El 1976 es va publicar el llibre El gen egoista, de l’etòleg britànic Richard Dawkins. Segons l’autor, «el llibre ha de ser llegit quasi com si es tractés de ciència-ficció. El seu objectiu és apel·lar a la imaginació. Però aquesta vegada és ciència. “Més estrany que la ficció” podrà ser o no una frase gastada; serveix, no obstant, per expressar exactament com em sento respecte a la veritat. Som màquines de supervivència, vehicles autòmats programats a cegues amb la finalitat de preservar les egoistes molècules conegudes amb el nom de gens. Aquesta és una realitat que encara m’omple d’astorament. Malgrat que ho sé des de fa anys, em sembla que mai podré acostumar-me totalment a la idea. Una de les meves esperances és aconseguir cert èxit en provocar el mateix astorament en els altres ».

Richard Dawkins és un excel·lent divulgador científic. No obstant, en aquesta tribuna vull unir el seu concepte evolutiu de la biologia amb el meme, denominació que l’autor va acunyar per denominar el gen de les idees o, si ho prefereixen, el transmissor cultural que conforma la nostra manera de ser i estar en el món.

Si l’egoisme genètic ens ajuda a viure i a transmetre els nostres gens a les futures generacions, la nostra espècie no sobreviuria sense els memes. Som éssers socials. Ens necessitem els uns als altres per subsistir i aquesta socialització és la que ens ha donat la capacitat de modelar el planeta a la nostra conveniència, fins a l’extrem de posar en perill la supervivència del mateix planeta.

L’evolució humana o de qualsevol altre ésser viu no només se sustenta en les nostres molècules egoistes, també l’altruisme és una característica que ens ajuda a sobreviure. És habitual entre els cetacis rescatar un membre del grup, i en més d’una ocasió dofins han rescatat humans en perill empentant-los fins a la superfície i cap a terra ferma. No és estrany veure en un documental a una manada d’elefants ajudar-se entre ells si algun membre està en perill; fins i tot, entre els mamífers, la femella sol adoptar al cadell que queda orfe. Aquest altruisme es pot anomenar reciprocitat quan es dona entre espècies diferents i sens dubte és una manera de garantir la supervivència beneficiant-se del suport mutu.

Si el gen egoista és necessari per transmetre la nostra herència genètica, el meme ens permet transmetre la nostra herència cultural, les nostres idees, el nostre pensar i sentir. Contràriament a la idea mercantilista de la vida, la nostra evolució està cimentada a la molècula de la cultura en les seves més variades manifestacions.
L’estratègia evolutivament estable es pot definir com el conjunt d’instruccions preprogramades i inconscients que defineixen un patró de comportament que afectarà els individus i el seu entorn. Així, els que escriuen el relat social utilitzen l’art, la música, l’arquitectura, la ciència, la literatura, la filosofia, la política, per narrar la idea del món i dirigir-la cap als seus interessos. I quan el relat només se sustenta en el poder del diners, és insatisfactori: no es crea una identitat col·lectiva només amb diners. Crear una narració de pertinença a una nació requereix vincles culturals que la sustentin. Desgraciadament, en el meu pensar, quan una identitat necessita la selecció egoista per apel·lar a la unitat de la pàtria i incloure prejudicis racials (no existeixen les races humanes genèticament, tots pertanyem a l’espècie Homo sapiens) i econòmics, els nostres memes s’empobreixen: la nostra transmissió cultural intentarà imposar-se a altres cultures i perdrà amb això el coneixement i enriquiment que suposa la multiculturalitat.

A través del conflicte, mal resolt, s’arriba a la guerra, s’imposa per la força la nostra cultura, el nostre interès. Quan en un període històric determinat s’exerceix la repressió fins a la nàusea i s’imposa el criteri del vençut, el cromosoma social muta i s’imposa el relat inquisitorial de la intransigència.

M’estic embolicant en el meu intent d’explicar com es pot construir un meme cultural que canviï un col·lectiu social, en altres paraules, que una societat tolerant es converteixi en intolerant, una cultura oberta en tancada, l’altruisme en un «salvi’s qui pugui», el progrés en depredació, la pròpia cultura en incultura. I, com m’estic embolicant, utilitzaré l’exemple com a aproximació al que vull expressar.

La política és l’art del possible i perquè aquest art no es converteixi en un impossible és necessari cultivar la nostra memòria buscant a les pàgines de la història un exemple proper de com s’inocula en una cultura la por, la desinformació, la mentida i, sobretot, la desídia i el desinterès que sempre porten la imposició de la llei del més fort, que sempre sol ser el que ostenta el poder.

Des de fa uns anys em dedico a llegir i documentar-me sobre la Guerra Civil, el franquisme i la Transició i les conseqüències de tot plegat, i com afecten la nostra realitat d’avui en dia.

