Podem començar amb un text d’Apià sobre Numància: «Retorna ara la nostra història a la guerra dels arevacs i numantins, a qui Viriat havia incitat a la revolta. Cecili Metel fou enviat des de Roma contra ells amb un nombrós exèrcit i va sotmetre els arevacs, en caure sobre ells molt ràpidament, mentre estaven ocupats amb la collita. Però encara quedaven Termància i Numància. Numància era de difícil accés, rodejada per dos rius, precipicis i densos boscos. Només hi havia un camí que baixava cap al pla, ple de forats i tanques. Els seus habitants eren excel·lents soldats, tant a peu com a cavall, i en total sumaven uns vuit mil. Tot i ser tan pocs, però molt valents, varen provocar als romans greus problemes. Metel, passat l’hivern, va entregar el comandament a Quint Pompeu, el seu successor, amb un exèrcit de trenta mil soldats i dos mil genets perfectament entrenats». Numància és un símbol d’abnegació i esperit de sacrifici, la seva llegenda la crea la mateixa política de Roma, també perquè els cònsols Pompeu, Lenas, Mancí, Lèpid, Furi i Pisó no aconsegueixen imposar-se a la indòmita ciutat, que els infligeix escandaloses derrotes (extret de Pedro Barceló). A la fase final, a Escipió Emilià i quaranta mil legionaris s’hi enfronten quatre mil guerrers numantins i s’encunya l’expressió «resistència numantina», que descriu que prefereixen morir abans que rendir-se.

A l’inici de les Guerres Numantines, el cònsol és en Quint Cecili Metel «Macedònic», que l’any 142 aC realitza una campanya hispana contra les rebel·lions dels lusons, bel·les, titis i arevacs, tractant d’impedir accions coordinades entre els lusitans i el celtibers. Conquereix Centobriga i Contrebia (Peñalcázar, Botorrita a Saragossa). Només queden Termància (Tiermes) i Numància, ben fortificades i no disposades a rendir-se. Metel desisteix d’atacar frontalment Numància, vol preparar el setge amb calma, no vol fracassar com el seu antecessor Nobilior. Però el Senat a Roma pensa una altra cosa i nomenen el seu successor, Quint Pompeu, cònsol l’any 141, que com ens anticipava Apià, arriba amb trenta mil legionaris i dos mil genets. Pompeu té afany de glòria i, arriscant vides, llança un atac frontal contra les muralles de Numància i pateix una seriosa derrota, i a continuació els arevacs l’assetgen i les legions han de retirar-se. Pensant a recuperar un xic de dignitat, Pompeu es dirigeix a Termància, pensant que allà li resultarà més fàcil, però de nou surt derrotat. La retirada es converteix en un calvari pel territori dominat pels arevacs, fins que aconsegueixen prendre una plaça fortificada, Lagni (ubicació desconeguda avui), i des d’allà surten cap a hivernar. Una campanya molt poc afortunada, però el seu mandat és prorrogat un any més. L’any següent l’objectiu és el mateix, prendre Numància, però havent aprés la lliçó, Pompeu no ataca frontalment i ordena construir un encerclament per tallar els subministres a la ciutat. Les pluges i els continus atacs dels numantins no els permeten acabar les obres i Pompeu ha de retirar-se cap al nord. Molts legionaris estan desmoralitzats després d’haver servit llargs anys lluny de casa, sense relleus, o que quan arriben resulten ser inexperts i massa joves. Vist el panorama, Pompeu decideix amagar el resultat de la campanya iniciant converses de pau amb els numantins, per presentar-ho a Roma com un èxit diplomàtic. Ens explica Apià: «Pompeu, cansat de derrotes, es va retirar per passar l’hivern. Tement ser cridat per passar comptes, va iniciar negociacions d’amagat amb els numantins, per finalitzar la guerra. Els numantins, cansats de veure morir els millors dels seus, que la terra fos poc productiva, l’escassetat d’aliments i de la durada de la guerra, varen enviar