La història universal, i de manera especial la més recent (la dels segles xx i xxi), està molt condicionada per una determinada visió que privilegia uns territoris, col·lectius nacionals i grups socials, en detriment d’altres. Hi ha, doncs, en tots els àmbits, uns «vencedors» i uns «vençuts» que romanen invisibles. La història és, en bona part, resultat d’aquesta situació.

Europa i els EUA hi tenen un protagonisme gairebé absolut, en perjudici d’altres continents sencers com l’Àfrica, Àsia, l’Amèrica Llatina o Oceania. I una cosa similar succeeix en una escala territorial més petita, fins i tot a Europa mateix. Els actuals estats europeus hi tenen una història plenament reconeguda, mentre que les nacions sense estat, com Catalunya i els Països Catalans, no hi són comptades. En el nostre cas, però, el procés d’independència que tingué un punt àlgid el 2017, amb el referèndum del primer d’octubre i amb la proclamació subsegüent d’una República catalana, va fer visible, als ulls del món, l’aspiració política de Catalunya a la llibertat plena. I això també ha tingut el seu efecte en l’explicació històrica del nostre món contemporani, com a mínim entre aquells sectors que, a nivell internacional, pugnen per una història crítica. 

En una visita recent a Lisboa, vaig adquirir un llibre en portuguès que em cridà vivament l’atenció: un diccionari d’invisibilitats (Dicionário da Invisibilidade). L’obra, d’unes sis-centes pàgines, va ser publicada el 2021, amb la coordinació general d’Ana Sofia Palma, José Falcao, Mamadou Ba i Txema Abaigar, i amb la contribució de desenes de col·laboradors. El seu propòsit era de mostrar l’aportació que a la història més recent havien fet «els vençuts», a partir de diferents bio­grafies significatives. S’hi fa una atenció especial a personalitats de continents marginats; a col·lectius negligits com el de les dones; als revolucionaris socials; i a algunes realitats nacionals no reconegudes. De seguida vaig voler veure si hi sortia la causa catalana i efectivament hi era àmpliament representada. Per bé que els noms són adscrits a l’«Estat espanyol», la majoria són identificats com a catalans i fan constar la seva actitud positiva davant la nostra reivindicació nacional.  

Al costat de figures revolucionàries com Andreu Nin, Frederica Montseny, Durruti, Quico Sabaté o Salvador Puig Antich, hi figuren mandataris com Lluís Companys, músics com Lluís Llach, Teresa Rebull o Maria del Mar Bonet, escriptors com Joan Fuster o Mercè Rodoreda i historiadors com Josep Fontana. 

Enllà de reconeixements meritoris com el que acabem d’esmentar, però, cal tenir ben clar que allò que ens farà definitivament visibles a ulls de tothom serà, ras i curt, la nostra independència política nacional.