Ben segur que tots recordaran, a les acaballes de l’any 1999, tots els missatges delirants i apocalíptics que presagiaven que, amb l’arribada de l’any 2000, el món s’acabaria degut als problemes informàtics que generava el canvi del maleït dígit: les rentavaixelles es convertirien en psicòpates, els ordinadors ens dominarien i els satèl·lits artificials caurien com mosques...

Després varen continuar que si el calendari maia, que si les profecies de Nostradamus i la bruixa Lola, que si els meteorits que s’apropen perillosament a milers de quilòmetres de distància, que si el marro del cafè, que si la piga de la cara de la meva tieta canvia de forma o color, que si el mugró de la vedella es boteix ... Tot plegat per ficar-nos la por al cos.

Hauríem d’entendre que aquests missatges potser no signifiquen que el globus terraqui esclati  en milers de bocins dispersos per l’univers amb l’extermini de tots nosaltres, per ara i si els fabricants dels virus pandèmics no ordenen el contrari.

Malgrat aquestes missives messiàniques i catastrofistes , el que no podíem pensar és que veritablement la fi del món arriba... però és la fi del nostre món tal com l’entenem, amb la nostra cultura, arrels, costums, religió i estat de benestar.

I és que darrere l’Agenda 2030, promulgada i afavorida per una cohort de panxacontents mantinguts que s’han begut, fumat o esnifat l’enteniment, hi ha un interès malaltís de trencar amb el nostre modus vivendi, la nostra mobilitat, la nostra llibertat, la nostra economia i el clima.

Les relacions obertes o poliamoroses, l’avortament incontrolat, la sexualitat prematura,  la creació de percepció de milers de sexes inexistents, la proliferació de relacions esporàdiques i webs de contacte, la pornografia a l’abast de la mainada,  ciutats de 15 minuts, la tecnofília (dependència constant de les pantalles), l’esterilitat masculina i femenina (activa o passiva, ja sigui amb vacunes, pol·lució, obesitat, etc.), l’endarreriment  de la maternitat, anticonceptius a dojo, la manca d’ajuts als nostres  naixements, la pedofília, l’homosexualitat  i la zoofília, el consum d’alcohol i prostitució autoritzades i fins i tot recomanades o beneïdes institucionalment, sovint amb calers publics... Tot plegat per tal de trencar els nostres  nuclis familiars,  permetent a altres «masses poblacionals no autòctones suposadament invasives» la seva proliferació i enquistament sota l’aixopluc de les arques públiques, ajuts, subvencions i paguetes, encara que estiguin als seus països d’origen, però empadronats als nostres territoris.

I és que per tal d’accedir a ajuts i d’altres estipendis, cal estar empadronat: darrerament, a Barcelona s’ha detectat un pis amb 1.600 persones empadronades ( anaven al bany amb cita prèvia?)  i ben segur que a les nostres contrades tenim també alguna saturació d’éssers vius bípedes no controlada. 

Des del moment que teòricament per empadronar-te cal l’escriptura, contracte de lloguer i/o autorització del propietari, amb la cèdula d’habilitat inclosa que diu per a quantes persones és apte l’habitatge, quin control fan els ajuntaments permetent empadronaments massius? Com és possible que hi hagi gent que s’empadroni amb una factura de telefonia, de tiquets de compres per Internet o de comandes de menjar a domicili? No se n’adonen que amb aquesta mala praxis saturem el sistema sanitari, escolar i molts ajuts podrien ser  fraudulents, amb decrement del serveis als usuaris? O simplement ja es tracta d’això? De rebentar-ho tot? 
Veritablement penseu que un adolescent pot discernir si ha nascut en un cos equivocat? O simplement és per cridar l’atenció? O és la moda ? Cal permetre la mutilació genital i l’hormonació irreversible d’un púber ? No caldria meditar si es tracta només de disfòria de gènere i esperar com a mínim a una edat més adulta i un seguiment clínic durant uns anys?  

Amb tots els respectes, ben segur que hi han casos molt i molt especials que mereixen una atenció especial i personalitzada; el que no pot fer el legislador (en aquest cas una caixera de supermercat il·lustrada i lustrada pel «macho alfa») és generalitzar i que hi hagi barra lliure per a tothom.

De fet, tant criticar la discriminació d’alguns col·lectius, però molts lectors ben segur que estan farts de veure anuncis d’ofertes de feina, cursos i fins i tot oposicions amb certes facilitats per a determinats col·lectius, malgrat que ho paguem entre tots, però és clar, es tracta de discriminació positiva no masclista ni xenòfoba ni heteropatriarcal, inclusiva , subvencionada i sobretot amb perspectiva de gènere.

Ara que venim del 8M, no recordo cap missatge ni roda de premsa per part de les filofeminazis envers les víctimes d’agressions sexuals que gràcies a la llei del «sí és sí», promulgada per la piara abans esmentada, ara poden  veure els seus agressors gaudint de llibertat i passejant pels carrers o amb reduccions de condemnes —esperant reincidir, és clar—, ni tampoc les mares, filles, netes o àvies dels 800 assassinats pel seus socis de govern, que resulta que són homes de pau.

I això no és la fi del nostre món? 

Temps de flors, de fires i de conillets de Pasqua. 

Vigileu les al·lèrgies!