Al matí, quan he obert el correu de la redacció de l’Hora Nova recordant-me que aquesta setmana havia de publicar un article, he pensat que estaria bé que ho fes la intel·ligència artificial que està tant de moda, perquè ara jo estic en un altre món, submergit en la narració de la titànica pujada l’altiplà bolivià espitjant  un Renault 4L que no podia amb la seva ànima. Eren temps en què l’única  intel·ligència, si n’hi havia, era la natural i, en el nostre cas, s’havia mostrat no gaire sobrada, ja que no ens havien informat prèviament si aquell cotxe estava preparat per pujar a tres mil i tants metres d’alçada sobre el nivell del mar.

Ho he hagut de deixar aquí, el deure mana, i allà ha quedat aparcat el quatrellaunes, nom pel qual, amb bastanta propietat, se’l coneixia, i el meu cap ha tornat ràpidament a Llampaies 2023, a escriure aquest article en una tarda ennuvolada, tot esperant que plogui, sense gaire esperança  ja que, amb la pèrdua de la fe, ja no es treuen les imatges de verges i sants a passejar, fent rogatives populars per demanar la desitjada pluja, una variant molt més reposada que l’agitada dansa de la pluja dels indis sioux a les pel·lícules de vaquers de la meva infantesa. Després, si plovia, era que el sant havia fet el miracle, i si no ho feia i seguia sense ploure, és que, pecadors com érem, no ens ho mereixíem i hauríem d’insistir. 

Mentre existia Déu, l’home tenia excusa per tot el que li passés, ja que tot provenia d’ell, tant les coses bones com les dolentes. 

És cert que tu hi tenies la teva part de responsabilitat i, al final, la culpa sempre era totalment teva. De les coses positives, perquè eren un premi a les teves bones accions, i de les desgràcies, perquè eren un càstig conseqüent de les teves malifetes. Des de petit, ja t’ho advertien perquè no busquessis excuses de mal pagador i així, després de fer alguna entremaliadura que t’havia costat una pelada de genolls o un blau a la cuixa, l’àvia, mentre et posava l’alcohol, entre bufada i bufada, et deia que allò era un càstig per haver-te portat malament, perquè «Nostre Senyor te un bastó que pega i no fa remor», i tu no acabaves d’entendre si el no fer remor volia dir que no feia mal o que no feia soroll.  Aquest bastó del refrany moltes vegades es podia fer extensiu al regle o la xasca que tenia el frare de torn, amb què colpejava impunement, els hiperactius, els dislèxics, els distrets, els xerraires i en general els qui no prestaven l’atenció deguda a l’hora de passar el rosari, actuant sempre per delegació divina.

Sembla paradoxal que l’home, que diu que es diferencia de la resta dels animals per ser racional, a les preguntes per a les quals no té resposta s’inventa com a solució Déu. Un Déu que no és universal sinó que cada comunitat té el seu que la protegeix o castiga. Arribant-se en alguns casos al punt que el mateix Déu rep demandes contradictòries de dos dels seus devots.  

No fa gaires dies, per televisió van donar unes imatges quasi paral·leles referents a la guerra d’Ucraïna, en les quals d’una banda els Popes de les esglésies ortodoxes russes i els de les ucraïneses pregaven al mateix Déu per la victòria del seu bàndol. Li devien provocar, en el cas que existís, un problema realment irresoluble, per la qual cosa no li queda més remei que deixar que se segueixin matant mútuament. Potser s’ho mirava com el capità pirata de la cançó d’Espronceda:

 Allá muevan feroz guerra,
Ciegos reyes
Por un palmo más de tierra:
Que yo tengo aquí por mío
Cuanto abarca el mar bravío.
A quien nadie impuso leyes.

En aquest sentit el Jahvé  de l’Antic Testament no tenia problema, ell havia escollit el seu preferit: el poble jueu i, als altres que els donin... Encara que Jahvé era molt seu i, igual que arrasava amb foc les ciutats de Sodoma i Gomorra, per pecadores, condemnava a la diàspora el seu poble escollit per haver adorat falsos ídols a la que ell s’havia despistat una mica parlant amb Abraham. I és que la còlera dels déus és terrible...

No cal parlar de la dels déus olímpics grecs, tan humans en les seves passions, que podien condemnar els homes a penes terribles dignes de la imaginació del Marquès de Sade, com el pobre Prometeu, a qui una àliga se li anava menjant periòdicament el fetge, conforme se li anava reproduint, total, per haver passat el foc als homes, d’amagatotis de Zeus. O Sísif, a qui cada vegada que arribava al cim de la muntanya la pedra li rodolava costa avall, i tornem a començar, així una i altra vegada.

Però malgrat tot, l’home, a mida que es va separant de Déu, se sent més sol, més desprotegit, ja no té excusa ni tenen perdó les seves males accions. Ha d’assumir les conseqüències dels seus actes, i encara que aquesta circumstància el fa indiscutiblement més lliure, també és cert que li provoca tots els dubtes i totes les pors. No sabem gaudir de la llibertat, que en resum vol dir assumir les responsabilitats sobre la teva vida i la de l’entorn sobre el qual actues. 

L’home, que, segons ell mateix pontifica, és l’únic animal racional sobre la terra, és l’únic que està destruint amb plena consciència el seu propi hàbitat i de retruc el de tota l’altra sèrie d’animals que, malgrat no ser racionals, en pateixen les conseqüències. És molt habitual sentir dir amb indiferència la frase: «El món se’n va a la merda», com si la cosa no anés amb nosaltres, i seguir prenent la cervesa.

Arribats a aquest punt, potser sí que la intel·ligència artificial sigui la darrera solució per a la humanitat. En teoria ella no estaria contaminada amb els vicis humans: l’avarícia, l’egoisme, la insolidaritat, l’odi al diferent, el racisme, etc. Encara que si com diu la Bíblia, Déu va crear l’home a imatge i semblança seva, i ja veiem quin ha estat el resultat. La intel·ligència artificial està creada per l’home, també a imatge i semblança seva?  

Sembla ser que no fa gaire temps se li va preguntar a un programa d’intel·ligència artificial quina era la solució per salvar el planeta. La resposta va ser clara i concreta: eliminar el gènere humà. Sembla intel·ligent, la màquina, i a jutjar per com van les coses, sembla que l’home s’afanya a donar-li la raó.

De tota manera, l’esperança s’acaba quan penses que cada màquina o cada programa d’intel·ligència artificial tindrà un home al darrere que serà el seu propietari i que si no li agrada el que diu o el que proposa fer, li fotrà una garrotada i la farà callar com ha fet fins ara amb la nostra intel·ligència natural.  

Per acabar, una notícia que no sé si heu vist, però que diu molt d’on ens ha portat la nostra intel·ligència natural. La publicaven fa un parell de diumenges a les pàgines roses d’economia d’El Paés, i el titular ja era escandalós: «Mi jefe gana 81 veces más que yo». Podem pensar que si la intel·ligència artificial substitueix el màxim directiu de l’empresa,  podrien cobrar més els seus obrers.

Però no em feu cas, això que dic és pura demagògia, ja que no es donarà mai aquesta circumstància, ja que la intel·ligència artificial sempre serà propietat del jefe.