Seguiré la història del flautista Miguel i la seva companya Verónica que havíem acollit per Nadal a casa nostra fins que vam haver de dir prou. Anunciava també un retorn inesperat de la història. Havien passat quatre mesos...  El 18 de juny de 1973 a les 7 del matí desembarquem al port de Montevideo, fi de la nostra travessia transatlàntica. Fa un fred increïble,  hem canviat d’hemisferi i aquí, a l’hemisferi sud, és hivern. En passar la duana ens hem quedat de pedra quan el funcionari, amb cara de Buster Keaton, ens diu: «Yo me porté bien con ustedes, ahora les toca a ustedes corresponder». Davant la nostra cara d’estupefacció, ens ho explica: «Bajar las maletes del barco y servicio de aduana incluido, son 15 dólares». Una fortuna per a nosaltres! Un atracament!

Anem capcots i emprenyats a buscar el cotxe, un Renault 4L amb el qual esperàvem voltar per Sud-amèrica els següents sis mesos gràcies que el transport del vehicle anava amb el preu del passatge, ja que era un vaixell, el Cabo San Roque, on viatjaven molts emigrants i tenies dret a un metre cúbic de bodega per portar els teus estris, en el nostre cas, el cotxe. Estàvem al moll, juntament amb algun altre passatger i diversos embalatges. Un funcionari es cuidava de lliurar la mercaderia. Li ensenyem els bitllets i li assenyalem el 4L.

—¿Me pueden mostrar el Tríptico del coche, por favor? 
—Ostras! No, en el Automóvil Club de Cataluña nos dijeron que para Sud-américa no hacía falta. 
—Lo siento però les han informado mal. En Uruguay es imprescindible el Tríptico. Vayan al Automóvil Club de Uruguay y pregunten. Tal vez allí les den alguna solución pero por el momento el coche no sale de la aduana y queda precintado. 
No sabíem si cridar o plorar. Ens miràvem amb la Mercè incrèduls del que ens estava passant. 
—Déjenos, por favor, sacar algo de ropa y la cámara de fotos. 
—No debería, pero vayan y vuelvan aquí.

Vam sortir de la duana desesperats a buscar l’Antonio Vargas, l’amic de Barcelona que vivia a Bolívia i amb qui havíem quedat de trobar-nos al port, però no apareixia per enlloc. Esperem una estona, i res. L’estació marítima és buida i ens quedem sols al vestíbul esperant inútilment el nostre amic. Desesperats ens preguntem què li devia haver passat. Potser ha equivocat la data d’arribada o, pitjor, ha tingut un accident venint de Santa Cruz de la Sierra. No sabem què fer, si seguir esperant o demanar on és l’Automóvil Club de Uruguay, per mirar de recuperar el cotxe almenys i espavilar-nos per seguir el viatge pel nostre compte. 

Anem al bar de l’estació marítima a prendre un cafè amb llet per entrar en calor i mirar d’asserenar-nos.

Estàvem en un país estrany, la persona que ens havia de recollir no sabíem on parava, ens havien fotut el cotxe i la major part de l’equipatge, i fotia un fred que pelava. N’hi havia per tirar-se al mar! Però el nostre àngel de la guarda, al qual si li havia girat feina, ens va recordar que sí que teníem dos telèfons de Montevideo a on trucar: els dels pares del Miguel i la Verónica, que malgrat el final abrupte del nostre acolliment a Barcelona, van quedar agraïts i ens havien donat les adreces i els telèfons de casa seva.

A la primera cabina que vam trobar, trucàrem a  la casa d’en Miguel. S’hi posà la minyona i ens va dir que la senyora era a Europa, en un curs amb el iogui Krisnamurti i que, sentint-ho molt, ella no ens podia allotjar a la casa sense el seu permís.

Només ens quedava una darrera esperança, trucar a la família de la Verónica, la companya del flautista. Hi truquem i ens respon en Martín, el seu germà, que sense dubtar-ho un moment, ens diu que anem a casa seva. Apuntem l’adreça i respirem alleugerits, almenys tenim un refugi en aquest país i una persona a qui explicar el nostre drama per demanar-li que ens ajudi, si pot. Agafem un taxi per anar més ràpids. Neguitosos, polsem l’intèrfon del cinquè pis, ens respon una veu que ens obre la porta i ens invita a pujar. A dalt, la del pis  està oberta, entrem tímidament, cridem: Hola! Llavors del passadís del fons apareix una dona d’edat indefinida, una cara dolça i un somriure d’orella a orella, és la Sulma, la mare de la Verónica, un ésser d’un altre món que ens acull i petoneja com si fóssim els seus familiars més estimats.

