En una altra píndola parlàvem de la indignitat de Servi Sulpici Galba vers els lusitans, als quals va massacrar un cop s’havien rendit. Entre els que varen sobreviure hi havia Viriat. Com explica Pedro Barceló, Viriat és un dels primers personatges hispans relativament ben documentats, ja que la seva incondicional i tenaç oposició contra Roma invasora el va convertir en un vertader malson per a les legions que combatien a Hispània. Diuen que procedia de la zona de Serra da Estrela, actualment Portugal, i hi ha dubtes sobre si era d’origen humil, un pastor. Apià ens explica com Viriat arriba a liderar els lusitans: «Tots els que varen aconseguir escapolir-se de la massacre de Galba es varen reunir en nombre de fins a deu mil i realitzaren una incursió contra Turdetània. Gai Vetili va ser enviat per Roma contra ells amb un exèrcit de deu mil homes i va derrotar els lusitans, que varen refugiar-se en un lloc poc defensable. Per això, enviaren emissaris a Vetili demanant terres per habitar-les i prometent ser lleials a Roma des d’aquell moment. Vetili va prometre les terres i es disposava a signar l’acord, però Viriat, havent-se escapolit també de la perfídia de Galba, els va fer recordar la manca de paraula dels romans i quantes vegades havien violat els juraments donats, i els va dir que no havien de desesperar de salvar-se si estaven disposats a obeir-lo. I el varen escollir general». Viriat va idear un pla per sortir del setge, segons ens explica Apià: «Viriat va desplegar les seves forces en formació de combat, però els va donar l’ordre que tan bon punt ell pugés a cavall, s’escapessin tots en diferents direccions i anessin a Tríbola (desconeguda actualment). Viriat va escollir mil genets i els ordenà quedar-se al seu costat. Un cop iniciada la desbandada, Vetili va témer perseguir-los en tantes direccions, disgregant així les seves forces, per la qual cosa es dirigí contra els mil de Viriat, que seguia quiet. Amb cavalls molt més ràpids, Viriat va tenir entretingudes les legions de Vetili, un cop escapant, un altre aturant-se i atacant, i així durant dos dies, fins que va considerar que els seus ja haurien tingut temps d’arribar a Tríbola, moment en què per camins poc utilitzats, ell i els seus genets sortiren també cap allà. D’aquesta manera va salvar el seu exèrcit d’una situació desesperada. Amb aquest estratagema va aconseguir un gran prestigi i molts altres se li uniren. I durant vuit anys va fer la guerra a Roma». A Tríbola, Viriat va concentrar les seves tropes i va preparar una emboscada, en la qual quatre mil legionaris caigueren morts o presoners, inclús el mateix Vetili, a qui un dels hispans, en veure’l vell i obès, no li donà rellevància i el va matar. 

