Era el 17 de març de 1973, dissabte. Vivíem als carrer Àngels de Barcelona molt a prop del que ara és el CCCB i llavors simplement era el Convent dels Àngels. No recordo si feia sol o no, el que és segur és que no plovia. La Mercè i jo ens havíem arreglat per a l’ocasió.  Res especial, jo amb americana sense corbata i barba de profeta, i la Mercè, pantalons i jaqueta blava. A quarts de dotze del matí sortírem de casa camí dels jutjats del Saló de Victor Pradera, a l’Arc de Triomf, ara el passeig de Lluís Companys.

El camí no havia estat fàcil fins a aquest dia. Per casar-te pel civil en aquella Espanya catòlica per llei era obligatori provar documentalment la apostasia de la religió per accedir a la jurisdicció civil. Després d’una educació de vuit anys amb els Maristes, apostatar era com agafar bitllet directe cap a l’infern sense judici previ, tal com  ens van amenaçar a la Mercè i a mi els rectors de les  nostres respectives parròquies, quan els vam demanar el certificat de la nostra apostasia. Signats els papers i consumat el fet, vaig pensar que aquesta condemnació anunciada entrava en contradicció flagrant amb la certesa que m’havien donat els frares de tenir un salconduït segur cap al cel quan, adoctrinat per ells, havia fet  diverses vegades els nou primers divendres de mes i els cinc primers dissabtes de missa i comunió.  Tot això sense comptar els milers i milers d’indulgències acumulades per mesos de maries i novenes vàries fetes al llarg de la meva encara curta vida.
 Era un conflicte de lleis divines que tan sols  sant Pere podria dilucidar, i confiava que apliqués la màxima de dret penal d’in dubio pro reo a favor meu. Encara que, vist des d’una òptica una mica cínica, tenir una condemnació predeterminada no deixava de donar patent de cors per poder ser un fill de puta la resta de la teva vida.

Però tornem als jutjats. 

Allà ens esperaven els nostres pares, alleugerits per la nostra voluntat de casar-nos, encara que fos d’aquesta manera, alguns germans i sis amics, dos dels quals en funció de testimonis. Vam anar al taulell del jutjat per avisar que ja hi érem. Ens van demanar els carnets d’identitat i ens van fer passar a una sala de vistes petita, amb dues butaques de fusta folrades d’escai marró, que vam entendre que eren per als nuvis, flanquejats per dues cadires per als testimonis. Darrere, vuit cadires per als assistents. La sobrietat espartana, tirant a cutre, li donava a la cerimònia l’aire vulgar d’un simple judici de faltes, res a veure amb la pompa habitual de les cerimònies religioses a les quals voluntàriament havíem renunciat.

El jutge va entrar a la sala quan ja portàvem una estona esperant. Semblava que no tenia gaire per la mà el protocol del recent legalitzat matrimoni civil. Va mirar els carnets d’identitat que li va allargar la secretària i, en veure  que en el meu posava de professió advocat, va dir que obviava la lectura dels articles del codi civil perquè jo ja els havia de conèixer i ja li explicaria a la meva esposa, però va tenir el detall d’advertir-la, no fos cas que la portés enganyada, ja que en el DNI de la Mercè hi posava «escultora», i els artistes ja se sap... dient-li mirant-la a ella: «Señora, sepa que aunque se case por lo civil, no puede divorciarse».

L’acte va ser breu. Abans no ens en vam adonar, ja estàvem casats i els testimonis signaven l’acta. La nostra petita tropa enfilàrem cap al bar del davant, on es barrejaven advocats, procuradors, clients, funcionaris i subhasters en amigable companyonia. Així, entre patates fregides, olives i calamars a la romana, es va fer un quart de dues del migdia. Calia anar on veritablement es consagraria el matrimoni: l’Alaska, al capdamunt del passeig de Sant Joan, un restaurant emblemàtic de Gràcia que, com deia en el seu rètol , estava especialitzat en «Bodas, bautizos y comuniones», propietat dels pares d’en Jaume, un dels testimonis de la boda. L’home, genial en la seva vessant comercial, portava amb una certa regularitat caixes de puros al rector de la parròquia del barri, i aquest, en justa correspondència, li adreçava els futurs esposos, pares o padrins al seu establiment. Possiblement també el tenia present en les seves oracions i, fruit de la conjunció d’aquestes dues  circumstàncies, el negoci de restauració funcionava d’allò més bé.

La nostra entrada va ser triomfal, allà hi eren tots, els parents i els amics, fins i tot els oncles bascs havien fet el viatge des de Pamplona per ser-hi. Era el primer matrimoni, encara que civil, de la generació de nebots.
 L’Alaska tenia diversos salons i a nosaltres se’ns havia adjudicat el de l’altell, al qual s’accedia per una escala de fusta una mica dreta. Quan estàvem a punt d’arribar-hi, un cambrer que baixava amb un pastís de tres pisos va ensopegar i el pastís va sortir volant. No semblava un bon auguri, encara que la realitat ha demostrat que la por era infundada. També és cert que mai vam arribar a saber si el pastís que ens van servir als postres era aquell mateix  ben reconstruït o anava a una altra boda del saló de baix.

La festa va ser lluïda i el banquet, de primera, com corresponia a la fama de l’Alaska. Els brindis lluïts i profusos, els darrers amb la llengua una mica pastosa de l’abundant Delapierre. 

La fama de l’Alaska va transcendir a nivell internacional i no per nosaltres precisament, sinó arran de la publicació aquell mateix any 1973 a Mèxic de la novel·la d’en Joan Marsé Si te dicen que caí, on narra  l’assassinat de Carmen Broto, clienta habitual del bar, ocorregut l’any 1949, en plena postguerra. 

Pel que diuen les cròniques, «Carmen era una mujer esbelta, rubia platino, que acostumbraba a lucir tacones interminables, vestidos y pieles de calidad, por lo que resultaba tremendamente atractiva». 

Carmen Broto, una jove aragonesa que fugint de la misèria va venir a provar fortuna a Barcelona, era veïna de l’Alaska i una assídua i molt especial clienta del bar, on sembla que treballava les seves relacions professionals amb figures de l’alta burgesia barcelonesa. El motiu de l’assassinat mai va quedar clar, i la versió oficial és que va ser un robatori, encara que la ciutadania sempre va pensar que amb el seu assassinat es van tapar secrets importants, tant de la policia i dels seus afamats clients com de la mateixa Església. Reforça aquesta teoria el fet que l’autor del mateix acte, el seu xicot, un atracador de baixa estofa, va ser condemnat per assassinat a trenta anys de presó, quan en aquella època la pena de mort anava a raig i, finalment, va ser indultat després de complir-ne quinze.

Bé, de tot això, aquell dia 17 març del 73 la Mercè i jo no en sabíem res, ens en vam assabentar quan vam llegir el llibre d’en Marsé.

Cinquanta anys, tres fills i dos nets després, sembla que tot ha canviat, però lo fonamental avui per mi: la parella, la família i els amics seguim igual. En una altra època diríem que és una afirmació conservadora, encara que jo ara la trobo, quasi bé, revolucionària.