Ben segur que la caterva  de ninis i la generació de vidre que ara està pujant no sabrà de que parlo, però molts dels que provenim del baby boom dels 60-70 s’identificaran amb les meves reflexions o pensaments en veu alta d’aquesta edició.

Paraules com ecologisme, transició ecològica, reciclatge, aprofitament energètic o de recursos, encara que no ho sembli, no han estat inventades pels quatre il·luminats i fills de la gran... Agenda 2030 que ens desgovernen, sinó que ja fa temps que les famílies modestes (ara en diuen vulnerables) coneixíem.

Moltes de les nostres mares,  abans de l’aparició dels bolquers industrials que tantes al·lèrgies provoquen als nadons i residus prou contaminants, ens embolicaven en gases de cotó que es rentaven i sense que l’ecologisme actual, voraç i histèric, ho digués, s’estenien al sol i al vent, ja que no hi havia gaires assecadores; canalons dominicals cuinats amb la carn excedent d’altres àpats, passar la roba entre germans,  ratllar el pa dur d’altres dies i d’altres solucions casolanes, moltes fruit de la necessitat, com diu la dita, «la fam aguditza l’enginy».

Recordo que passades les diades dels Reis (que fins i tot els més republicans de soca-rel celebren) em dedicava a anar per tota l’escala de l’edifici on vivia, per tal de «fer el favor» als veïns de recollir les seves ampolles de vidre de cava i les caixes de cartró dels embolcalls dels regals i diaris per vendre-ho tot plegat al drapaire del carrer Entença de Barcelona.

Amb més enyorança recordo com els vailets que practicàvem atletisme a la pista del FC Barcelona (el que es ara el Miniestadi) podíem anar al Camp Nou a veure els entrenaments del Dream Team  i d’amagat recollíem les ampolles de vidre que encara hi havia a les graderies per després vendre-les als primers supermercats de la travessera de les Corts.

Aquestes monedes que guanyàvem, de 20 a 50 pessetes (0,12 a 0,30 € per als nouvinguts al món), ens permetien anar a la sessió doble no numerada i contínua del desaparegut Cinema Provença, comprar i intercanviar  TBOs, els primers còmics o cromos al mercat de Sant Antoni dels diumenges, ja que l’economia familiar no permetia gaires extres.

A la meva arribada a Roses, aquest esperit reciclador i recaptatori va continuar un temps amb el drapaire de la Riera Ginjolers, el senyor Puig, si no recordo malament, fins que el seu estat de salut el va retirar.
Ara, tots tenim a la vora punts de reciclatge, deixalleries (encara que com la de Roses, la senyalització brilla per la seva absència) i fa patxoca veure com es gasten els nostres calers en díptics, publicitats als mitjans i campanyes per tal de conscienciar-nos que hem de reciclar...

Tothom disposa d’una cuina de 100 metres quadrats per tal de tenir cinc tipus de contenidors dins de casa per separar-ho tot, oi que sí? Ah, no, que això nomes ho tenen els ben pagats que ens obliguen a reciclar pel bé de l’ecologisme, mentre per fer 100 km de Toledo a Madrizz van en Falcon o d’altres que porten un seguici d’escoltes cada vegada que van al bany, com si algú estigués interessat a fer cap atemptat contra la seva insulsa persona.

Aquests que només es miren el melic tot promulgant l’Agenda 2030 que ens portarà a la ruïna econòmica i social, potser seria una mica adient que es donessin un tomb per Europa.

No fa gaire, vaig veure una màquina miraculosa a un supermercat del sud d’Alemanya; resulta que li fots per un forat llaunes, ampolles de plàstic o de vidre ( porten un codi de barres)  i al cap d’uns segons, per una escletxa que s’il·luminava, t’imprimeix un tiquet que pots descanviar al mateix supermercat, i si la teva compra és més petita, et reemborsen els calers...

Aquí, com que som dels països més rics del món (només hem de veure l’exèrcit de polítics, alts càrrecs, inútils, meretrius, festes blanques i 18 desgoverns amb les seves flotes de vehicles oficials), ho separem tot, ho portem a la deixalleria o al contenidor de torn, tot gratis, per tal que l’empresa concessionària vengui el resultat del nostre esforç i dedicació a les indústries pertinents, amb dos pebrots.

Ara es promou la instal·lació de plaques solars i fotovoltaiques, que la seva rendibilitat i rendiment es més que dubtosa, i ens oblidem del malbaratament que fem a diari, i com no, de desaprofitar l’aigua de pluja dels nostres teulats, l’enverinament dels aqüífers i haver desmantellat alguns pantans franquistes.

Sense fer gaire rebombori de la paga del 18 de juliol i de l’extra de Nadal (amagades sota l’eufemisme de paga d’estiu i d’hivern, que va instaurar el Tito Paco, no el Berni) que tots els podemites, cupaires, socialistes, republicans i comunistes de cafeteria cobren sense renunciar, potser cal fer «memòria històrica real» que si avui ens dutxem (qui ho fa, és clar) i obrim l’aixeta, és perquè fa temps es varen desenvolupar una sèrie de  plans hidrològics a totes les conques per tal d’abastir les poblacions i els conreus.

Ara, previ a les eleccions, és clar , la vicepresidenta i menistra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Mare de Déu Senyor, no vull veure la targeta de visita...) ha tramitat a corre-cuita el nou Pla Hidrològic del 3r Cicle per portar a bon terme la gestió hidrològica de l’aigua... Així que ben aviat les granotes portaran cantimplora i ens haurem de rentar amb sifó, a la vista dels resultats de cada norma o llei que aproven aquesta piara d’il·luminats, il·luminades o il·luminidos, sense fer gaire esment de les plantes dessalinitzadores o aprofitament pluvial.

Esperem que l’anomenada intel·ligència artificial, els ordinadors quàntics i les properes urnes ens donin un cop de mà i ens lliurin d’aquest mal...Amén.