La fe de vida de la qual començo a escriure no és la que un cerca en el registre civil i comprova que està viu i el seu estat és de casat. La fe de vida de la qual tracta aquesta tribuna és una afirmació alegre i a vegades trista del temps que visc, és una memòria personal i subjectiva.

M’he mirat al mirall i he contemplat la imatge d’un home gran, gairebé vell diria. Ho sé, ho sé, els vells no volem ser-ho, ens neguem a acceptar que el nostre temps de vida s’esgota. El mirall no enganya. Em retorna la imatge d’un home de cabells blancs, amb els solcs del temps marcats en la seva cara. Aquest soc jo! Si em comparo amb una fotografia que recentment em va enviar una de les meves germanes, contemplo que el temps ha passat. La fotografia és la del bateig d’una neboda de la qual soc padrí, i aquesta nena acaba de fer àvia la meva germana.

Cosa de poca importància sembla mirar-se al mirall. Cosa de poca importància és contemplar una fotografia de fa trenta-quatre anys i veure en ella un home jove, de cabells negres, sense ulleres i prim. Cosa de poca importància, però aquestes dues imatges reflecteixen una de les veritats de la vida: el temps passa i un dia qualsevol s’acaba.

Aquestes imatges i haver passat uns dies de viatge, la qual cosa et desperta la curiositat d’ un paisatge al qual tornes i t’adones que les ciutats no són les mateixes, que l’única cosa que sembla igual són les pedres de les catedrals i de les esglésies i rememores i penses en el viscut i per això vull escriure sobre aquesta fe de vida.
De la meva infància en tinc pocs records que perdurin en la memòria; un d’ells és el d’anar a missa de vuit tots els matins i totes les nits resar el rosari mentre la meva àvia va viure. Crec recordar, o és una excusa, que acompanyar la meva àvia a missa de vuit ho feia de manera interessada: en sortir de l’església, ella em donava una pesseta perquè em comprés una joguina. La meva àvia em deixava jugar a indis a terra mentre ella i els meus pares veien la tele. 

Entrant en l’adolescència, en un viatge a Villaverde de Trucíos (província de Burgos), quan circulàvem per una carretera de Guipúscoa, vam parar el cotxe per preguntar a una parella de la Guàrdia Civil per la carretera que havíem d’agafar per arribar al nostre destí, llavors no existia Sant Google. Un dels guàrdies es va quedar uns metres enrere empunyant la seva metralladora i apuntant al nostre cotxe, i l’altre es va acostar a la finestreta del copilot pistola en mà. Vaig obrir la finestreta i el conductor li va preguntar amb veu tremolosa al guàrdia per la direcció. Ell, pistola en mà i prop de la meva templa (jo anava assegut al seient davanter dret) ens va indicar el camí. És l’única cosa que recordo d’aquell viatge, i això que a la setmana següent vaig haver de tornar a Barcelona perquè s’havia mort la meva àvia.

La meva memòria recorda aquest instant, temps després vaig saber que hi havia una banda armada anomenada ETA que lluitava contra la dictadura franquista. Conforme van passar els anys, la banda armada va passar a ser denominada banda terrorista i sabem la seva història i el seu final.  Ara soc capaç d’entendre la por d’aquells guàrdies civils. Tanta por com per a apuntar al nen de dotze anys que era jo.

Al meu pare li agradava veure Informe semanal i aquesta afició d’ell va influir en què jo triés l’ofici de periodista: volia ser com Miguel de la Quadra Salcedo, com Diego Carcedo, com Manuel Leguineche o Jesús González Grimm.

Aquest ofici meu m’ha regalat la vivència d’esdeveniments que figuren en les pàgines de la història. Aliè, per ignorant, del que va ser la Transició a la democràcia, la vaig viure amb l’alegria d’un adolescent cregut en què anàvem a canviar aquest país. El meu particular des­encantament amb aquells dies va succeir el 23 de maig de 1981, el dia de l’assalt al Banc Central de la plaça de Catalunya de Barcelona. Aquell assalt va ser la rèplica del terratrèmol del 23 de febrer amb l’assalt al Congrés dels Diputats, quan Rovira Tarazona, governador civil de Barcelona, va dir que els assaltants del banc havien estat «xoriços, macarras i anarquistes», de dins meu va sortir: «I una merda». Aquella roda de premsa va significar la fi de la meva innocència periodística. També, va ser el començament d’una lluita contra el cinisme i per mantenir la il·lusió i la passió per aquest ofici, per a mi, el que hauria de ser el més bonic i veraç del món.

La meva memòria, mentre escric, s’obstina a portar-me a dos esdeveniments que em van marcar. El primer va ser el cop d’estat a Xile. Vaig llegir a la biblioteca del meu barri La Vanguardia i la seva versió esbiaixada de l’esdevingut. Per sort, vaig escoltar altres versions. Algú em va regalar l’últim poema que va escriure Víctor Jara i en conèixer el cantautor, de la seva mà, vaig conèixer les cançons de Violeta Parra, de Quilapayún, de Daniel Vigletti i de tants cantautors que m’han acompanyat durant tota la meva vida i dels quals he après de quina banda estic ideològicament. El segon va ser la Revolució dels Clavells el 25 d’abril de 1974 a Portugal, i la cançó de José Afonso, Grândola, Vila Morena que va servir de contrasenya per a aquella revolució. Aquella cançó era per a mi l’esperança que tot havia de canviar, també al meu país.

