Any 133 aC. Ja no queda res de Numància. Escipiò Emilià, amb voluntat de traslladar un missatge a altres ciutats rebels, va ordenar incendiar-la i la varen convertir definitivament en un camp de runes. Els supervivents són venuts com a esclaus i el territori que controlava la ciutat és repartit entre les tribus veïnes, col·laboradores de Roma. Escipió continua la campanya amb càstigs als aliats de Numància i en acabar es dirigeix a Roma per celebrar un «triomf». A Roma se li atorga un nou cognom, Numantí, per afegir al d’Africà, aconseguit per haver destruït Cartago uns anys abans. El temps que segueix a la destrucció de Numància no és tranquil a Hispània, ni molt menys. Segueixen els conflictes entre Roma i els hispans. Però tenim poques fonts que ens expliquin amb detall tot el que va passar, degut pricipalment que l’obra de Titus Livi s’ha perdut. 

Destruïdes Cartago, Corint i Numància, Roma esdevé la potència de la Mediterrània, sense competència, els seus dirigents s’enriqueixen i amplien les relacions «clientelars», i la plebs de Roma vota cada cop més sovint candidats que paguin generosament i satisfacin els seus interessos materials. Es manipulen les eleccions comprant els vots, i a partir d’aquell moment per ser candidat calia ser noble però també ric. Amb l’entrada a Roma d’ingents quantitats de botins, esclaus i béns dels territoris conquerits, l’equilibri social i econòmic queda irremeiablement alterat. Veiem el que ens explica Apià d’Hispània després de la caiguda de Numància: «Els romans, com era costum, varen enviar deu senadors a les zones d’Ibèria conquerides recentment, o a les que Escipió o Brutus havien rendit o conquerit per la força, a fi d’organitzar-les per a la pau. Posteriorment, en produir-se altres revoltes, fou elegit general Calpurni Pisó, i darrere d’ell, Servi Galba. Però en produir-se la invasió d’Itàlia pels cimbris i estar Sicília afectada per una gran revolta dels esclaus, Roma va deixar d’enviar exèrcits a Hispània, prou preocupats pel que succeïa als altres fronts. Però varen enviar-hi llegats a fi que dirigissin les operacions de la millor manera que els fos possible». Aquesta píndola està extreta del llibre de Pedro Barceló i dels texts d’Apià. 

L’any 98 aC Titus Didi, un dels dos cònsols, és enviat a Hispània Citerior a combatre els pobles de la Meseta, campanya que es manté durant quatre anys seguits, i aconsegueix estabilitzar l’autoritat de Roma a la vall del Duero, utilitzant conjuntament la perícia militar, la duresa en el tracte i una perfídia comparable a la del malvat Galba, ja que com ell també va massacrar poblacions indefenses, però no es va generar cap altre Viriat que se li enfrontés. Apià ens fa relat de les incursions  de Didi: «Després de l’expulsió del cimbris, va arribar Titus Didi i va donar mort fins a vint mil arevacs. A Termes (Montejo de Tiermes, Sòria), una ciutat gran i sempre insubordinada contra Roma, la va fer traslladar des de la sòlida posició que ocupava fins a la plana i va ordenar que els seus habitants visquessin sense muralles. Va posar setge a Colenda (lloc desconegut avui), la va conquerir al cap de vuit mesos i mig per rendició i va vendre tots els seus habitants, nens i dones inclosos. Prop de Colenda hi havia una altra ciutat, habitada per tribus de celtibers, que Marc Màrius havia assentat allà feia cinc anys amb l’aprovació del Senat, per haver lluitat com a aliats dels romans contra els lusitans. Però la pobresa els havia empès al bandidatge i Didi va prendre la decisió de destruir-los. Per organitzar la matança i enganyar-los, Didi va comunicar al poble que volia repartir el territori de Colenda i els convocà amb aquest