«Què cal fer amb Déu un cop ha complert el seu propòsit?», es pregunta Salvador Macip en l’assaig d’unes petites 172 pàgines Què ens fa humans? (Arcàdia, 2022). Cap a la meitat de la lectura d’un llibre que porta per subtítol «Notes per a un biohumanisme racionalista», sobta trobar-se amb la pregunta, capciosa, tot s’ha de dir, «Per què l’home ha creat Déu?». En realitat, el capítol tractarà sobre la coexistència de la humanitat amb els déus, així en plural i minúscula, però està clar que al darrere subjau la crítica a la religió cristiana centreeuropea dels pensadors de la sospita, com Marx (+1883) o el mateix Freud (+1939). El 1882, a La gaia ciència, Nietszche (+1900) escriu el famós aforisme «Déu és mort», tot i que Hegel se li havia avançat en la seva Fenomenologia de l’esperit del 1807. Tot i això, un altre Marx, Groucho, en va dir una altra, potser més encertada: «Déu ha mort. Nietszche ha mort i jo no em trobo gaire bé!». I al final es va morir el 1977. 

Certament Déu no existeix, tan sols existeixen les coses, aquesta cadira, aquella taula, aquells llibres, aquelles persones o jo mateix. El que existeix un dia deixarà d’existir tret que algú més fort i poderós ho pugui arribar a recuperar. Per molt que maldin alguns, Déu és i continua essent, perquè identifica l’ésser en absolut, sense condicionals, que sobreviu a tots els atacs, dubtes i condicions que se li puguin arribar a projectar. Supera les crítiques de tots els grans pensadors, potser perquè aquests, els citats fins aquí i els que se’ns puguin acudir, l’únic que fan és projectar una crítica a una certa experiència de Déu, a realitats concretes del seu culte, de l’aproximació a la seva realitat; una crítica necessària a les institucions, mitjans, mètodes i reglaments de les que sovint les religions s’equipen per organitzar-se i posar una mica d’ordre en el marasme del tants caps, tants barrets. Cal acordar uns mínims.

L’estupefacció continua en mi però, donat que el que motiva aquestes línies ha estat la lectura del Què ens fa humans?, perquè rere el pretext de cercar un humanisme racionalista, en canvi es continua topant amb Déu, que, silenciós, discret, sovint maltractat i volgudament oblidat per la cultura occidental posthumanista, torna a recordar que no és la humanitat la que l’ha creat, sinó que és ell qui ha creat l’ésser humà, dins d’un planeta escollit, segons el principi antròpic, en el si d’un univers gegantí, pràcticament infinit, que a partir del big-bang continua aplicant les lleis que, de bell antuvi, un toc del dit diví li va imposar.

El col·lectiu de mestres Rosa Sensat, amb tots els meus respectes, proposa aquest llibret com a programació de les ciències socials, de forma transversal. Imagino que per complir amb les tutories, substituir la classe de religió, d’ètica o valors o com se’n vulgui dir. No em pot semblar més desencertat, pel biaix ideològic i reduccionista que suposa Macip. 

Em continua fascinant com persones intel·ligents volen fer veure que desconeixen la història de la filosofia o com creuen que poden educar una societat més justa i feliç potser sense Déu, però amb tants déus com persones hi hagi sobre la faç de la terra. Perquè un no s’ha d’enganyar: tothom té el seu déu, sigui aquest el poder, el plaer, els diners, l’afany de domini, d’aparença o de comparativa damunt dels altres. L’enveja i la gelosia continuen sent un poderós motor de canvi per fer moure i treballar tothom. Per què si no un adolescent que no tira endavant els seus estudis és capaç de muntar amb tots els ets i uts una plantació de marihuana al seu balcó? Tothom creu en el seu déu. La qüestió serà si aquell és el déu veritable, perquè no fos cas que, com ja deia la senyora Teresa d’Àvila (+1586), «ves, que tu i el teu déu no aneu de cap a l’infern!».

I parlant d’infern, qui pot dir que aquest no existeix als bombardejats d’Ucraïna, als famolencs africans, als marginats sobrants d’Amèrica Llatina o de l’Àsia? L’horror, el sofriment i la injustícia són ben presents en aquest món, provocat precisament per aquells que no creuen en el Déu veritable, que no vol cap d’aquestes tortures antihumanes.

A fi de comptes, quina filosofia, per molt ben travada que sigui, és capaç de respondre als reptes últims del mal, del pecat i de la mort, que continuen posant en escac la nostra humanitat? A una resposta d’aquest tipus no s’hi arriba per una creació cultural, com suposa Macip, sinó per una revelació, una comunicació extraordinària i irreductible, tan inesperada com veritable, que aporti un esdeveniment de veritat al món present. Els cristians la trobem en Jesús de Natzaret (+33 dC) entès, comprès i transmès a través de l’Escriptura que, tossudament, meditem sovint, cada diumenge, configurant la manera de viure europea. Comptat i debatut, algú voldria anar a viure en algun altre lloc que no fos el vell continent? 

Doncs per alguna cosa deu ser!