L’any 146 aC els pretors nomenats són Gai Plauci i Claudi Uniman. Viriat, mentrestant, ha aconseguit aglutinar els pobles de tota Hispània descontents amb la rapacitat romana. Al sud del Tajo es produeix un primer enfrontament amb deu mil legionaris i mil genets de Plauci, i Viriat utilitza l’estratègia de simular una retirada. Quan perden l’ordre els romans en perseguir-los, els hispans es regiren i ataquen, i aniquilen pràcticament la meitat dels efectius. A continuació, Viriat travessa el Tajo, saqueja Segobriga (a Conca) i ocupen un monticle dedicat a la deessa Venus (serra de Sant Vicente, al nord de Talavera), on es produeix un segon enfrontament amb els legionaris de Plauci, que és novament vençut i s’ha de retirar cap al sud i posteriorment retorna a Roma, on és castigat amb el desterrament. Els homes de Viriat s’han fet els amos de la zona del Tajo i obtenen grans botins. I abans de concloure l’any, l’altre pretor, Claudi Uniman, és derrotat també, Viriat s’apodera dels estendards de les legions i els passeja per tota Hispània, fet que augmenta la humiliació romana. El Senat de Roma veu amb preocupació el que està passant a Hispània i posa el comandament en mans del cònsol de l’any 145 aC, Quint Fabi Màxim Emilià, a qui doten amb un exèrcit de reclutes, quinze mil homes i dos mil genets, els quals són entrenats durant l’hivern del 145-144 aC per Emilià a resguard de les muralles d’Osuna. A la primavera del 144, Fabi pren la iniciativa, aconsegueix expulsar Viriat de Tucci (Martos) i l’acorrala a Sierra Morena, prop de Baecula (Bailén), però el mal temps l’obliga a retirar-se cap a Corduba per hivernar. Apià ens explica que «després d’aquests fets, Viriat ja no menysprea l’enemic, sinó que obliga a sollevar-se els arevacs, els tites i els bel·les. I aquests pobles varen mantenir pel seu compte una altra guerra, que va rebre el nom de «numantina» per una de les ciutats, i va ser llarga i penosa en gran mesura per als romans». Vist el grau de perillositat d’aquesta conjunció d’interessos i exèrcits celtibers i lusitans, Roma envia el cònsol Quint Cecili Metel Macedoni amb un exèrcit de trenta mil homes per aplacar la insurrecció. Barceló explica que «assistim per primer cop a la formació d’una àmplia aliança entre pobles hispans que s’uneixen en la lluita contra l’enemic comú». Viriat aprofita les revoltes celtiberes, s’enfronta al pretor Quinti, successor de Fabi Màxim, el desallotja de Tucci i emprèn una expedició de saqueig a la Bastetània (sud-est d’Hispània). L’any 142 es produeixen més enfrontaments amb sort desigual, però a Erisane (desconegut on era) es produeixen uns fets sorpresius: Viriat aconsegueix imposar-se a les legions del cònsol Quint Fabi Servilià i les acorrala en un pas angost, un carreró sense sortida. Però en lloc d’aniquilar les legions, Viriat decideix negociar, opta per la via pacífica quan tenia superioritat. Probablement era conscient que no podrien resistir eternament les envestides romanes i busca un acord amb Servilià. El pacte a què arriben és reconegut a Roma i nomenen Viriat «amic del poble de Roma». Però hi ha faccions al Senat que volen recomençar la guerra per aconseguir botí i mèrits i nomenen Quint Servili Cepió cònsol per a l’any 140 aC amb el permís per trencar el pacte i concloure definitivament la guerra a Lusitània. Cepió envaeix Betúria (entre el Guadiana i el Guadalquivir) i obliga Viriat a refugiar-se a Carpetània (Madrid i Toledo) i més tard a les seves bases a Lusitània. Cepió inicia una sistemàtica ocupació territorial per reduir l’espai lliure deixat a l’enemic. Viriat, assetjat també des del nord pel cònsol Marc Popili Lenas, s’avé a negociar. Apià ens fa el relat del que va passar llavors: «Viriat va enviar els seus amics més fidels, que varen ser subornats per Cepió i prometeren matar Viriat. El varen matar durant la nit, aprofitant el primer son i s’escapoliren per reclamar la recompensa a Cepió, el qual, segons algunes versions, els va dir: “Roma traditoribus non praemiat” (Roma no paga els traïdors). Els lusitans trobaren el cadàver de Viriat al matí, l’engalanaren esplèndidament i el cremaren en una gran pira funerària, oferint molts sacrificis, i es celebraren combats singulars. Gran va ser la nostàlgia que deixà Viriat, un home que, tot i ser bàrbar, tenia les qualitats més elevades d’un general; era el primer en llançar-se al perill i el més just en repartir el botí. Gràcies a tot això, va aplegar un exèrcit amb gent de procedències diverses, sense que en vuit anys de guerra conegués cap sedició, obeint-lo sempre i absolutament disposat a afrontar els perills, una tasca dificilíssima i mai aconseguida fàcilment per cap general».