Son les sis del matí. Sona el despertador. Encenc la ràdio i en el magazín de l’emissora avancen l’escaleta del programa. El 21 de març, el guió es va centrar bàsicament en la moció de censura que va presentar Ramón Tamames, de la mà de Vox. Aquest dia també era el Dia Mundial de la Poesia. Fastiguejat de tanta política, em vaig dirigir al prestatge on guardo el tresor de l’antologia comentada de la poesía espanyola de Francisco Rico.

L’antologia inclou des de les jarchas a Carlos Sahagún, l’últim dels poetes que hi figura. Aquests tres toms inclouen com a poesia espanyola les escrites en català, gallec i basc, i exclou la poesia escrita en espanyol per autors llatinoamericans. Tota una lliçó del que és i ha de ser la poesia escrita a Espanya, és a dir, aquella que s’ha escrit per autors nascuts al país, cosa diferent a la poesia escrita en espanyol o castellà.

El dia 22 de març, la mateixa rutina i gairebé la mateixa escaleta del programa radiofònic. Varia en el calendari la dedicació del dia mundial: és el de l’aigua. Per unir poesia i aigua, serveixi el poema de Carlos Sahagún, «En el principio», com a introducció a aquesta tribuna:

«En el principio, el agua  
abrió todas las puertas, echó las campanas al vuelo,  
subió a las torres de la paz».

El primer llibre del poeta és Profecías del agua (1958). I la profecia és que el canvi climàtic ve acompanyat de sequera, de falta d’aigua i, sense ella, els que érem fills de l’aigua: ocells, flors, peixos, arbres. I també nosaltres, els humans, els que malgastem l’aigua i ens erigim en amos i senyors dels recursos de la naturalesa, sense ser-ho. La primera conseqüència de la nostra conducta és que ens autodestruïm quan destruïm la nostra casa comuna.

Tal vegada, ara és el moment de recuperar l’ànima dels homes i dones: la poesia, el seu ensenyament, la seva intuïció en la qual ens revela el sentiment profund de l’èmfasi ferament humà de sentir la vida en tots els temps del verb.

El sentiment predominant en la poesia és l’amor, ho és en les jarchas:

«Vayse meu corachón de mib:    (El meu cor se’m va de mi)
ja Rab, si me tornarad?          (Oh, Déu, potser se’m tornarà)
Tan mal meu doler li-l-habid!  (Tan fort el meu dolor per l’estimat!)
Enfermo yed, cuánd sanarád?».       (Malalt està, quan sanarà?)

I ho és segle a segle, vers a vers, en rima convencional o lliure, l’amor es reitera de mil i una maneres, recurrent sempre i en companyia de la mort, l’altra gran presència poètica, utilitzada tantes vegades per afirmar la vida com un únic vers interminable.

Igual que l’aigua flueix i mai és la mateixa, la poesia no és unànime, com no sol ser-ho res en aquesta vida. Penso: som aigua! I vivim ignorants del que som. Potser és poc poètica una de les conclusions recents de la ciència: «l’aigua és anterior al Sol i l’aigua en els seus diferents estats és present en l’Univers».

No recordo bé qui m’ho va dir, però se’m va quedar gravat a la memòria: la poesia està en la física. Bella manera de conjuminar «el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant observació i raonament, sistemàticament estructurats i dels quals es dedueixen principis i lleis generals amb capacitat predictiva i comprovable experimentalment», que és com defineix, en la seva primera accepció, la paraula ciència al diccionari; quan el diccionari defineix el vocable poesia, en la seva sisena accepció, ho fa de manera més concisa: «idealitat, lirisme, qualitat que suscita un sentiment profund de bellesa...», com correspon al vers. Afegiria al diccionari les paraules de María Zambrano: «… la poesía es todo. Todo, entendamos, en relación con la metafísica; todo en cuanto al conocimiento, todo en cuanto a la realización esencial del hombre. El poeta se basta con hacer poesía para existir...». Crec, sincerament, que la poesia ens revela el coneixement íntim del que som, ens ajuda a transcendir la raó filosòfica: «Filosófico es el preguntar, y poético el hallazgo», va escriure la filòsofa malaguenya. Així, viure en la idea poètica sol ser indagar en el sentiment profund buscant la seva bellesa i és, per a mi:

«Aquesta viva fuente, que deseo,
en este pan de vida yo lo veo.»
(San Juan de la Cruz)

Conjuminar, per part meva, potser en va, poesia i aigua consisteix a submergir-me en un pou de silenci i solitud, convertir l’aigua en ombra per construir en somni l’abundància de l’aigua dolça que ens dona la vida, una aigua sense contaminar, sense risc de transmetre malalties, una aigua en la qual es mira la Lluna per beure amb els seus ulls l’aigua de la font de l’existència.

