Feia dies que donava voltes a aquesta tribuna. Partia d’una idea clara: no volia opinar sobre política, més aviat i per ser exactes, sobre la campanya electoral i totes les seves repercussions, mentides i falses promeses, sabent que la majoria dels programes electorals, un cop passades les votacions, seran paper mullat, és a dir, promeses incomplertes que seran oportunament exposades a la propera legislatura o, depenent de la urgència de l’actualitat, simplement cauran en l’oblit. Sort que no volia opinar de la campanya electoral!

Sobre el nostre present escriuran i debatran els historiadors d’avui i els del futur, potser ho faran sense aixecar murs infranquejables entre la història professional, el periodisme i la literatura. Sigui com sigui, el relat històric i les diferents disciplines i eines que s’utilitzen per compondre’l seran utilitzats pels historiadors professionals, arqueòlegs, antropòlegs, biòlegs, arxivers i historiadors aficionats per explicar com vivim. Les cròniques necessitaran el periodisme i la literatura per narrar per què vivim tal com ho fem.

Un periodista, quan escrigui una crònica, per posar un exemple, buscarà la documentació en els arxius públics i privats, buscarà en diferents publicacions les informacions que li puguin ser útils, utilitzarà anuaris i publicacions oficials per construir la documentació que l’ajudarà a enregistrar algunes entrevistes amb els protagonistes dels fets narrats a la crònica. Enumerats els passos, el text periodístic s’assembla en la seva confecció a la feina d’investigació de l’historiador. No obstant això, tot i que el procediment sigui similar, el resultat es presentarà de forma diferent. Aquesta forma, segons el filòsof i historiador Krzystof Pomian, es resumeix així: «Un historiador, com a historiador, no pot afirmar res més que allò que pot provar». Hi vull afegir, per la meva part, que el periodista hauria de publicar tot allò que pot provar, cosa que no sempre passa.

He llegit, com a documentació literària, un interessant article de Claudio Magris, publicat a la Revista de Occidente, de setembre de 1999, en el qual el professor de la Universitat de Trieste i escriptor argumenta que la literatura és el revers de la història: «la literatura apareix com una ferida o cicatriu de la història...».

Aquesta cita treta de context necessita una argumentació: si llegim o veiem un documental sobre la invasió alemanya de la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, l’historiador anirà més enllà d’una simplificació del que va succeir i aportarà dades que ens ajudaran a tenir una visió completa, buscarà, per exemple, que el 23 d’agost de 1939 Joachim von Ribbentrop i Viacheslav Molotov signaven un pacte de no agressió entre el Tercer Reich i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Explicarà la ruptura del pacte quan es va iniciar l’Operació Barbarroja. L’ofensiva de les tropes alemanyes i els seus aliats es va iniciar el 22 de juliol de 1941. Els exèrcits del Tercer Reich van envair la Rússia europea. Les potències de l’Eix van obtenir, en aquell temps, una victòria tàctica. L’Exèrcit Roig va rebutjar l’atac i els soviètics van aconseguir una victòria estratègica. El cost humà d’aquella operació va ser, per als invasors de 182.608 morts, 35.439 desapareguts i 621.308 ferits, és a dir, un total de baixes de 839.355 persones. Els soviètics van patir 3.137.673 morts, 1.336.147 ferits, és a dir, un total de baixes de 4.473.820 persones. L’estadística d’aquest cost humà és freda; la visió de periodistes, documentalistes i escriptors va ser diferent.

Si es llegeix el llibre Vida i destí de Vassili Grossman, els números tenen el nom del patiment de la població civil i dels soldats, i a més del nom, tenen el seu sentir, les seves històries particulars que juntes componen el paisatge de Stalingrad. L’escriptor i periodista relata la història abans i durant la batalla de personatges de carn i ossos, persones anònimes per als annals de la història, però persones que van combatre, morir i patir en la ferotge guerra. L’historiador provarà amb dades i estadístiques i informes dels alts comandaments alemanys o soviètics l’estratègia militar, donarà el nom dels generals vencedors i vençuts, però no relatarà la història quotidiana dels contendents, aquesta narració l’ha escrita la literatura o el periodisme.

Un altre exemple, encara més cruel, és el de Jorge Semprún, a La escritura o la vida o a Viviré con su nombre, morirá con el mío. En ambdues novel·les és la vida la que crea la narració fins a convertir-la en una veritat existencial. El jo del narrador fragmenta la vida al camp de concentració de Buchenwald, un camp d’extermini a Weimar, la ciutat de Goethe.

L’historiador es preguntarà i respondrà per què l’Alemanya de la República de Weimar, probablement el país més ric culturalment d’Europa en aquella època, va abraçar el nazisme.

El periodista podrà buscar les similituds entre aquell temps i el nostre present, en què l’extrema dreta ressorgeix amb les mateixes consignes que van propiciar les dictadures de les dècades dels anys vint i trenta del segle passat.