Adjectivar el període de la Guerra Civil i el franquisme, per a mi, només es pot fer definint aquell temps com de destrucció i silenci. Destrucció no només bèl·lica, sinó també tot allò destruït per la repressió posterior a la guerra. Silenci, perquè parlar lliurement suposava la pena de presó, de tortura o mort. La guerra i la posterior repressió encara tenen una empremta visible en el nostre present: tenim morts en fosses comunes, a cunetes i a Cuelgamuros (conegut encara com el Valle de los Caídos) i tot aquest terror s’ha transmès a les successives generacions. En tots aquests anys de democràcia no s’han pogut canviar els gens culturals de la nostra societat: els hereus del temps de destrucció i silenci actuen com ho van fer quan es van imposar per les armes: utilitzen la mentida, traeixen, manipulen les lleis o les deroguen quan no els agraden i d’una manera o una altra imposen el seu criteri i interès. Aquests memes estan impedint que es compleixin els pactes de la Transició per a aquells a qui no se’ls va condemnar pels seus crims ni se’ls van requisar les prebendes que havien usurpat als vençuts.

A veure si afinem el relat.

La Transició no va acabar amb l’estructura franquista de l’Estat. Les quatre dècades llargues de la Constitució no han servit per democratitzar la judicatura, ni les forces armades, ni les entitats econòmiques del país. Aparentment es va canviar tot per no canviar res. Es va crear un relat que va il·lusionar un poble amb ganes de llibertat per seguidament inocular-li el virus del desencant, per anar retallant-li aquestes ganes de llibertat i sotmetre’l.

D’aquell temps de guerra i repressió n’ha quedat la por. Resulta impossible imaginar que a Espanya es produeixin manifestacions o vagues com a França. Som un poble que amnistia la corrupció i la mentida. Si fóssim col·lectivament una ciutadania amb una moral ferma, segurament la dreta d’aquest país s’hauria reconvertit en una dreta democràtica i civilitzada, incapaç de tenir segrestada la renovació del Consell General del Poder Judicial; tindria vergonya de mentir i de manipular a través dels mitjans de comunicació afins amb totes les mentides i manipulacions que es cometen a diari; si fos una dreta centrada i democràtica, no jugarien a calumniar, ni a crispar, i fins i tot, buscarien el bé comú.

Tot l’exposat en aquest últim paràgraf, el lector ho pot corroborar punt per punt constatant la informació i llegint el diari de sessions dels parlaments o contrastant simplement les dades estadístiques en brut, abans que un expert qualsevol  les cuini per publicar-les manipulades seguint l’interès de qui paga les dades o l’enquesta.
Desgraciadament no només és la dreta i la dreta extrema qui menteixen i són corruptes; des de la monarquia esquitxada per escàndols de corrupció i comportaments poc exemplars, fins a les lluites dels partits a l’esquerra del PSOE i el mateix partit socialista, la política a Espanya ha perdut la seva credibilitat i està transmetent a la societat el gen cultural de rebutjar-la, d’aquí que el fastigueig es converteixi en una alta abstenció i per tant sigui la veritable guanyadora de les cites electorals. És una realitat que haurien d’atendre els veritables demòcrates d’aquest país.

La moral de la narrativa d’aquesta història és que es voti a qui històricament han estat i poden tornar a ser els nostres botxins. Aclariment: és la meva opinió personal.

En alguna ocasió he escrit (crec que també en aquesta tribuna) que en els meus cromosomes hi ha cèl·lules cancerígenes totalitàries. Hi són i haig de cuidar molt que no proliferin i em converteixin en un ésser intransigent, masclista, racista, nacionalista, excloent, insolidari, indiferent.

La transmissió cultural d’aquest país és diversa, plurilingüe, cada vegada més multicultural i integrada en una realitat supranacional com la europea. Si assumim aquests memes, probablement crearem una societat més oberta i democràtica, per tant, més justa i menys poruga. Però, perquè tot això circuli pels nostres gens és necessari acceptar de veritat la narrativa d’una realitat canviant.

Vivim a l’albada d’una societat digital i global, de moment, no entesa del tot i més aviat patim les conseqüències d’una globalitat mal gestionada i només basada en l’intercanvi econòmic, sense atendre la transmissió cultural i centrada exclusivament en un enfocament comercial.

Si som capaços de comprendre que la nostra essència està en l’ajuda mútua i en la nostra sociabilitat, sens dubte, serà possible construir un futur comú com a espècie i més important i vital encara, serem capaços d’afrontar la sostenibilitat que el planeta necessita.

Per altra banda, si el gen egoista s’imposa a la reciprocitat i l’altruisme, probablement el temps de destrucció acabarà amb el futur de les noves generacions, a les quals només els quedaré el silenci dels cementiris.