Ens mirem astorats, la Mercè i jo... Sembla que de cop els astres s’han girat al nostre favor perquè a la sort de trobar una llar acollidora s’ha ajunta’t el fet que el pater familia és duaner al port. Tan bon punt li expliquem la desgràcia del cotxe a la Sulma, aquesta agafa el telèfon i truca al seu marit a la duana i li dona ordres concretes i severes: «Hola, viejo, tengo aquí a los chicos catalanes donde vivieron Verónica y Miguel; les han decomisado el coche que traían. Cuídate que ningún boludo toque nada del interior del carro. Es un Renault 4L azul, me dicen».

Tranquil·litzats per les paraules de la Sulma, mengem uns entrepans i, acompanyats d’en Martín, anem al consolat espanyol, on ens diuen que ells no hi poden fer res ja que el Tríptic no és més que un certificat d’un dipòsit bancari, fet al país d’origen, per import del valor del cotxe, per garantir que no  te’l venguis de contraban.
D’allà vam anar a l’Automòbil Club uruguaià a veure si ens donaven alguna solució més fàcil, però ens van corroborar el que ens havien dit al consolat. Quan sortim, cansats i decebuts, fa un dia trist i fred que tampoc ajuda, ens pugem el coll del tabard i posem les mans a les butxaques. L’única solució que ens queda és trucar per telèfon a Barcelona perquè el meu pare gestioni el maleït paper i ens l’enviï com més aviat millor. No hi ha una ànima pel carrer quan sortim de les oficines per tornar al port a veure el pare d’en Martín. No hem recorregut ni cinquanta metres quan veiem que per la vorera s’acosta una figura d’un home amb els cabells arrissats negres, barba de dos dies i una bufanda tapant-li el coll. Quedem paralitzats, però de cop ens abalancem l’un sobre l’altre: és l’Antonio!

Ens mira com si ens haguéssim vist el dia abans i en el seu andalús malagueny ens explica amb tota naturalitat:

—Ayer venía de Santa Cruz de la Sierra a Buenos Aires y ligué en el avión con una periodista argentina. Nunca me había pasado, empezamos hablando de Bolivia, ella venía de Camiri, adonde había ido a hacer un reportaje sobre la muerte del Che Guevara, y yo le dije que conocía a un catalán exiliado que había hecho de enlace entre el guerrillero y el partido comunista boliviano cuando estaba en la selva. De ahí pasamos a hablar de temas más personales y la cosa se fue caldeando en el propio avión, que por suerte iba medio vacío y teníamos los tres asientos para nosotros. Cuando llegamos a Buenos Aires no pude negarme a ir a su casa a terminar lo que había empezado tan bien. De hecho, igualmente pensaba pasar la noche allí, ya que el avión a Montevideo no lo tenía hasta las siete de la mañana. Fuimos a casa nos y dieron las cuatro de la madrugada. Esta mañana me he quedado frito y he perdido el avión que tenía previsto tomar para llegar antes que vosotros al puerto. Para los siguientes no había pasajes y he tenido que tomar el primero de la tarde.
—Espero al menos que el polvo valiese la pena. Porque la putada que nos has hecho… Además, se nos ha quedado el coche la aduana, por no tener el Tríptico.
—¿Qué coño és el Tríptico?
—Una mierda de papel que en Barcelona nos dijeron que no era necesario. ¿Dónde están viviendo?
—En ninguna parte. Hace solo una hora que he llegado y he venido hacia el centro a ver si os encontraba.
—Tú eres un cabrón. ¿Cómo querías encontrarnos si no tenías ni idea de lo que haríamos?
—No me des la bronca. La prueba es que os he encontrado.

Davant d’aquest argument irrefutable vaig haver de callar. De fet, haver trobat l’Antonio era un bon auguri. No comptàvem que estàvem a punt de viure en primera persona un cop d’estat i el nostre àngel, pel que vam veure, marxava de vacances.