Quan la paraula i l’aigua que la sustenta se sobreposen al silenci, probablement neixi la protesta. Hi ha tant per què protestar i reivindicar que necessàriament s’imposa que la política deixi d’actuar a les ordres dels mercaders. La noble dedicació al bé comú necessita que en els seus parlaments tremoli el sentiment poètic per sostenir-li el ritme a la vida quotidiana d’una ciutadania que dona l’esquena a l’esperpent (perdó, don Ramón María del Valle-Inclán, per utilitzar aquesta paraula tan seva) com el que ens va brindar la moció de censura dels passats 21 i 22 de març.

La desertificació avança, se signen convenis com el de Nacions Unides de lluita contra la desertificació, però, avui dia, les sequeres amenacen el desenvolupament sostenible del planeta, especialment als països pobres, la qual cosa no exclou que les nacions més desenvolupades no estiguin afectades per les sequeres, per exemple el període sense pluges que estem patint a Catalunya. Sequeres que cada vegada es prolonguen més en el temps: es preveu que a l’any 2050 afectin més de les tres quartes parts de la població mundial. Però, davant aquesta realitat, la concepció mercantilista de la vida sembla ignorar que l’origen i el manteniment de la vida mateixa és l’aigua. La simple i meravellosa molècula H₂O; allí on n’hi ha en abundància i líquida, hi ha vida.
Ho he escrit en un dels paràgrafs anteriors: hi ha aigua a l’Univers. Posem l’evidència científica a l’evolució remuntant-nos a la formació del Sistema Solar: Mercuri, Venus, Mart i la Terra eren mons de pedra, sense aigua. L’aigua va caure del cel al nostre planeta i va inundar una terra seca i rocosa. Així, la pluja, la rosada, l’aire humit i l’aigua que bevem constitueixen un vestigi d’aquell temps remot. Podem mirar des de l’espai, com el planeta blau reclama una tempesta sobre els oceans, els rius, els llacs, els pantans i sobre l’assedegada i desèrtica terra. Una pluja que s’obrirà a un arc de Sant Martí que presagia el Sol, que il·lumina un món natural en les seves múltiples expressions i on l’activitat humana és el factor no sostenible i provocador de la malaltia del planeta.

Imagineu la següent escena: la primavera porta el florir de la vida, el verger dels camps i muntanyes, el renéixer de la vida animal i el verdet dels arbres. L’altra imatge: embussos a les carreteres, el fum d’algunes indústries, l’eixam humà en un dia de rebaixes practicant de manera obsessiva el consum per omplir el nostre buit existencial. Aquesta realitat mercantilista de la societat necessita la poesia de l’aigua per a la seva supervivència.

Abans d’arribar al final poètic, per descomptat, valgui la prosa per recordar que els nostres hàbits de consum propicien l’aparició de nous contaminants en l’aigua: fragàncies, fàrmacs, hormones, cosmètics, productes de neteja domèstica, jardineria i altres substàncies; per tot això, hem de cuidar aquest bé essencial que ens dona la vida, i ser conscients de la seva importància.

Necessitem aprendre i desaprendre dels nostres errors i encerts. Necessitem convertir el temps de la nostra vida en un ensenyament vital per aprendre en la bonança o en l’escassetat i abraçar el món amb afany de canviar-lo, de fer-lo un lloc de recer i escapar de la usura humana tan cega i destructora en la seva pròpia naturalesa. Necessitem la:

«Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica». 
Va escriure Gabriel Celaya que la poesia és una arma carregada de futur, una arma que no pot ser neutral i no pot ser tenebra sinó llum.
Hi ha un poema de Miguel Hernández que en la seva senzillesa m’ajuda a recordar i resumir l’essencial de la meva existència:
«Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor».
Un altre poema més, el que per excel·lència conjumina vida, amor, mort i aigua, és el de les Coplas a la muerte de Don Rodrigo Manrique, del seu fill Jorge Manrique, en un dels seus versos ens ensenya què som i quin és el nostre inevitable destí:
«Nuestras vidas son los ríos
que van a dar a la mar
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros, medianos
y más chicos,
allegados son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos».

Cadascú, volgut i anònim lector, d’aquest vers prengui el que més li quadri. A mi, m’ensenya, em recorda que la nau de la nostra vida naufraga en el mateix mar, que allà la mort a tots ens iguala:

«El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua» (Salvador Espriu).
I per acabar aquesta opinió, utilitzaré un vers de Rilke:
«Perquè el bell no és res més que el començament
del terrible».