Què és ser pobre en una societat com la nostra? Abans d’opinar del que significa ser-ho, busco en el diccionari la seva definició: la paraula prové del llatí pauper i té una llarga llista d’entrades i definicions que convé delimitar, i ens centrem en la primera: «necessitat, que no té el necessari per a viure».
Busquem una explicació.

Les successives crisis que vivim: financera, energètica, ambiental, pandèmica, bèl·lica, poden ser la causa de l’empobriment de les nostres societats. Una altra crisi que ve dels països més pobres del planeta o d’aquells llocs on la guerra i la fam desplaça milions de persones és la humanitària, crisi que hauria d’obligar-nos a ser solidaris i a no posar murs i vigilància a les fronteres d’accés a les nostres societats del benestar i a saber que aquestes migracions no ens converteixen en pobres. El nostre empobriment fa anys que se’l denomina «el quart món», està amagat en les nostres societats opulentes i en aquests espais la pobresa s’anomena amb altres paraules com escassetat, manca, penúria, indigència, misèria, ofec, estretor, i totes i cadascuna d’elles serveixen per definir l’estat de precarietat.

Si anem a un supermercat, podem veure que els preus s’han disparat, que omplir el cistell de la compra cada dia surt més car. Si fem cas als mitjans de comunicació, la carestia és deguda a la inflació i la inflació és deguda a la guerra a Ucraïna. Probablement algun expert en economia ens dirà que els alts preus de l’energia: pujada dels combustibles i de la llum i el gas han disparat els preus. Quan li preguntes a l’expert per les mesures polítiques de rebaixar l’IVA dels aliments bàsics, et respon que en pujar els preus de la gasolina, el transport és més car, en pujar el preu de l’electricitat i del gas, totes aquestes pujades s’han de repercutir en el preu dels aliments. En conclusió, tot puja menys el poder adquisitiu per fer front al cost de la vida.

Quan no s’arriba a final de mes, quan viure costa més del que guanyes, en països com França i el Regne Unit, les organitzacions socials responen amb convocatòries de vagues. Aquí, les vagues de metges i de l’ensenyament, per citar les que han tingut repercussió mediàtica, són assenyalades per alguns polítics i mitjans de comunicació com a protestes de privilegiats. Si es preguntés als sanitaris i professors pel que cobren mensualment (aquells que treballen per a la sanitat i l’ensenyament públic) es podria comprovar que també a ells els costa omplir el cistell de la compra, pagar la llum, el gas i l’aigua, omplir el dipòsit del cotxe i fer front a totes les despeses previstes i imprevistes que totes les famílies afrontem. Si preguntem a altres col·lectius de treballadors, descobrirem que en molts casos el salari no permet arribar a final de mes i cal tirar d’estalvis o buscar ajuda on es pot obtenir.

Penso que el treball és l’eina amb la qual les persones podem afrontar els nostres projectes vitals: formar una família, donar educació als nostres fills, procurar que no els falti el que necessiten, permetre’ns tenir un habitatge o anar de vacances. Quan l’eina del treball no ens permet desenvolupar-nos com a persones, tenim un problema, i per afegiment el problema també el té la societat en la qual vivim.

Una conseqüència de la precarietat és la pèrdua de l’esperança i en mancar d’ella, la societat s’atemoreix i no avança. La falta d’expectatives és una malaltia social ocasionada per un mercat laboral precari, per les dificultats per accedir a l’habitatge i per no tenir uns ingressos mínims. La política no sembla tenir la capacitat ni una ferma i determinada voluntat per solucionar aquests problemes, més aviat sembla que «el sistema ha organizado un casino para que ganen siempre los mismos» (José Luis Sampedro).

Al setembre de 2022, en el número 264 dels Papers de Cristianisme i Justícia, vaig llegir un text en el qual s’abordava la precarietat laboral com una precarietat vital i el seu diagnòstic de les febleses estructurals del mercat de treball a Espanya reconeixia que la taxa d’atur al nostre país duplica la taxa europea, que la productivitat i la cultura de relacions laborals es basa en una competitivitat marcada per la devaluació salarial i l’excés de contractes temporals.

La nova reforma laboral és un primer pas en la direcció de canviar aquesta cultura en la qual es fonamenta la precarietat del treball: l’atur (especialment el de llarga durada), la temporalitat i els sous baixos que es converteixen en una porta tancada i sense retorn per a molts treballadors o en una porta d’entrada i sortida permanent del mercat laboral. Aquesta situació és una de les causes de pobresa.

