del viscut, opinar i respondre a la raó per la qual vivim un temps d’involució.
El passat 28 de maig vaig ser membre d’una taula electoral. Durant aquelles catorze hores vaig poder observar el comportament dels votants, dels interventors i apoderats dels partits. Vaig observar que molts ciutadans desconeixien a quina taula electoral havien de votar. La convocatòria que els havia arribat per correu postal als seus domicilis, en la qual s’indicava la seu electoral i la taula que els cor-responia, no era un document que portessin amb si la majoria dels votants. Quan l’elector es plantava davant de la nostra taula i ens lliurava la seva identificació, comprovàvem si el seu nom constava a la nostra llista electoral, sovint no era així, per això, vam decidir preguntar al ciutadà si vivia al centre de la població o en una urbanització, aquesta pregunta prèvia va facilitar dirigir el votant a la seva taula o col·legi electoral i, si era a la nostra taula, permetre-li exercir el seu dret a vot segons dictava el «Manual d’instruccions per a les persones que integren les Taules electorals».
Dels interventors i apoderats dels partits, vam tenir la sort que no van intervenir ni es van comunicar amb la nostra taula. De tant en tant, miraven la cabina i comprovaven que les paperetes i els sobres estiguessin al seu lloc; aquestes inspeccions van ser visuals i cap d’aquests representants va manipular res ni es va dirigir a la nostra taula amb cap queixa. Tot es va desenvolupar segons l’estipulat al “manual d’instruccions”. Tots vam complir amb la nostra obligació.

Quan es va tancar el col·legi electoral i vam començar el recompte, els representants dels partits anaven apuntant els vots que anàvem enunciant en veu alta. A la nostra llista electoral hi havia inscrites 514 persones amb dret a vot, dret que només van exercir 278 votants.

L’ambient de la sala, les rotllanes dels representants dels partits, la comunicació no verbal i la verbal convidaven a observar amb atenció el comportament dels polítics o aspirants a això. Hi havia molta diferència entre els representants polítics que havien tingut un càrrec públic i els que no. Els nous en aquestes lluites observaven amb atenció el moviment a les taules, caminaven en cercle i s’acostaven als veterans per compartir impressions. A mesura que passava la tarda, l’afluència de votants disminuïa i el nerviosisme dels interventors i apoderats augmentava. 

Desconec el procediment mental que em va portar a recitar-me a mi mateix una frase del filòsof José María Valverde: «Fer i estar, abans que dir». En el meu silenci, mentalment dirigia el meu  pensament als polítics en general: diuen molt, no fan prou. Sempre estan allà on poden figurar i rares vegades apareixen en els llocs on poden escoltar les preocupacions de la gent: Fer polítiques que solucionin els problemes reals! Menys proclames i més acció! Aquestes eren les paraules que fluïen pel meu pensament.

Segons el meu entendre, els polítics semblen allunyats del sentiment de la gent. Saben que els electors, en la seva majoria, no han llegit els programes electorals, i en unes eleccions municipals, depenent del nombre de població, es vota més pel coneixement de la persona que per la ideologia del candidat. Sovint, els programes electorals no es compleixen. Sembla que aquestes promeses incom-plertes no afectin els partits, oi?

El 28 de maig va ser un bon observatori, em va ajudar a entendre per què l’abstenció és la representació més votada en unes eleccions. Aquesta abstenció manifesta hauria de ser una preocupació important per qualsevol demòcrata. La desafecció sovint és el preludi de les iniciatives populistes i, fins i tot, es converteix en un argument per a aquells que aprofiten el descontentament popular per soscavar els fonaments democràtics. Potser aquest síndrome abstencionista té el seu origen en els estrategs dels partits que ignoren o desconeixen el perfil dels votants a qui dirigeixen, o potser és un símptoma més preocupant: no coneixen el poble al qual demanen el vot, ignoren detalladament les seves neces-sitats i com aconseguir que la ciutadania d’aquest país participi de manera activa en la política, que és la ciència que tracta del govern i l’organització de les societats humanes. O potser, simplement a les cúpules dels partits polítics només els interessa el nostre vot, però no la nostra participació.

A causa dels resultats de les eleccions, el President del Govern ha convocat eleccions generals per al proper 23 de juliol. Durant els dies transcorreguts, les desqualificacions, els insults personals, el posicionament dels mitjans de comunicació, és a dir, la guerra mediàtica, no ajuden a la ciutadania a tenir una idea clara de què ofereixen tant uns com altres per la governabilitat i l’organització d’aquest país. A través del diàleg i el debat, s’hauria de facilitar la comprensió de les propostes per part de la població.

Aprendre a escoltar! A aquest saber escoltar es va referir el jove alcalde electe de Portbou el passat 29 de maig. Aquest aprenentatge continu el va adquirir al bar on treballa mentre continua els seus estudis de Dret. Gael Rodríguez és, als seus 19 anys, l’alcalde electe més jove d’Espanya. Possible-ment, aquells que no han après a escoltar i analitzar sense dogmatismes el resultat electoral siguin els contertulians mediàtics i els periodistes creadors d’opinió que segueixen fidelment les consignes que els dicten. Cal afegir que en el periodisme i en la política hi ha persones honrades, persones que pateixen el descrèdit que altres generen amb les seves formes de procedir.

Per què s’actua així?

En el encreuament d’opinions vaig sentir una que em va cridar l’atenció. Va ser molt directa i no va ser rebatuda, fins i tot es va recollir com a quelcom natural: on s’havia de col·locar els polítics que es quedaven sense feina? En la resposta a aquesta pregunta rau el greu problema de la política quan se la considera una feina, una professió, i si és així, el professional de la política es juga la seva ocupació i el seu partit-patró pot castigar-lo sense donar-li feina o esborrant-lo de la llista en la qual pot ser elegit. El partit-patró i ocupador es garanteix que el càrrec electe defensi la disciplina del vot i els interessos del partit més que l’interès del bé comú o el seu propi bé moral. Viure de la política no és la millor manera de fer-la.