I la literatura plantejarà la reconstrucció impossible d’una biografia d’un personatge i el seu destí. No podrà arrabassar-li l’existència, però sí que evocarà la vida del personatge i el seu significat.

Crec que quan llegim relats d’escriptors que han viscut les experiències de l’exili i la presó o han lluitat en el camp de batalla, tenim fragments del que va succeir, però, sent només una part, la visió literària complementa el relat històric. Mentre escric, penso en la contribució dels poetes a la història, les seves vivències marcades per l’odi i les armes. Em venen al cap Wilfred Owen, Miguel Hernández i Bertolt Brecht. Owen va morir al camp de batalla durant la Primera Guerra Mundial. En un dels seus poemes, titulat «Dulce et Decorum Est», va deixar constància de l’horror:

«¡Gas! ¡Gas! ¡Rápido chicos! —un éxtasis de 
[torpeza
poniéndose las toscas máscaras justo a tiempo;
pero alguien seguía gritando a voz en cuello y 
[tropezando,
y debatiéndose como un hombre entre fuego 
[o lejía—.
Borroso a través de los vidrios nublados y 
[gruesa luz verde,
como bajo un mar verde, lo vi ahogándose.»

Miguel Hernández no va morir al camp de batalla, va morir a la presó. El van condemnar per ser poeta i no el van afusellar ni enterrar en una fossa comuna, perquè els vencedors de la Guerra Civil havien assassinat Federico García Lorca. A Miguel Hernández el van condemnar a mort, no es va complir la sentència, el van deixar morir a la presó d’Alacant. El poeta d’Oriola va escriure:

«Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.»
L’esperança de l’amor davant de tant d’odi, la imposició de la vida quan l’amenaça de la mort és imminent i la certesa que:
«Tristes guerras
si no es amor la empresa
Tristes, tristes
Tristes armas
si no son las palabras
Tristes, tristes
Tristes hombres
si no mueren de amores
Tristes, tristes»

Del poeta i dramaturg alemany Bertolt Brecht coneixem, Madre Coraje, un al·legat antibèl·lic. En la seva poesia escrita durant l’exili (va fugir de l’Alemanya nazi el 1933) va anticipar la catàstrofe:

«La guerra que vindrà
no és la primera. Hi va haver
altres guerres.
Al final de l’última
hi va haver vencedors i vençuts.
Entre els vençuts, el poble planer
passava fam. Entre els vencedors
el poble planer també la passava.»

Rellegeixo el que he escrit. El testimoni literari, ja sigui en forma de novel·la o de poesia, l’he centrat en l’expressió màxima de la crueltat humana, la guerra.

En la premsa escrita del passat cap de setmana s’hi llegien articles sobre la reunió del G-7 a la ciutat japonesa d’Hiroshima, sobre les diferents campanyes per a les eleccions municipals i autonòmiques i un sense fi d’informacions en els diferents gèneres periodístics: reportatges, entrevistes, articles d’opinió, cròniques esportives, culturals i informacions econòmiques i socials componien el corpus dels diaris. Quan les informacions publicades del passat diumenge 21 de maig siguin llegides i estudiades pels historiadors, aquests hauran de provar els seus arguments disseccionant la ideologia dels mitjans, ja que les mateixes notícies en un diari o un altre tenen un enfocament tan contraposat que no sembla que s’estigui informant de la mateixa notícia.

Escullo les dues informacions prioritàries en la composició de les diferents portades. La reunió del G-7 i la guerra a Ucraïna s’entrellacen en trobar-se el president ucraïnès, Zelenski, a la ciutat japonesa on ha demanat suport als països aliats i ha buscat persuadir els països no aliats com el Brasil i l’Índia, entre d’altres. Associada a la notícia de la reunió del grup dels països més rics del món i a la invasió russa d’Ucraïna, s’informava de la presa de Bakhmut pels mercenaris del grup Wagner. El president d’Ucraïna desmenteix l’afirmació dels mercenaris russos, però afegí: «Bakhmut està en els nostres cors, ho han destruït tot».

L’altra notícia destacada, la referent a la campanya electoral, té en una afirmació del diari digital InfoLibre el seu millor resum: «La intransigència moral s’apodera del debat polític i agreuja el deteriorament de la democràcia espanyola».     

L’historiador utilitzarà les diferents fonts, buscarà als arxius de la cimera, i en el disseny de la campanya electoral el que pugui provar per donar un valor científic al succeït.

La literatura farà ressò d’ambdós esdeveniments. Probablement, en alguna novel·la es parlarà d’aquesta època com el temps en què tot va canviar de manera accelerada. S’escriurà des de l’òptica distòpica o de l’esperança, però sense cap mena de dubte, aquest temps que vivim es reflectirà literàriament i aquesta escriptura confirmarà que l’home, a més d’obeir els qui manen i organitzen la guerra, sap pensar.

L’historiador aficionat, convertit en una veu propera als pobles, escriurà que quan en la reunió del G-7, a la ciutat d’Hiroshima, s’hi parlava de pau, els pobles intuïen que s’estava preparant la guerra.