«Vaig aprendre llatí i grec. Aquest aprenentatge em va ensenyar, inconscientment, a estimar el coneixement sense interès utilitarista i sí amb un interès desinteressat.», Antonio Gramsci.

He sortit a caminar per la ruta megalítica de Roses. Durant el passeig pensava en com era la vida d’aquells primers rosincs de fa set mil anys. L’arqueologia ens parla de les restes que s’han conservat fins al nostre temps. Quan ens fixem en les societats primitives que encara perviuen en el nostre món, comprenem el sentit de la tribu, del suport mutu, comprovem que els humans som éssers sociables i que aquesta sociabilitat és la que ens ha fet prosperar, construir civilitzacions i també destruir-les.

De tornada a casa, em submergeixo en la grata lectura d’una entrevista al professor, filòsof i escriptor italià Nuccio Ordine en el número 501 de la Revista de Occidente corresponent al mes de febrer de 2023; la seva lectura m’ha induït a buscar un vell número de la revista Poesía que editava el Ministeri de Cultura (llavors semblava que els importava el nom del ministeri) dedicat monogràficament a la Residencia de Estudiantes. De totes dues lectures, i d’aquest món tot sol que constitueix el temps que m’acosta a la paraula impresa, és del que m’agradaria dissertar.

Vivim en un món construït per les imatges, elles són les que ens indueixen a través de la publicitat el que hem de comprar. Ens bombardegen amb milions d’imatges que ens capten com a clients potencials. El propòsit de tot això no és un altre que induir-nos a la compra. Som una societat de consum on tant tens tant vals; és el lema que conrea la idea de guanyar diners i amb un pensament únic enfocat al benefici. Conforme aquest pensar s’estén, es perd cohesió social i solidaritat. I, en l’èxtasi d’acaparar béns, concebem el planeta com un guany més, consumim els seus recursos sense preservar per a nosaltres i per a les generacions esdevenidores la nostra casa comuna.

Els experts en comunicació política utilitzen les imatges, ens bombardegen per fer-nos reaccionar amb les nostres vísceres i crear un estat favorable als interessos dels partits que representen. Tot es mou en l’àmbit de l’aparença, és una invitació a veure un espectacle de la crispació constant. Quan els historiadors del futur estudiïn el nostre present, creuran conèixer-lo veritablement gràcies a les imatges que construïm. Diran que vivim en un món en perill, fins i tot explicaran la nostra història de la vida quotidiana, utilitzaran tot l’exposat a les xarxes socials, on sense cap pudor s’exhibeix i banalitza la pròpia vida, sent la principal conseqüència d’això la pèrdua de la intimitat de les persones. Creuran analitzar correctament el nostre instant en les pàgines de la història, exposaran com vivim, però, en una societat on el poder menysprea l’educació i la cultura, no sabran què va significar la nostra crisi moral, per què vam triar el camí de la crueltat.

La barbàrie deixa l’esperit humà en un desert moral en el qual l’educació i la cultura poden ajudar a trobar un oasi davant tanta inhumanitat. Però l’educació en aquest temps està dirigida a satisfer les demandes del mercat. Es regeix per un sentit utilitari i econòmic. Les escoles, les universitats, s’han convertit en empreses on s’ensenya utilitzant una pedagogia mercantilista i on no s’aprèn a ser, ni es forma els educands per ser cultes, amb criteri i pensament crític.

Estic totalment d’acord amb Nuccio Ordine quan diu: «Els paràmetres quantitatius estan rebaixant la qualitat de l’educació. Les bones escoles i universitats han de respectar els temps. Per fer-ho redueixen els programes d’estudi i la dificultat d’aquests. L’important és permetre que tots els estudiants aconsegueixin el seu diploma amb la major rapidesa. No interessa saber què és el veritablement après. Tot es fa per rendir comptes, no per transmetre coneixement». I, en un altre moment de l’entrevista, afegeix: «El poder menysprea la cultura i vol fer-nos creure que els diners són l’única vara de mesurar la dignitat humana».

Ni l’educació ni la cultura haurien de ser utilitzades de manera mercantilista. D’un col·legi, d’un institut, d’una universitat no poden sortir els estudiants sense un sentit crític i de reflexió. Dels centres educatius no n’haurien de sortir consumidors passius i dependents dels dispositius electrònics. En paraules de George Steiner: «Un ensenyament de mala qualitat és, gairebé literalment, un assassinat».

La Institución Libre de Enseñanza (ILE) va ser un projecte pedagògic que el 1876 van iniciar diversos catedràtics de la Universitat Central de Madrid, de la qual  havien estat separats per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma oficial en matèria religiosa, política o moral. Aquests catedràtics van tenir el suport d’intel·lectuals com Joaquín Costa, José Ortega y Gasset, Ramón Menéndez Pidal, Antonio Machado, Joaquín Sorolla i Santiago Ramón y Cajal, entre molts d’altres.