missatgers a Pompeu, que els ordenà públicament entregar-se a Roma, que era la manera digna de pactar amb Roma, però en secret els va prometre una altra cosa que pensava fer. Arribats a un acord, Pompeu va exigir ostatges, l’entrega dels presoners i dels desertors. I també va demanar trenta talents de plata. Els numantins ho varen entregar tot, excepte la meitat dels trenta talents, demanant un temps per pagar l’altra meitat. Un cop arribat el nou cònsol, Marc Popil·li, els numantins portaren la resta de plata, però Pompeu, avergonyit i conscient que havia pactat sense el consens de Roma, va negar haver arribar a cap pacte. Els numantins varen poder provar la seva falsedat, gràcies als testimonis que havien estat presents, senadors, prefectes de cavalleria i tribuns militars. Popil·li els envià a tots a judici Roma. I allà, celebrat el judici, el Senat va acordar continuar la guerra». Pedro Barceló opina que aquesta decisió senatorial va ser deguda a la influència del clan dels Cepions i de Metel, l’anterior cònsol, que es volia venjar de Pompeu per haver provocat la seva substitució. Les accions de guerra de Popil·li a Hispània, un cop coneguda la decisió del Senat de continuar la guerra, són igual de desastroses que les del seu antecessor, i ha de tornar a Roma sense cap resultat positiu. El succeeix Gai Hostili Mancí l’any 137 aC, que havia sortit de Roma amb mals auguris i realitza una gestió inclús més nefasta que les dels seus predecessors. Com explica Apià, «Mancí es va enfrontar sovint als numantins i fou derrotat en moltes d’elles; finalment, havent patit moltes baixes, es va retirar al seu campament. Havent corregut la notícia que els càntabres i vacceus arribaven per socórrer els numantins, va passar la nit sencera atemorit, a la fosca, sense encendre cap foc, i va fugir a un descampat amb l’exèrcit». Mancí fuig amb un exèrcit de quaranta mil homes, perseguit per forces inferiors en nombre, que l’assetgen, i perd quasi la meitat dels homes, la resta quden encerclats pels arevacs. Torna a dir-nos Apià: «Arribat el dia i en veure’s encerclat pels numantins, que amenaçaven de matar-los a tots, va consentir signar un pacte sobre una base d’equitat i igualtat entre romans i numantins, i ho va jurar. Però en conèixer-se aquest pacte a Roma, s’ho prengueren molt malament, considerant el pacte el més vergonyós de tots els signats per Roma. A Mancí el varen cridar per ser jutjat». No cal dir que el Senat rebutja acceptar el pacte i envia l’altre cònsol de l’any, Marc Emili Lèpid, que aprofita el temps d’espera del judici a Mancí i ataca els vacceus i assetja Pallantia (Palenzuela), però és derrotat i perseguit i les legions només se salven gràcies a un eclipsi de lluna que el vacceus interpreten com un mal presagi i permet fugir els romans. De nou el cònsol és cridat a Roma amb precipitació, penalitzat amb una multa per la seva pèssima gestió i substituït per Luci Furi Filó. I Pedro Barceló ens relata com va succeir l’acte que qualifica com «el més grotesc que hi va haver en tota la guerra»: el Senat, que no havia reconegut el pacte subscrit per Mancí amb els numantins, el fa responsable de tots els desastres de la campanya i el fan protagonista d’una vella tradició de Roma, una arcaica cerimònia. El porten escortat pel cònsol Filó i per Metel i Pompeu davant les muralles de Numància, i allà Mancí és entregat, nu i amb les mans lligades, als numantins. Aquests, astorats per aquells fets, es neguen a obrir les portes i Mancí queda davant les muralles durant un dia sencer, la qual cosa constitueix una humiliació suprema, fins que el retiren i el duen de nou al campament romà. En la propera píndola, veurem com la poderosa Roma continua sent desafiada per la petita Numància.