Malgrat ser ja al febrer, encara molts cops tenim la mirada posada al retrovisor i recordem alguns fets o personatges de l’any finit. Així, vull encara posar èmfasi en la gran nevada del Nadal de 1962 —s’han complert 60 anys— i com a notari jovenet d’aleshores vull fer constar que m’impactà veure la neu fins a mig pal de les porteries de l’estadi de Montjuïc . També com a catedràtic de literatura, vull recordar el 150 anys del naixement de l’escriptor basc P. Baroja, que arribà a escriure en francès el següent text sobre la Catalunya modernista:  
 «Le mouvement moderniste à Barcelone a plus d’intensité qu’à Madrid. L’impressionisme dans le peinture, le mysticisme dans la littérature et le préraphaélisme dans l’ornementation pénétrèrent d’abord en Catalogne, qui est l’Allemagne de l’Espagne, la contrée la plus industrielle et la plus propre à subir les influences. Les catalans, comme les américains, ont adopté des nouveautés russes, françaises et belges, en voulant persuader aux (!) autres espagnols qu’ils sont les inventeurs du genre; mais nous n’ignorions pas qu’ils étaient simplement des imitateurs. Il y a eu à Barcelone deux journaux  modernistes; Avenç et Luz.

En  Catalogne, il y a actuellement des grands noms en littérature: les noms de Pompeyo Gener, de Guimerà et Verdaguer sont connus en Espagne et hors frontières.» (La Nouvelle Humanité, 1899)

Parlo de la figura de Lluís M. de Puig  amb motiu d’haver-se complert el 12-XII-22 el desè aniversari del seu traspàs1, amb un valor afegit, ja que la seva la germana Irene, professora de Filosofia, fou companya meva de claustre —darreries dels anys 70— a l’institut A. Satorras de Mataró.

De formació autodidacta en la seva joventut, mentre treballava en una fàbrica, cursà estudis d’Història al Col·legi Universitari de Girona i posteriorment a la UAB. Es doctorà a París a l’École des Hautes Études de la Sorbona, on rebé també el mestratge del gran historiador P. Vilar. Inicialment es dedicà a la docència universitària, primer com a professor d’Història Contemporània, a la UAB i després  a la UGi (1976-84).

Paral·lelament, anava evidenciant el seu compromís polític i passió investigadora,  centrada en la recerca i estudi del catalanisme polític a la Catalunya de finals del segle xviii, passant pels convulsos segles xix al xx, amb la seva ciutat, etc. 

Des del vessant polític, la seva figura excel·leix: membre fundador del PSC, primer secretari de la federació a Girona (1976-1982);  membre de l’executiva del PSC (1986-1999), presideix la federació de Girona (1997-2000), president del Consell Nacional (2000-2004). Diputat al Congrés per Girona de 1979 a 2004, senador per l’Entesa Catalana de Progrés i portaveu d’Afers Exteriors des del 2004. Vicepresident de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i  president de la Comissió de Cultura. És també en aquesta responsabilitat europea que actuà de ponent de múltiples informes i recomanacions als governs en especial sobre els drets de les minories, les llengües d’Europa, els drets socials, la bioètica, la defensa europea, l’atur i la seguretat sobre el control d’armes i desarmament, el conflicte d’Orient Mitjà, la situació dels Balcans, el federalisme i  regionalisme europeu, la religió i la democràcia, l’ús i abús de la història, les relacions amb el món islàmic. Tot un rècord que demostra la seva capacitat de treball i la seva incombustible voluntat de servei en nom d’uns valors profundament democràtics i europeistes. Al moment de la seva mort era també president del Consell Català del Moviment Europeu.

Va publicar més de 200 estudis i assaigs d’història, cultura i política, dels quals 150 són articles acadèmics i 18 són llibres. Sobresurten articles d’opinió a la premsa,  (a Avui, Diari de Girona,  AIEG, Presència,  Serra d’Or, Revista de Girona, Recerques). Autor d’estudis d’història i política contemporània i de caire general, fou un dels especialistes en la Guerra del Francès. Participà en tres volums de la  Història de Catalunya, continuació de la de Rovira i Virgili, i col·laborà en la Gran Enciclopedia Vasca (Bilbao, 1981) i en la Història  Contemporània de Catalunya (1997).

Altres mèrits potencien encara més la figura de Lluís M. de Puig, traspassat en plena maduresa i en plena activitat política: a París impulsà i col·laborà amb les Edicions Catalanes, tot publicant obres com les memòries de Gaziel o els estudis de Max Gallo sobre la Guerra Civil. Va investigar el període del govern napoleònic. Promogué la creació de la fundació E. Lluch, de la qual fou vicepresident l’any 2002; doctor honoris causa per la Universitat de  Constanza (1998), Premi d’Investigació Històrica Julian de Chia, atorgat per l’Ajuntament de Girona, per l’obra Girona francesa: 1812-1814, l’annexió de Catalunya a França i el domini napoleònic a Girona (Girona, 1976), text que aclarí moltes falses llegendes de la guerra contra Napoleó; l’any 1978, Premi N. d’Olwer per la publicació Tomàs Puig, catalanisme i afrancesament  (IEC, 1985).

En la mateixa línia és un article seu publicat a AIEG on escriu, entre altres coses, a propòsit de la figura del general Ávarez de Castro, tingut tradicionalment per un heroi:

«Álvarez  pensava aguantar més que  Palafox a Saragossa i només atenia a dues coses: la carrera de la glòria i  l’honor  i, segons deia, la crida  que  li  feia  la   divina  providència  a  morir  abans d’entregar la ciutat… lluny de ser l’heroi que alguns havien pintat, la seva actuació el situa com el responsable de la més gran tragèdia que ha viscut Girona en la seva història. Per reblar el  clau, fins i tot la mort d’Álvarez va ser objecte d’una  grollera  però  eficaç  manipulació. No va   morir  enverinat, ni torturat, ni a mans dels  francesos. Es va morir  quan  els  francesos  el   portaven  a Barcelona per fer amb ell un escarment públic que no van poder acomplir perquè va traspassar.»

Excel·lent orador en francès, anglès, magnífic conferenciant. «Soc francòfon, penso en francès; en anglès m’he de pensar els mots i l’única dificultat és entendre els anglesos».

Diputat (1979-2004); senador (2004-11), fou una figura clau en la història de la política gironina, del socialisme català, de la transició espanyola i de la construcció europea. Per acabar, dues anècdotes: una testimonial, l’altra humorística.

1. Com a diputat  testimoni in situ del 23-F:
Li va tocar viure el 23-F. Aquella nit un guàrdia civil li va arrencar el full d’un llibre de poesia de Rafael Masó, on anotava les seves vivències a mena de dietari: la vocació d’historiador (de testimoni) portada fins a l’extrem.
2. La recull  J. M. Brunet  a l’obituari que li dedicà  a La Vanguardia:
«La seva casa a Vilopriu té història. La va adquirir a unes monges que van dedicar gran part del diner a la reparació del  campanar. Ell contava que les monges no deixaven d’agrair-li la compra i li deien que sempre el tenien present en les seves oracions. Afegia complagut que  havia  fet  una operació rodona perquè, a més d’aconseguir la casa a bon preu, les religioses li professaven un agraïment etern i li farien guanyar el cel. n

  1 És la semblança, ara abreujada, inclosa en el llibre Gent de les terres gironines que ha fet història, (Base, Barcelona, 2015, pp, 397-400.)