La ILE va posar en marxa el Centro de Estudios Históricos, el Instituto Nacional de Ciencias Físico-Naturales, el Museo Pedagógico Nacional, la Residencia de Estudiantes, el Instituto Escuela, las Misiones Pedagógicas, la Universidad Internacional de Verano de Santander i la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, i en aquesta última van destacar dones com María Zambrano, Maria Moliner, María de Maeztu, entre d’altres. Aquell projecte educatiu que va propiciar una nova edat d’or de la cultura i l’educació va ser tancat i clausurat amb benedicció apostòlica el 1939 pel règim franquista.

Residents de la Residencia de Estudiantes van ser Salvador Dalí, Federico García Lorca, Luis Buñuel o Pepín Bello. En el seu butlletí hi van col·laborar Bertrand Russell, Henri Bergson, John Dewey, Santiago Ramón y Cajal, Miguel de Unamuno, Maria Montesori, Lev Tolstoi, Charles Darwin, H. G. Wells, Rabindranath Tagore, Juan Ramón Jiménez, Gabriela Mistral, Emilia Pardo Bazán, i van estar íntimament lligats a la institució Antonio Machado Álvarez i els seus fills Antonio i Manuel Machado. Puc continuar anomenant personatges il·lustres però concloc ressenyant la conferència que Albert Einstein va oferir en el seu viatge a Espanya el 1923.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Pepín Bello en un esdeveniment organitzat per la Fundació Caixa de Catalunya a la Pedrera de Barcelona. Vaig conversar amb ell uns minuts i em va embadalir un home nonagenari per la seva lucidesa i cultura. Pepín Bello va ser el més longeu dels residents, va morir el 2008 a l’edat de 103 anys. Anys després, cada vegada que anava a Madrid i hi havia de fer nit, vaig tenir el privilegi d’allotjar-me a la Residencia i, avui dia, cada vegada que viatjo a Madrid procuro dinar a aquest lloc on els seus edificis parlen d’un temps en el qual de veritat importava l’educació i la cultura per formar les persones, fossin homes o dones.

Si es llegeixen amb deteniment els punts fonamentals de la doctrina pedagògica de Francisco Giner de los Ríos, es pot entendre la seva actualitat i vigència. Formar la persona en la seva educació física, artística i moral. La ILE va ser la primera institució a Espanya a introduir el futbol i, en l’esport femení, el tennis. Ells van practicar el periodisme escolar com a eina pedagògica atès que no es tractava d’ensenyar les coses, sinó d’ensenyar a fer-les: els alumnes dibuixaven, escrivien i poetitzaven les seves sensacions en els seus quaderns de camp quan sortien a aprendre viatjant. Es va practicar el concepte d’avaluació contínua a partir de 1918. Ara, els polítics que dissenyen plans d’ensenyament ens venen l’avaluació contínua com si fos una novetat.
No vull continuar enumerant tots i cadascun dels assoliments d’aquells homes i dones que van ser i són una llum que brilla en la tenebra de l’educació mercantilista, promoguda en totes les anomenades societats avançades del nostre món. Millor utilitzo les paraules de Manuel Bartolomé Cossío, que va dirigir la Institución Libre de Enseñanza quan va morir Francisco Giner de los Ríos: «Que la poesía y la realidad son las fuentes más puras de toda inspiración educadora. Si buscáis orientaciones humanas; si deseáis aprender verdadera ciencia de la educación, observad a vuestro alrededor la vida real, la de todos los días; estudiad a los padres y a los niños; apuntad, comentad, reflexionad sobre los hechos, que ellos os darán la clave de muchos problemas educativos y la más segura norma de vuestra conducta pedagógica». Em meravella la forma tan bella en la qual Manuel B. Cossío descriu la filosofia de la institució que va presidir.

La ILE va ser una institució que es va preocupar per l’educació i va influir en el concepte educatiu i va posar en pràctica un model pedagògic que va influir no sols Espanya, també l’Amèrica Llatina. Va reformar la pedagogia. En els seus estatuts es va declarar aliena «a tot esperit i interès de comunió religiosa, escola filosòfica o partit polític». Va proclamar que l’única autoritat era la pròpia consciència del professor, únic responsable de les seves doctrines.

Giordano Bruno sentia passió per un saber lliure, negava tot punt de vista absolut, negava que hi hagués una veritat, una cultura, una religió, una llengua, i advocava per les veritats, les cultures, les religions, les llengües. I aquesta visió plural s’anteposa als lemes tan en voga dels nacionalismes, sentia que la seva pàtria era la Terra tota, que els seus compatriotes eren tots els éssers humans. Sabia que «la naturalesa és mediadora amb la divina unitat del tot». I, per això, els dogmàtics ignorants el van cremar a la foguera. Aquest ahir és més nou i contemporani que moltes de les idees actuals que deixen al marge l’educació. En paraules d’Ordine: «Avui tenim l’Europa dels bancs i de les finances, del comerç i de la burocràcia. L’Europa de la cultura en queda al marge».