objectiu. Quan varen arribar, amb dones i fills, va ordenar els legionaris que evacuessin el campament i va indicar als celtibers que havien de rebre territoris que hi entressin, per fer-ne una llista i registre. Un cop tots dins, Didi els va rodejar amb l’exèrcit i els varen matar a tots. Per aquests fets, els celtibers es varen rebel·lar de nou, amb tota lògica. Però Roma tenia molts recursos i el general Gai Valeri Flac, anomenat cònsol l’any 93 aC, fou enviat contra ells i en va matar vint mil». Aquest és un altre exemple de la perfídia dels enviats de Roma a Hispània, un dels molts motius pels quals els hispans varen lluitar i resistir dos segles contra l’Imperi. En aquesta etapa neixen les arrels de la destrucció de la República, començant amb la marxa sobre Roma del cònsol Luci Corneli Sila i els seus exèrcits, un fet que no s’havia produït mai. Sila, en principi encarregat de restablir l’autoritat del Senat després de la Guerra Social (91-89 aC), dona un cop d’estat el 88 aC i ocupa Roma amb l’exèrcit addicte que havia anat conformant gràcies a la confusió del poder militar i del civil que facilitava l’existència de magistrats que eren alhora generals i polítics i obtenien un comandament militar en les guerres. Aquesta duplicitat constituïa un avantatge polític de primer nivell, donat que el magistrat elevat a cap militar disposava d’immensos recursos, podia fer seva la clientela de les províncies administrades i podia arribar a constituir un risc per a l’estabilitat del sistema. Diu Pedro Barceló: «Aquí rau la tragèdia de la República, la incapacitat dels seus dirigents per erradicar les arrels d’aquesta amenaça. El Senat, ple de desconfiança envers aquells que han demostrat capacitat i mèrits, els combat i perd així l’oportunitat d’integrar-los al sistema de govern. L’elit senatorial s’inhibeix i no resol els problemes existents, abans que córrer el risc que un dels seus membres, dotat amb amples atribucions, pogués convertir-se en l’amo de tots». Dins d’aquest context d’enfrontaments i guerra civil, es produeix la fugida d’Itàlia i l’afluència d’exiliats polítics i altres grups de persones cap a Hispània, que s’instal·len no solament a llocs ja tradicionals com Emporion, Tarraco, Saguntum, Cartago Nova o Gades, sinó també cap a l’interior, a punts de nou creixement urbà com Gracchurris (Alfaro), Iliturgi (Mengíbar), Carteia (San Roque, Cadiz), Corduba, Brutobriga (probablement Extremadura), Valentia, Palma, Pollentia, Baetulo, Ilerda i moltes altres. Apià ens relata aquest període convuls: «Aquests fets són els que vaig trobar dignes d’esmentar de les relacions dels romans amb els ibers com a poble. Posteriorment, quan varen sorgir a Roma dissensions entre Sila i Cinna i la pàtria és va dividir per les guerres civils, Quint Sertori, del partit de Cinna, va revoltar Hispània contra Roma, creà un gran exèrcit i constituí un Senat a imatge del de Roma. A continuació va marxar contra Roma amb atreviment i moral molt alta. Sent com era molt conegut pel seu zel extremat, el Senat, atemorit, va escollir per lluitar contra ell els generals més famosos: Cecili Metel i Gneus Pompeu, cada un amb un exèrcit per lluitar i allunyar Sertori d’Itàlia. Però Sertori fou assassinat per Perpenna, un dels seus, que es va proclamar a si mateix general en el seu lloc. Mort Sila, fou elegit pretor per Ibèria Gai Cèsar, amb poder per fer la guerra amb qui fos necessari. Cèsar va sotmetre per la força tots els pobles ibers revoltats o que no s’havien sotmès a Roma. A alguns dels que es varen sollevar els va sotmetre Octavi Cèsar, el fill de Gai Cèsar, dit també August». I amb aquestes paraules d’Apià acomiadem aquesta píndola.