Volia escriure sobre com vaig viure tots aquells esdeveniments i m’he adonat que la meva memòria es confon amb el llegit i estudiat. Del que va succeir a Portugal, la imatge més nítida que tinc és la de comprar la revista Història y vida i llegir-la en un banc del carrer, de la primera a l’última pàgina. I, després de la lectura, creuar tota Barcelona deambulant i somiant en un poble que posava clavells en els fusells dels soldats. Penso en això i somio que el poble rus i el poble ucraïnès, i els pobles d’Europa i del món, posen flors en els canons. Soc un il·lús, sense tenir edat per ser-ho!

Els anys de l’adolescència, de la meva almenys, van ser anys de culte a l’amistat, de crear vincles que perduren en mi. El vincle es va forjar quan vam organitzar la Primera Setmana de la Joventut del nostre barri. Va consistir en un cinefòrum, un recital de poesia, partits de futbol i bàsquet, una passada de diapositives per acompanyar les cançons d’en Serrat, una xerrada sobre delinqüència juvenil i una altra sobre alcoholisme. Miro l’àlbum de fotos i se’m dibuixa un somriure en contemplar aquell adolescent que volia el millor per al barri en el qual vivia.

En aquella Primera Setmana de la Joventut, el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, ens va prohibir projectar la pel·lícula Cul de sac, de Roman Polanski; en el seu lloc vam projectar Los olvidados de Luis Buñuel, la qual cosa va comportar una multa governativa a l’Associació de Veïns i l’intent de la policia armada (anomenats «grisos») de portar a dos de nosaltres detinguts, cosa que va impedir la gent del barri. El que ni el governador civil ni la policia van poder impedir va ser que féssim fotografies pel Poble Sec i la muntanya de Montjuïc per passar-les com a diapositives i il·lustrar les cançons de Joan Manuel Serrat. Aquell va ser el meu primer contacte amb la seva música i aquell dia vam perdre la noció del temps i vam arribar tard a casa a dinar. Des de llavors, sempre escolto Serrat i aquell dia adolescent s’ha agermanat amb el passat 23 de desembre en què vaig assistir al seu últim concert.

Fa uns dies un amic em va enviar uns versos de José Hierro, i crec que aquestes paraules m’han portat a reflexionar sobre el pas del temps i sobre el que hem estat i som. El poeta resumeix el pas de la vida amb un «Después de todo, todo ha sido nada / a pesar de que un día fue todo». I tot per a mi van ser els dies de la meva joventut: els anys de formació, d’esperança en un avenir que no va arribar, en un país que va deixar aparentment un temps de destrucció enrere. I aquell tot que ha estat res és el que contemplem amb els records de la nostra memòria.

Res o tot, és igual. L’important són els dies que aprenem a donar valor al que de veritat importa, fins i tot allò que sembla no ser res. D’això vaig conversar aquest passat dissabte amb Ferran Coma, l’amic que em va passar els versos de José Hierro. Ell em va dir que el passat de res serveix, és passat, que vivia el dia a dia, però sense viure’l com un carpe diem, en fi, una estona d’amistat agradable en la qual, sense ser-ne conscients del tot, recordem algunes coses del nostre passat en comú, coses d’amics que donen sentit a la vida.
Quan em poso a escriure aquesta tribuna torno d’un llarg viatge amb cotxe. Els meus ulls estan plens de paisatges revisats, gairebé nous. Les meves oïdes han escoltat accents diferents al meu. La bellesa d’aquests dies la puc resumir en les persones que s’esforcen diàriament per fer el que fan ben fet, amb la consciència que en les petites coses habita l’essencial. I, el més important, amb l’ànsia de visitar-ho tot, d’aprendre la història del lloc i de les seves gents, un servidor ha relaxat el seu costum d’estar informat de tot el que succeeix en el món. El meu temps per a la informació es reduïa a la primera mitja hora del matí, la resta del dia, vivia el dia a dia dels llocs que he visitat i, de veritat, un s’alegra de sentir un «bon dia» i un «gràcies», paraules que reconforten. Un s’alegra de contemplar l’alegria d’uns joves estudiants, de sentir les seves esperances, de la seva creença en el demà per al qual es preparen. Viuen i estimen la vida, perquè fins i tot sense saber-ho, la vida és l’única cosa que de veritat posseïm. Per a ells no existeix l’única certesa en la qual podem i hem de creure: un dia com tants, la mort vindrà a visitar-nos, aquest dia, personal i intransferible, serà la fi del nostre món, també personal i compartit amb tots els homes i dones que hem volgut.