Vull transcriure tres frases d’Antonio Gramsci que serveixen per descriure el moment històric actual, i això que el filòsof italià va morir el 1937:

«Dir la veritat sempre és revolucionari». Ens diuen la veritat, els nostres governants? Al meu entendre, crec que no. Les mitges veritats es converteixen en mentides, la falsa transparència que pregonen no ajuda a acabar amb les causes de la desigualtat: hi ha una minoria cada vegada més rica i una majoria cada vegada més empobrida, en altres paraules, la desigualtat, i amb ella la precarietat, es converteixen en creixement de la pobresa.

«La indiferència és el pes mort de la Història». La nostra societat és solidària. Ho som quan s’organitza la marató de TV3 o quan ens commouen les imatges d’un desastre natural com el terratrèmol que ha assolat el sud de Turquia i el nord de Síria. Sí, som un país solidari però amb l’indigent, amb l’emigrant, amb els nostres pobres, la solidaritat minva. La indiferència va contra els interessos de la majoria de la ciutadania. Que sigui indiferent que els guanys de la banca es sustentin en l’especulació, en la pujada dels tipus d’interès de les hipoteques i que se’ns digui que és per combatre la inflació, denota que la política dels bancs centrals farà que les conseqüències de la inflació la suportin els que menys tenen. La banca sempre guanya, sigui gestionant fons voltors, sigui retenint els milers de pisos dels seus parcs d’habitatges sense dedicar-los a lloguer social. I el que fa més mal, no són solidaris i declaren uns guanys anuals considerables i obliden que tot el país es va endeutar fora mida per rescatar-los i que ells no semblen estar disposats a retornar el préstec que el país els va fer. El pes mort de la Història, a més de la indiferència, és que «antes se toma el pulso al haber que al saber», com es llegeix en el Quixot.

«El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen monstres». Hi ha evidències que aquest vell món en el qual vivim es mor: la primera d’elles és que no és sostenible; la segona és que els recursos de la Terra d’un any es consumeixen en els sis o set mesos primers, és a dir, molt abans que l’any conclogui; la tercera és que la riquesa està cada vegada en menys mans mentre l’estretor, l’ofec, l’escassetat, la manca, la penúria i la necessitat extrema augmenten en les anomenades societats industrials, i la fam i la pobresa extrema s’estenen pels països pobres. El nou món del creixement exponencial de la tecnologia i la ciència no acaba d’aparèixer i els seus primers símptomes és que, lluny d’ajudar a reduir les desigualtats, les està potenciant. I en aquest clarobscur reneix el monstre del feixisme, el monstre de «si vols la pau preparat per a la guerra» i aquest augment en la compra i desenvolupament de noves armes; són diners que no es destinen a l’educació, a la sanitat i a polítiques del benestar.

En aquesta època de transició hem de ser transparents i desemmascarar a tots aquells que treballen i s’esforcen diàriament per fer més rics els rics. També és convenient elogiar i donar les gràcies a tots els que treballen perquè els pobres siguin menys pobres, aquells que es commouen davant la vulnerabilitat de les persones i intenten que no perdin la seva dignitat al mateix temps que denuncien la precarietat.
Quan es promulguen lleis sempre queda el dubte de si seran fum, és a dir, que no compliran amb el promès, que seran ineficaces o per contra seran lleis que es compliran i milloraran les condicions de vida de la ciutadania.

Hem de passar del commoguts perquè arribar a final de mes sigui una heroïcitat a mobilitzar-nos. No siguem indiferents. Sortim al carrer. Parlem amb els nostres amics, amb els companys de treball, amb els nostres veïns i conversem dels nostres problemes, de la seva dimensió i de com hem de buscar les solucions. El que no podem fer és resignar-nos davant aquesta realitat que ens estan creant. Per dolorós que ens pugui resultar saber la veritat del que passa, hem de lluitar per adquirir el coneixement que arrenqui l’apatia de viure en la ignorància.

Podem recuperar els brots de fraternitat que vam sentir i vam tenir durant el confinament pel covid-19, aquest sentiment ens retornarà a una solidaritat que permeti construir els fonaments perquè el vell món marxi d’una vegada per totes. Siguem capaços de construir l’aparició d’un nou món sense pobresa per precarietat, sense pobresa per exclusió, sense pobresa per discriminació cultural, i admetre com a única pobresa la del vocabulari, això sí, intentar que aquesta escassetat de paraules es converteixi en abundància amb la lectura i l’ús dels diccionaris. I, finalment, que la cultura i el saber ens ajudin a desterrar el monstre del totalitarisme, sigui del color que sigui.