Any 136 aC. Segueix la guerra a Hispània, comandada ara pel cònsol Furi i el seu successor Quint Calpurni Pisó (any 135 aC), sense cap acció positiva per a Roma i amb alguna derrota i el fracàs del nou setge que imposen a Pallantia (Palencia). El prestigi i la combativitat de les legions, després de més de nou anys de guerra infructuosa, estava per terra i Numància seguia desafiant, tot i el desgast sofert. Vista aquella situació, el Senat prengué una decisió que va ser controvertida: nomenar cònsol Escipió Emilià, el destructor de Cartago, amb  l’encàrrec d’acabar definitivament amb la guerra numantina. Pocs reforços se li adjudiquen, ja que una rebel·lió d’esclaus a Sicília ha esgotat les reserves amb edat de reclutament, però, en canvi, rep un important contingent de Numídia sota el comandament del príncep Jugurta, que anys més tard crearà grans dificultats a Roma. Amb Escipió hi ha personatges com Polibi, Publi Rutili Rufus i Semproni, tots ells historiadors. I futurs caps militars com Gai Marius, Gai Semproni Grac i Fabi Màxim (el germà carnal d’Escipió que s’havia enfrontat a Viriat). Escipió arriba a Hispània el 134 aC i el primer que fa és treballar amb les legions per restablir la confiança i impulsar la combativitat. Elimina els luxes, impulsa els entrenaments i restableix la disciplina. Un cop creu que les legions estan a punt, les duu al país dels vacceus a saquejar collites amb la doble finalitat d’omplir les seves reserves i evitar que els numantins les facin seves. Ens explica Apià: «Només arribar, va expulsar tots els mercaders i prostitutes, també els endevinadors i sacrificadors, als quals els soldats, atemorits per les derrotes sofertes, consultaven contínuament. Va ordenar que es venguessin tots els carros i les bèsties de tir. Va limitar l’alimentació a carn bullida o a l’ast. Prohibí els llits i ell mateix va dormir sobre unes herbes. Impedí que cavalquessin les mules, dient que “Què es pot esperar a la guerra d’un home que no és capaç de caminar?”.  I d’aquesta manera va retornar la disciplina a tot el conjunt i els va acostumar que el respectessin i el temessin, mostrant-se com de difícil accés, parc a atorgar favors. Però, tot i així, no va gosar iniciar els combats fins que els va exercitar amb molt treball; els feia construir un campament i destruir-lo a continuació, fer trinxeres i tornar a omplir-les, construir murs i tirar-los a terra, inspeccionant-ho tot personalment, del matí fins a la posta de sol. Un cop va calcular que ja tenia l’exèrcit a punt, obedient a les seves ordres i amb capacitat de suportar el treball, va traslladar el campament a Numància. Però no va dur a terme cap intent, perquè encara estudiava la seva manera de fer la guerra, el moment favorable i quins podien ser els seus plans». Escipió comença el setge distribuint les tropes en dos campaments sòlidament fortificats, un al nord (Castillejo), l’altre al sud (Peña Redonda), comandats un per ell mateix i l’altre pel seu germà Màxim. No respon a les provocacions dels numantins i encercla cada cop més durament la ciutat, apostant per guanyar temps i vèncer per esgotament i gana els numantins. Tal com havia fet al setge de Cartago, construeix un mur de circumval·lació de quatre metres d’alçada, que dobla els «vint-i-quatre estadis que fa Numància» (Apià), afegeix cinc nous campaments, més petits que els principals, i tot el conjunt el dissenya molt ben comunicat. Fa instal·lar un sistema d’alarma amb senyals òptiques, un drap vermell de dia, foc de nit, per prevenir atacs nocturns. I per acabar, afegeix centenars de torres de fusta amb els sistemes d’assalt. Apià ho descriu així: «Escipió no feia cap cas dels numantins, que sovint sortien de la ciutat i el provocaven a lluitar, perquè considerava millor encerclar-los i reduir-los per la gana que lluitar amb homes desesperats. Un cop construïts els set forts, va escriure cartes a totes les tribus aliades de Roma ordenant que enviessin les tropes que els indicava. El riu Duero fluïa al llarg de les fortificacions i era de molta utilitat als numantins per transportar menjar i per entrar i sortir de la ciutat, navegant en petits bots o bussejant. Vist això, Escipió, com que el riu era ample i impetuós i no podia unir les dues ribes, va fer construir dues torres, una a cada costat i des de cada una va penjar amb cordes grans peces de fusta en les quals hi havia clavat claus i espases: en xocar entre elles per causa del corrent, no permetien que passes ningú». Els numantins, en no veure sortida, decideixen negociar amb Escipió, però no aconsegueixen resultats. Ho explica Apià: «Els numantins, impulsats per la gana , varen enviar cinc homes a Escipió per saber si els tractaria amb moderació en cas de rendir-se voluntàriament. Avar, el cap, va parlar solemnement amb Escipió del comportament i el valor dels numantins, afirmant que no havien comès cap acte reprotxable, sinó que estaven lluitant per salvar les vides dels fills i esposes i la llibertat de la pàtria. I li digué que seria digne d’ell (Escipió), posseïdor de gran virtut, que es mostrés generós amb aquell poble ple d’ànim i valor i que els oferís condicions humanes que fossin capaços d’assumir. Escipió, que coneixia la situació interna de la ciutat pels presoners, es va limitar a dir que s’havien de posar a les seves mans, junt amb les armes i fer entrega de la ciutat. En conèixer la resposta, els numantins, ja de per si d’esperit salvatge degut a la seva llibertat absoluta i a la manca de costum de rebre ordres de ningú, enutjats per les desgràcies sofertes, varen matar Avar i els cinc ambaixadors, pensant que potser havien negociat amb Escipió sobre la seva seguretat personal». Apià relata els dies finals: «En mancar de tot allò comestible, sense blat ni herba, varen començar a llepar pells bullides; un cop faltaren les pells, menjaren carn humana cuita. Cap misèria va faltar. Es tornaren salvatges d’esperit a causa de la manca d’aliments i semblants a feres».

Una sortida desesperada d’un grup d’assetjats és abatuda per la immensa superioritat dels romans. I passats quinze mesos de penalitats, els numantins accepten la rendició incondicional, i obtenen d’Escipió dos dies per entregar-se, un cop deposades les armes. Una part de la població escull morir voluntàriament. «En primer lloc es varen treure la vida aquells que ho desitjaven, cada un d’una manera. Els que quedaven varen anar al lloc designat, constituint un espectacle terrible i prodigiós, amb els cossos bruts, plens de porqueria, amb ungles crescudes, coberts de pèl i fent una pudor fètida; les robes que els cobrien estaven igualment ronyoses i no feien menys pudor que ells mateixos. Per aquest aspecte semblaven dignes de compassió als romans, però mantenien la mirada temible i mostraven la còlera, el dolor, la fatiga i la consciència d’haver-se devorat entre ells». Quan les legions entren a la ciutat, el panorama és desolador: cadàvers i destrucció. Però Escipió creu que no és prou i amb voluntat de traslladar un missatge a altres ciutats rebels, ordena incendiar Numància, que es converteix definitivament en un camp de ruïnes. Els supervivents són venuts com a esclaus i el territori que controlava Numància és repartit entre les tribus veïnes col·laboradores de Roma. Escipió continua la campanya amb càstigs als aliats de Numància i, en acabar, es dirigeix a Roma per celebrar el «triomf». Allà se li atorga un nou cognom, Numantí, que afegeix al d’Africà, obtingut per haver destruït Cartago. n