Temps era temps, agafat de la mà del meu pare, anàvem els dissabtes al matí als Encants de Barcelona, no gaire lluny de casa.

Aquell rebombori de mercaderies, de gent, d’objectes  nous i de segona mà, fins i tot robats o trobats a les escombraries, és força addictiu i, de fet, a hores d’ara, hi continuo anant gairebé sempre que visito la ciutat comtal, al seu nou emplaçament. 

Aquí es va intentar sota la iniciativa d’uns veïns a Castelló Nou, seguit posteriorment de l’empenta d’en Philippe, un visionari emprenedor (acs) fins que les mercaderies de dubtós origen d’alguns comerciants i cert descontrol organitzatiu van fer que l’Ajuntament tanqués les paradetes.

En aquests mercats, la majoria d’objectes no tenen preu i, depenent de la cara de babau que fas, et diuen un preu o un altre i aquí comença la teva capacitat de negociació o regateig i la paciència de tots dos per arribar a una bona entesa.

Això mateix hauria de passar el dia 28M;  cal tenir la mà trencada per tal d’arribar a consensuar un alcalde i un equip de govern si no es disposa de la tan preuada majoria absoluta, per tal de pactar amb partits o persones més o menys afins als teus postulats o la teva campanya, encara que tots sabem que les promeses electorals són... promeses, sense més recorregut en cas d’incompliment que alguna enrabiada postelectoral als mitjans o a les xarxes.

Ja ni parlem quan es fan pactes antinatura amb partits o ideologies antagòniques «per tal de facilitar la governabilitat » o millor dit, per tal d’emplenar-me la butxaca i trair als meus electors i sovint el meu propi partit.
Sovint he parlat de la necessitat de professionalització dels càrrecs electes i de la seva preparació, però no hi ha manera. 

No és de retruc i és una falta de respecte envers la ciutadania trobar candidats a les llistes electorals amb antecedents penals, persones analfabetes, delinqüents, colpistes, sediciosos i d’altres elements bípedes, sense cap mena de preparació ni coneixement del món ni de les entitats que representaran, i que la seva anàlisis psicològica, d’orina o sang donaria sorpreses, i com no, que abans de fer el jurament, ja se sap que es passaren la Constitució per l’arc de Triomf, sense més currículum de «ser amic de», «fulano/a/e de», sense cap experiència professional i fins i tot, haver estat mantingut pels pares fins als 40 anys, i com no, esperar que aquest càrrec, sigui el trampolí per aspirar a les més altes institucions oblidant-me dels veïns que m’han votat.
D’altre banda, s’han de tenir les gònades ben grosses i millor col·locades per incloure a les candidatures assassins, narcotraficants , violadors i altres espècimens? Però què es pot esperar si el mateix govern fa lleis a mida per tal de permetre aquest disbarat i que campin impunement? 

Us imagineu què deu sentir una persona en anar pel carrer i trobar-se cada dia l’assassí del teu pare, familiar, amic o company, i que a sobre es faci un fart de riure a la teva cara? O del violador de la teva filla, mare o dona? 

Us imagineu què pot pensar aquesta persona, militant, simpatitzant o votant dels partits que han fet possible els pactes i el canvi del codi penal? Més de 1.000 reduccions de condemnes a violadors, i 209 ja són al carrer... Sense parlar dels 880 assassinats pels terroristes que ara són homes de pau ficats a les institucions.

Què podem esperar del Pinotxo immobiliari disfressat de President que tenim? Milers d’habitatges socials? És competència seva personal, de l’estat o de les autonomies? On? Per a qui? A quin preu? Qui els construirà? Qui ho pagarà? Per fer ghettos marginals de persones vulnerables o immigrants il·legals? Hi aniràs tu després a viure-hi? Per que no traieu els okupes primer? Quants habitatges socials tenim a la comarca sense aprofitar perquè no hi ha diners per rehabilitar-los? 

Fum, fum , fum... i molta demagògia de cafeteria, sobretot, dels defensors de sistemes obsolets d’altres països que volen implantar el comunisme al nostre país veient la seva ruïna; si tant els agrada, no tenim cap inconvenient que marxin a aquest paradisos socials on poden morir de fam o d’un tret al cap a qualsevol cantonada.

Als països civilitzats, els partits comunistes i contraris a la unitat nacional estan prohibits, però és clar, això només als països civilitzats. 

Personalment, d’ençà de la meva retirada de la política activa al maig del 2019, m’agradaria trobar una candidatura que em defensi dels delinqüents, que defensi la vida, que defensi la propietat privada, que empari els negocis i els llocs de treball, que no escanyi més els empresaris, que compleixi amb la llei d’estrangeria i que les promeses electorals siguin les justes i assumibles a les seves competències.

Jo ho tinc clar... I tu?

I sobretot, aneu a votar, si us plau, pensant en el futur de tots. Va quedar molta gent pel camí, d’un bàndol i de l’altre, per tal que avui poguéssim votar i no que ens quedem a casa ajaguts al sofà. 

Després no ens queixem!