Tots plegats, d’una manera o una altra, un cop passades les diades nadalenques, vivim el Carnaval  tan arrelat a la nostra comarca i molts, sobre tot els de la casta política, ho viuen constantment.

Ho recordo com si fos ahir… L’any 1993, quan vaig ser escollit Rei Carnestoltes del Carnaval de Roses, tot un esdeveniment, tenint en compte que soc un altre «de Can Fanga» que va arribar a Roses pels voltants dels 80, malgrat la meva implicació en cos i ànima al Carnaval des del primer moment i que, com tantes coses que canvien amb els pas del temps, ara ja en soc un simple espectador.

En aquell temps, es feia una arribada de Carnestoltes amb la participació de famosos de la cultura o de l’espectacle a Catalunya pel seu ressò mediàtic a totes les televisions i mitjans escrits, ja que d’Internet, poc hi havia.

La meva metamorfosi kafkiana-carnavalera va ser força divertida i enriquidora: de membre d’un parell de colles a cap de colla i a formar par de La Batucada, tan criticada i envejada pels unineuronals, ja que portàvem la musica en directe, coreografies amb cara i ulls, tot fugint de desfilar amb el got de cubata a la mà o d’altres substancies euforitzants, i vam ser contractats posteriorment per discoteques i ajuntaments de la vora, per tal d’amenitzar els seus Carnavals, i fins i tot al Carnaval de Barcelona.

De fet, la meva experiència personal d’altres carnavals va fer que juntament amb altres caps de colla demanéssim a l’Excel·lentíssim Ajuntament de Roses fets o millores tan surrealistes i perjudicials com demanar cabines-WC al llarg de la «passada», un lloc on construir les carrosses, subvencionar o premiar els grups, un pàrquing per a les carrosses, que els actes de Carnaval no fossin únicament al passeig marítim, habilitar una  zona per a minusvàlids, que les carrosses no fessin barbacoes de llenya, que portessin extintors, roda de recanvi, disminuir la ingesta d’alcohol al passeig, promoure el Carnaval tot l’any amb una exposició permanent, que les carrosses contractessin una assegurança i d’altres mesures per magnificar l’espectacle, guanyar espectadors, incrementar la seguretat i el benestar dels participants i del públic.

Però lluny de fer cas i d’estudiar les propostes, la resposta dels capitostes de torn va ser que es volien carregar el Carnaval...Com ho dius això?

El temps ens  dona la raó... Moltes d’aquelles mesures o suggeriments s’han dut a terme, però és clar, sota la intel·ligència ben  remunerada dels que manen i la seva piara de càrrecs de confiança, ja que no podien admetre que no se’ls hi havia ocorregut a ells; ben mirat, arriba un moment que penses que tant fot de qui ha estat l’ocurrència, però que es faci pel bé de tots.

I es que apuntar-se els gols és un acte de narcisisme i egoisme molt arrelat a la psique humana; només hem de veure el venedor d’El Corte Inglés, ben maco i ben pentinat que està a tots els saraus i és el «més millor del món conegut o per conèixer» i la seva cohort de pilotes i llepaesfínters, que esperem que tinguin una vida política ben curta , si més no, fins al desembre d’enguany, perquè com a la sèrie de televisió, «aquí no hay quien viva», sobretot si no formes part de l’elit llacista-groguenca.

De mèrits propis dels altres n’hem tenim a tot arreu i fa uns dies que en tenim un ben a la vora: una associació veïnal d’Empuriabrava-Castelló d’Empúries fa temps que suggereix temes d’interès general pel bé dels ciutadans, dedicant recursos, convidant experts per conèixer el seu parer sobre diferents temes que preocupen a la ciutadania, i ves per on, arriba l’alcalde de torn i fa seves algunes de les aportacions i fins i tot fent-se el boig, menyspreant la seva tasca, típic dels bufons medievals.

Deu ser la famosa eròtica del poder que permet fotre a tort i a dret; si no, que ho demanin a algunes de les nouvingudes a la política que han redactat i aprovat lleis a favor dels violadors, dels okupes, dels assassinats als no nascuts, al canvi de sexe de persones que encara no han madurat físicament ni mentalment; de protecció dels animals que provocaran la seva extinció, que sigui més penat matar un rosegador o una panerola que violar; a favor de menjar insectes, excrements i derivats  en lloc de la dieta mediterrània, entre d’altres perles intel·lectuals i jurídiques més pròpies d’una ingesta abusiva de substàncies, que sembla ser que hi ha conreus a tot arreu a la comarca però ningú sap on són , potser perquè quan hi van a comprar, ja van «cecs».

I no és força divertit el període abans de les eleccions? Carrers tallats per obres, promeses d’allò que faran i no han fet, del que farien però no els deixen, alcaldes parlant en llengües foranes dels que no respecten el nostre modus vivendi, pactes antinatura, visites a dojo per tal de fer veure que els preocupa la ciutadania... o, si més no, el sou mensual que els cau del cel, a molts d’ells, l’única ocupació a què que poden aspirar o llepar, pel  seu currículum vitae personal.

Carnaval, Quaresma, Setmana Santa, Eleccions... Que la disbauxa no ens faci perdre el nord.